Evolució humana: de la bipedestació al llenguatge articulat
Durant els últims 7 milions d'anys, els homínids han evolucionat des de formes semblants als ximpanzés fins a l'humà modern. Aquest procés, conegut com a hominització, ha afectat diverses característiques anatòmiques i funcionals, des de la bipedestació fins a l'adquisició del llenguatge articulat, passant per un increment del volum cerebral.
Bipedestació
La bipedestació és el primer criteri que s'utilitza per diferenciar el llinatge dels homínids i dels simis antropoides. Probablement va ser el primer canvi important que va ocórrer en el procés d'hominització i va succeir molt abans que el volum cerebral s'incrementés. Caminar habitualment alçat i sense balancejar gaire el cos requereix determinades característiques anatòmiques diferents de les dels simis antropoides:
a) Posició del foramen magnum
És l'orifici del crani per on passa la medul·la espinal, i assenyala el lloc en el qual s'insereix la columna vertebral en el crani. En els homínids el foramen magnum s'orienta cap avall, mentre que en els simis cap enrere.
b) Disposició del maluc
En els humans, els fèmurs es dirigeixen obliquament des del maluc fins a convergir en els genolls. En els simis, en canvi, es disposen verticalment, mantenint molt separats els genolls.
c) Canvis en el peu
El peu d'un ximpanzé és semblant a la nostra mà, fins i tot té el polze oposable. L'adaptació a la bipedestació va suposar que el peu s'allargués i el polze s'alinés amb els altres dits, cosa que va reduir la grandària i va perdre gairebé completament la capacitat d'agafar objectes.
Encefalització i part
En l'àmbit del volum cerebral, l'increment del volum cerebral va generar alguns problemes. Durant el part, la cintura ha de travessar la part inferior de la pelvis, denominada canal del part. L'adaptació a la bipedestació va implicar un estrenyiment de la pelvis, i l'increment de la grandària cerebral va augmentar la dificultat del part.
Aprendre a parlar
Només els éssers humans disposem d'un llenguatge articulat, i no és fàcil saber quan van adquirir els homínids aquesta facultat. Per a parlar cal tenir capacitat mental per a fer-ho i disposar de l'instrument adequat: l'aparell fonador. Dues àrees del cervell estan relacionades amb la nostra capacitat de parlar. Totes dues es troben en l'escorça cerebral de l'hemisferi esquerre.
Homo habilis i, en major mesura, Homo ergaster tenien ja desenvolupades les àrees cerebrals relacionades amb el llenguatge. Es discuteix, però, si el seu aparell fonador reunia les característiques necessàries per a parlar. Probablement només els permetria articular un repertori reduït de vocals, és a dir, seria un llenguatge reduït.