Evolució i represa del teatre català (1939-1970)
La renovació teatral: de la postguerra als anys 70
L'any 1939 ha estat qualificat com el «grau zero» de la nostra literatura. Amb tot, els prop de quaranta anys de dictadura no tingueren la mateixa duresa repressiva. Podem diferenciar tres etapes:
- En un primer moment, la repressió fou molt dura. La nostra literatura va patir una doble persecució: a més de la censura que suportaven tots els escriptors de l'Estat, hi havia l'impediment lingüístic.
- Amb la derrota dels règims amics, Franco hagué de liberalitzar una mica el règim dictatorial com una estratègia per aparençar tolerància.
- La dècada dels seixanta és un temps de creixement econòmic. L'aparició del fenomen del turisme va comportar l'expansió i l'enfortiment d'aquella represa cultural i literària.
El teatre en la postguerra: por i clandestinitat
Els primers anys de la postguerra van estar marcats per la por, la repressió, l'exili i la clandestinitat. Evidentment, la Guerra Civil i la postguerra impliquen un colp molt dur per al teatre, perquè la prohibició de la llengua és un obstacle enorme per a l'escena. La poesia pot sobreviure d'una manera clandestina, però el teatre necessita el suport del públic i inversions econòmiques, que es fan impossibles en aquella conjuntura.
La lenta represa teatral
La represa fou molt lenta, i més encara a les comarques valencianes:
- D'entrada, es permeteren representacions del sainet tradicional i, al Principat, muntatges sobre autors morts o de preguerra; mai obres noves o traduccions, per por de les noves idees que podrien introduir.
- Des de 1946 s'autoritzaren algunes obres de Sagarra.
- El 1955 es crea l'Agrupació d'Art Dramàtic de Barcelona (ADB), que estrenà en català, a pesar de les nombroses dificultats i traves administratives, obres d'autors clàssics.
- L'ADB recupera també els nostres autors contemporanis i promociona un grup de dramaturgs actius, entre altres, Salvador Espriu i Manuel de Pedrolo.
- Quan l'ADB desaparegué, el 1963, l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual agafà el testimoni i el Premi de Teatre Josep M. de Sagarra serví de plataforma per a una altra fornada de dramaturgs.
La situació a València
A València, el sainet continua sent l'únic teatre en valencià. És tan innocu i inofensiu que, fins i tot, es tolera en la postguerra immediata. Al remat, però, desapareix quan les sales es transformen en cines de barri. Uns pocs escriptors intenten una tímida dignificació teatral, per exemple, Martí Domínguez.