Evolució Biològica: Des de Lamarck fins al Gen Egoista
Teories de l'Evolució Biològica
La Teoria de Lamarck: Primeres Idees Evolucionistes
El francès Jean-Baptiste de Monet, cavaller de Lamarck, va elaborar el 1801 la primera teoria evolucionista, que es basava en dues idees fonamentals:
- Si un òrgan s’utilitza intensament, aquesta part es desenvolupa més i assoleix més eficiència, mentre que si un òrgan no s’utilitza acaba atrofiant-se.
- Les variacions adquirides al llarg de la vida s’hereten si poden transmetre’s a la descendència.
Per a explicar aquestes afirmacions, va posar com a exemple el creixement del coll de les girafes que, segons ell, es devia a l’esforç que havien de fer per menjar les fulles cada vegada més altes dels arbres. Així, doncs, segons Lamarck, cada espècie s’adapta a les variacions del medi i en la mateixa direcció, per la qual cosa les adaptacions són sempre positives o beneficioses per a les espècies.
Principis Clau de Lamarck (1744-1829)
- Llei de l’ús i desús dels òrgans
- La funció crea l’òrgan
- L’herència dels caràcters adquirits
La Teoria de Darwin: Selecció Natural i Supervivència
La teoria de Charles Darwin es fonamenta en diversos pilars:
- Capacitat reproductiva elevada: Les espècies tenen una capacitat reproductiva molt més elevada que la que després sobreviurà. Una part dels individus que neixen no arriben a l’edat reproductora.
- Lluita per l’existència: La disponibilitat limitada de recursos (aliments, aigua, espai...) genera una competència que afavoreix el més fort. La selecció natural destrueix els individus més dèbils.
- Variabilitat individual: Dins de cada espècie hi ha individus que presenten característiques que els diferencien de la resta.
- La supervivència del més apte: Algunes característiques individuals confereixen al seu posseïdor més capacitat per sobreviure i reproduir-se, transmetent així als seus descendents aquestes característiques particulars.
Segons Darwin, el motor de l’evolució és la selecció natural, i no l’ambient.
Limitacions de la Teoria de Darwin
No obstant això, Darwin no va saber explicar:
- Quin és l’origen de la variabilitat en la població?
Hem de tenir en compte que els treballs de Gregor Mendel no van ser coneguts fins 30 anys més tard i que el concepte de mutació va ser conegut el 1890 a partir d’estudis realitzats per Hugo de Vries.
Posteriorment, el Neodarwinisme intenta explicar-ho gràcies als coneixements de genètica.
Teoria Neodarwinista o Sintètica: Genètica i Evolució
El problema de la teoria de Darwin referent a l’origen de la variabilitat en les poblacions queda resolt si tenim en compte tres factors clau:
- Les mutacions generen modificacions en l’ADN que tenen conseqüències en la població.
- La recombinació genètica que es produeix durant la meiosi afavoreix la formació de gàmetes diferents.
- Els encreuaments entre poblacions diferents provoquen la incorporació de nous al·lels a la població original.
La modificació de les condicions ambientals provoca una selecció natural que no té caràcter negatiu: Quan un individu s’adapta bé a un ambient, pateix menys la competència, s’alimenta més i millor que els altres i tindrà més descendència. Per tant, els seus al·lels es multipliquen, mentre que els al·lels dels individus menys adaptats tindran tendència a la desaparició.
Altres Teories Evolutives Contemporànies
Teoria del Gen Egoista
La teoria del gen egoista explica que ni la població, ni l’individu, ni la cèl·lula tenen una entitat pròpia. Només els gens tenen existència real. Són els gens els que evolucionen (per mutació) i els que tracten d’imposar-se davant d’altres variants.
L’amor, l’amistat o l’altruisme no serien més que mecanismes necessaris per al manteniment dels gens i la seva multiplicació, mentre que l’odi i la rivalitat serien un mecanisme de defensa o de supervivència per a evitar la proliferació de gens diferents.
Teoria del Neutralisme
Si tenim en compte que les mutacions es produeixen a l'atzar, unes són favorables i altres desfavorables, per la qual cosa l’espècie no pot millorar per aquesta causa. És l’atzar qui determina la direcció de l’evolució en un sentit o en un altre.