Filosofia Grega Antiga: Sofistes, Sòcrates i Plató

Els Sofistes: Retòrica, Relativisme i Escepticisme

A Atenes, l'aparició d'un nou règim polític, la democràcia, va crear noves necessitats en el ciutadà: la participació activa en la vida política. L'art de saber fer discursos, conegut com a retòrica, esdevingué essencial. Els Sofistes, filòsofs itinerants, van ser els encarregats d'ensenyar al ciutadà a obtenir l'èxit en la vida política, cobrant pels seus ensenyaments.

A diferència d'altres corrents filosòfics, els Sofistes no s'interessaven pel món natural, sinó que centraven la seva atenció en l'ésser humà i la vida en societat. La seva principal preocupació era l'habilitat de construir un discurs consistent i coherent, sense importar si aquest discurs reflectia la veritat. Aquesta postura es fonamenta en la creença que l'ésser humà no pot arribar a la veritat, o fins i tot que la veritat no existeix, una actitud coneguda com a escepticisme.

Segons els Sofistes, els valors són relatius, és a dir, varien segons el lloc i l'època. Aquesta perspectiva s'anomena relativisme, i implica que per a ells els valors no són absoluts.

Sòcrates: Diàleg, Ironia i Maieútica

Sòcrates va fer servir la conversa o el diàleg com a mètode principal. L'objectiu era analitzar la qüestió plantejada entre tots els participants, acceptant noves idees i conclusions a mesura que es presentaven més arguments.

Com els Sofistes, Sòcrates no s'interessava pel món natural, sinó pel món humà i social. Les seves preguntes anaven encaminades a aconseguir una definició d'un valor. En la part inicial del diàleg, es donava l'anomenada ironia socràtica. Sòcrates, afirmant no saber res, preguntava als "savis". Quan algú responia, Sòcrates continuava fent preguntes, i amb aquestes, l'interlocutor s'adonava dels punts febles i els errors en els seus raonaments. Amb la ironia, Sòcrates iniciava el seu interlocutor en el camí de la saviesa, fent-lo adonar-se dels seus errors i entenent que qui es considera savi ja no busca ni revisa les seves opinions.

Sòcrates afirmava que ell no ensenyava res. Deia que el seu ofici s'assemblava al de les llevadores: ajudar els altres a "parir" el veritable coneixement. No es tractava de dir-los què havien de pensar o a quines conclusions havien d'arribar, sinó de guiar-los, de desvetllar el seu esperit perquè arribessin per si mateixos a la veritat. Sòcrates partia de la convicció que totes les persones, si utilitzen de manera rigorosa la raó, poden arribar a la veritat (la definició d'un valor).

Plató: Teoria de les Idees i el Coneixement

Plató buscava un principi etern i immutable per explicar tant el món natural com el món social (els valors). Aquest principi, segons ell, no podia ser material, ja que allò material sempre es degrada. El principi explicatiu de tot són les Idees: entitats eternes, immutables i immaterials.

La Teoria de les Idees

Les Idees són els models perfectes, eterns i immutables de tot allò que existeix a la realitat. Són allò que fa que cada cosa, acció i ésser sigui el que és. D'aquesta manera, els éssers, les coses i les accions del món que percebem són només còpies imperfectes de les Idees, en la mesura que aquestes són els seus models.

Això implica que per a Plató hi ha dos mons:

• El món sensible: material, canviant i múltiple.
• El món de les Idees: immaterial, immutable i unitari.

Aquests dos mons estan relacionats, ja que el món sensible participa del món de les Idees, sent-ne còpies imperfectes. Per a Plató, la veritable realitat és el món de les Idees, les quals estan organitzades segons una jerarquia que va de les idees més concretes a les més generals i abstractes. En el punt més alt d'aquesta jerarquia es troba la Idea de Bé.

En resum, les Idees són principis explicatius del món sensible, immaterials i eterns. Ens permeten tenir un coneixement veritable de la realitat, però no són merament conceptes.

Antropologia i Teoria del Coneixement

Segons Plató, l'ésser humà està compost per dos principis:

• El cos: lligat al món sensible i on es troben els sentits.
• L'ànima: lligada al món de les Idees i on es troba la raó.

Aquesta ànima és preexistent i immortal. Abans del naixement, existia al món de les Idees i les contemplava. El cos, doncs, esdevé la presó de l'ànima. L'ànima intenta recordar allò que ja sabia, un procés anomenat Reminiscència.

El procés d'adquisició de coneixement és llarg i difícil, i té dues vessants inseparables: una teòrica (adquisició de coneixement) i una pràctica (manera de viure). S'inicia amb un sentiment d'anyorança amorosa (eros), que és un desig de retornar a l'origen.

Plató distingeix dos tipus de coneixement, que tenen les mateixes característiques que el seu objecte:

• Opinió (Doxa): Coneixement del món sensible.
  • Sensació o percepció: Molt propera a la ignorància, ja que l'individu creu estrictament allò que li mostren els sentits.
  • Creença raonable: L'individu intenta explicar els fenòmens del món sensible, allò que li mostren els sentits.
• Ciència (Episteme): Coneixement del món de les Idees.
  • Coneixement discursiu (Dianoia): És el coneixement matemàtic. No és un coneixement perfecte, sinó una propedèutica, ja que en la matemàtica la raó encara ha de partir d'hipòtesis i fer un procés de raonament per arribar a una conclusió.
  • Coneixement de les Idees (Noesi): Implica la comprensió de les Idees i les relacions que existeixen entre elles, fins a arribar al punt més alt, la Idea de Bé. Aquest és un coneixement perfecte, ja que la raó ja no ha de fer cap procés de raonament, sinó que funciona per intuïció.