Evolució econòmica del franquisme: autarquia i obertura

Evolució de la política econòmica de la dictadura franquista

Autarquia i misèria (1939-1959)

Durant els anys de postguerra, del 1939 al 1959, Espanya va viure en l'autarquia, segons la qual les necessitats de la nació es resolen amb els recursos propis. Abastir-se a si mateixa, sense necessitat de l'exterior. Franco va fer de la necessitat, una virtut. Van resultar anys de fam, misèria i d'afany de supervivència.

L'Estat va intervenir en la reglamentació del comerç exterior, reduint les importacions, la qual cosa va encarir els béns de consum, les matèries primeres i el subministrament elèctric. Això va provocar una producció industrial baixa. Però va afavorir la indústria amb lleis, mesures i ajudes públiques. Va promoure els monopolis espanyols, va nacionalitzar totes les companyies de ferrocarrils, creant RENFE, i la Companyia Telefònica (CTNE). L'any 1941 va fundar l'Institut Nacional d'Indústria (INI) per a promoure la indústria i impulsar empreses públiques com Iberia, Endesa i Seat.

L'Estat també va regular el sector terciari, controlant la producció, la comercialització, els preus i el consum. Els baixos preus oficials van provocar un descens en la producció i una frenada de les tendències modernitzadores. Aquest control del mercat, la manca d'abastament d'aliments i el racionament van fer que proliferés el mercat negre de tota mena de productes. A més, va suposar l'increment del cost de la vida i el conseqüent augment del barraquisme i la utilització de coves com a habitatges.

Obertura i Pla d'Estabilització (1953-1959)

L'any 1953 Franco va obtenir el reconeixement internacional del règim amb l'acord dels Estats Units, el qual incloïa aspectes defensius contra l'URSS i un impuls econòmic. Això li va permetre rebre material bèl·lic, ajuda econòmica i tècnica, i regularitzar les relacions diplomàtiques i comercials d'Espanya amb els països del bloc occidental.

Començava l'obertura a l'exterior i la liberalització de l'economia. Amb els nous ministres tecnòcrates s'iniciava el Pla d'Estabilització, que va permetre sortir del període autàrquic iniciat després de la Guerra Civil. Les mesures econòmiques preses tenien un caràcter restrictiu per a poder superar les limitacions del període anterior. El pla pretenia reduir la inflació, liberalitzar el comerç exterior, aconseguir la convertibilitat econòmica de la pesseta i liberalitzar l'activitat interna.

Això va obrir Espanya al neoliberalisme econòmic, a les inversions estrangeres i a l'auge dels seixanta. Però amb costos de salaris i l'augment de l'atur, transformat en emigració.

Creixement econòmic i industrialització (1960-1973)

Entre els anys 1960 i 1973 hi va haver un increment de la producció industrial, va millorar la productivitat, i la importació de tecnologia i la inversió de capital estranger. Això va permetre la baixada de preus i l'exportació. També va augmentar la demanda en el consum de vehicles i d'electrodomèstics, afavorit per les compres a terminis.

Els sectors industrials van ser competitius pels costos laborals baixos i, per tant, hi va haver nous enclavaments industrials. En l'agricultura hi va haver un procés de mecanització i d'ús d'adobs químics, i de regadius, amb la qual cosa va provocar l'atur d'aquest sector i l'emigració, però també una diversificació i un augment de la demanda i de producció de comestibles.

Va ressorgir el sector terciari: urbanització intensa, augment de xarxes de distribució i de comerç, millora dels mitjans de transport i de comunicació i un gran turisme. Els turistes van suposar ingressos elevats i van fer l'anomenat "boom turístic" en els 60, tots buscant calor, platges i preus econòmics. Per tant, va ressorgir el sector bancari per les divises que rebia i invertia.

Amb la conjuntura internacional en bon estat, Espanya va vendre la producció, va obtenir energia a preus reduïts, va disposar de tecnologia avançada i d'inversions. Amb el vent en popa feia falta un augment demogràfic i van defensar una política natalista. Tots els canvis van suposar la consolidació d'una societat capitalista industrialitzada a Espanya.

Relacions internacionals i descolonització

Amb tot això, Espanya no va poder ingressar a la Comunitat Econòmica Europea per no ser democràtica. No obstant això, amb l'Acord preferencial del 1970 va reduir els aranzels i va afavorir les exportacions.

Constantment van haver de suportar la pressió dels altres països per descolonitzar els seus territoris com el Marroc el 1956, la Guinea Equatorial el 1968, Ifni el 1969 i el Sàhara Occidental el 1975.