Evolució de la Poesia Catalana: Postguerra, Franquisme i Transició

1a Etapa: La Poesia Catalana de Postguerra i l'Exili

Durant la postguerra, la poesia és un gènere representatiu de les essències nacionals en un moment en què aquestes de nou estaven amenaçades per la literatura castellana. La poesia té un caràcter autònom i subjectiu, a diferència de la narrativa i el teatre.

L'exili va ser la vessant més important d'aquesta etapa, dinàmica i creativa de la literatura catalana. Mèxic va ser el país que va acollir un nombre més gran d'exiliats.

A l'exili americà es publiquen els dos llibres de poemes més importants de la postguerra: Nabi (de Josep Carner) i Elegies de Bierville (de Carles Riba). El codi de la poesia és el postsimbolista, heretat del noucentisme. Riba encarnava els valors de rigor moral, d'exigència literària i de fe en la cultura que havien de ser els fonaments per a redreçar el país. Carles Riba esdevé un punt de referència per als escriptors més joves, que perllonguen la poesia postsimbolista i el gust noucentista per l'expressió culta i el rigor en l'ús de la llengua. J.V. Foix, per la seva banda, reivindica la ruptura formal i lingüística de les avantguardes.

2a Etapa: Reconeixement Internacional i Noves Veus (Anys 50-60)

Aquesta etapa es caracteritza pel reconeixement del règim franquista en l'àmbit internacional, que posa fi a l'autarquia econòmica de l'etapa anterior. La menor pressió de la censura fa possible l'aparició d'una literatura més realista. Tot i això, no es permeten ni traduccions ni revistes d'informació general o literària.

També apareixen tres revistes molt importants en aquesta etapa:

• Ariel: Continuadora del moviment noucentista, representat per Carles Riba, que es convertirà en una figura emblemàtica i exercirà un important ascendent retòric sobre autors de la Generació de la Guerra Civil.
• Antologia: Propugnarà una línia més innovadora.
• Dau al Set: S'orientarà cap a les propostes més avantguardistes.

Al País Valencià, a inicis dels anys 50, sorgeix un existencialisme, un moviment inconformista, filosòfic i literari, on la relació de l'ésser humà amb la realitat és més crua; en els 60, esdevé el centre del sistema poètic. La data de mort de Carles Riba es considera una data emblemàtica de l'acabament del postsimbolisme.

3a Etapa: El Realisme Històric i la Crisi (Anys 60-70)

El realisme històric coincideix amb l'etapa històrica de la liberalització. Les seves característiques principals eren:

• El poeta s'identifica amb l'entorn, compartint amb el lector, que deixarà de ser una persona culta i formalitzada.
• La inspiració sorgia de l'experiència real; el llenguatge adquireix un to directe i col·loquial.
• L'heroi de la poesia és una persona corrent.

A finals dels anys 60, el realisme entra en crisi. Les causes són tant de tipus històric, amb la crisi del marxisme, com literari. Pere Gimferrer serà un dels artífexs del canvi estètic en la lírica catalana. Els autors dels anys 70 canvien l'accent social a l'individual, influïts pel surrealisme. Tensen les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec. Autors abans marginats, com J.V. Foix, seran rehabilitats. Malgrat el canvi generacional, la poesia realista manté encara als setanta una certa vitalitat.

Finalment, els cantautors donen veu a les reivindicacions polítiques antifranquistes de la Transició.

4a Etapa: Renovació i Experimentació (Des dels Anys 70)

Es produeix en el món literari un seguit de fets que marquen un canvi en la poesia. Es comencen a publicar les obres de Joan Brossa, que abans estava marginat; també es redescobreix la poesia de J.V. Foix. Aquests dos es converteixen en mestres dels joves escriptors. La gent jove practicava la poesia com una activitat autònoma, amb la finalitat de fer literatura i l'exploració del llenguatge.

Al País Valencià, aquest canvi va ser marcat amb l'obra Carn Fresca, la finalitat de la qual era també la de fer literatura. Poetes com Ramon Pinyol s'allunyaven del realisme precedent, destacant-se cap a l'experimentalisme o el simbolisme. Apareixen escriptors com Marc Granell, que esquiven la realitat i la transformen en la substància verbal del poema.

Finalment, Pere Gimferrer va inaugurar la seva obra lírica amb Els miralls, on va introduir els recursos més representatius de les avantguardes postsimbolistes.