La filosofia de Descartes: Idees, Idealisme i Déu

El dubte metòdic i la recerca de la certesa

Descartes s’adona que tots els sabers són incerts; per tant, parteix d’una epojé (acte d’escepticisme metodològic, suspensió del judici). El que Descartes vol és mirar d’arribar a alguna certesa o veritat; vol sortir del dubte.

El concepte d'idea i l'autoconsciència

Ens dirà que una idea és tot acte d’autoconsciència del pensament. Una idea no és només un aspecte racional o matemàtic, sinó que també poden ser dubtes, desitjos, passions o sentiments. El pensament ve definit per l’autoconsciència, però algunes d’aquestes idees poden ser fosques o confuses (com les passions).

L'idealisme modern i el subjecte

Descartes parteix de la visió que la ment té sobre el món (idealisme cartesià, idealisme modern). L’idealisme modern no diu que les idees siguin la realitat autèntica, sinó que ens diu que el coneixement és coneixement d’idees, que són subjectives, pròpies del subjecte. Tant Descartes com Locke o Hume faran filosofia idealista, la filosofia del "jo" (subjecte).

Classificació de les idees

• Adventícies: idees que provenen dels sentits, encara que el dubte metòdic qüestioni si són reals o si només són percepcions; són les idees de les coses.
• Factícies: producte de la imaginació; idees de coses que no existeixen i que la ment té la capacitat de crear.
• Innates: idees que el subjecte té en si mateix i que són pròpies de la raó (per exemple: "el tot és més gran que el res" o "no pot haver-hi més realitat en l’efecte que en la causa"). Són idees evidents, clares i distintes, intuïtivament certes, que no es poden negar segons Descartes. Són principis lògics necessàriament certs dels quals es preguntarà d’on provenen, ja que ell no els ha creat i, com que són idees positives, han de tenir una causa eficient.

L'argument ontològic i l'existència de Déu

A partir de les idees innates es construirà la filosofia de Descartes; a partir d’aquestes intentarà demostrar l’existència de Déu:

L'argument ontològic de Sant Anselm

Si es té la idea de Déu, la idea implica l’existència de Déu (com deia Sant Anselm). Diu que quan es té una idea, també es té la idea de les seves característiques essencials (Déu com a ésser perfecte i etern). Quan pensa en la idea de Déu i en les característiques o propietats que el defineixen (com un triangle té tres angles), pensa en la seva existència. L’existència és una perfecció i Déu és un ésser perfecte; per tant, existeix. Ja que la idea de Déu i la de perfecció que ell té faran que Déu existeixi, no es pot pensar en Déu sense afirmar la seva existència.