Filosofia Hel·lenística: Neoplatonisme, Epicureisme i Estoïcisme

El Desig Irracional i el Neoplatonisme

La solució neoplatònica és que l'home assoleix Déu sens dubte; es divinitza i s'hi identifica perquè l'home és Déu que ha sortit fora de si mateix, emanant un món extern, i retorna a si mateix per la saviesa, la vida moral, ascètica i mística.

L'home, quan vol la felicitat, vol un bé infinit; ha plantejat l'infinit del desig: el natural desig de felicitat no té límit, apunta a l'infinit. Les escoles hel·lenístiques plantegen el problema en termes de renúncia al desig, o fins i tok renúncia al Déu que salva, dels cristians. Naturalisme per al qual tot és U: Déu, l'home i el món no serien ja els tres grans temes de la teoria, sinó tres aspectes aparents d'una sola realitat impersonal.

El Cristianisme i el Món Antic

El cristianisme arriba a un món intel·lectualment cultivat, però sense esperança. Era una religió que contenia elements sapiencials revolucionaris. El més savi dels antics establia que el fi últim de l'home era conèixer Déu, venia a donar la bona nova que Déu s'havia fet home i, assumint la nostra natura, la unia a Déu.

L'Epicureisme

Epicur de Samos (341-270/1 aC), home bondadós i pacient, malalt crònic, la malaltia l'inspira a una doctrina consolidada. Escola del Jardí. La doctrina consta de tres parts: Logica, Fisica i Etica.

• Lògica: Versa sobre el coneixement, redueix el coneixement a la sensació i evidència a percepció i evidència sensible.
• Física: És la reposició de l'atomisme: infinits àtoms es mouen dins un espai buit infinit, ensopegant a l'atzar. Teoria del clinamen: cada àtom posseeix una elasticitat o vibració interior per la qual és capaç de fer moviments espontanis.
• Ètica: Identifica la felicitat amb el plaer. Recomana la sobrietat i moderació per optar a la impertorbabilitat. El desig és el gran enemic de la pau interior, i cal esmorteir-lo. La por també fa patir a l'home. No s'ha de témer al destí ni a la mort, perquè no existeix. Si el bé és no patir, i la nostra naturalesa és un continu desitjar i no tenir, la vida és dolor, i el fi últim de la vida és la mort.

L'epicuri més notable és Titus Lucreci, que exposa la doctrina atomista i l'ètica d'Epicur en el seu poema De rerum natura, essent una font d'inspiració per a tots els sistemes materialistes futurs.

L'Escepticisme i l'Escola Romana

Pirro d'Elis (c. 365-275/70 aC), admirador de Sòcrates, s'interessa per la felicitat. La virtut és el bé, el vici el mal. La felicitat és la pau; les passions provenen dels judicis absoluts. Qui s'absté de tot judici es torna indifferent i viu feliç. La filosofia no viu perquè provoca disputes interminables. El savi s'acontenta amb les aparences i guarda silenci.

L'Acadèmia esdevé escèptica per un excés de polèmica i subtileses dialèctiques. Els estoics negaven l'existència de cap criteri de veritat absolut; només existeix probabilitat, això és versemblança.

Orientació Pràctica: Ciceró i els estoics

Ciceró (106-43 aC), eclèctic, dotat d'una formulació extensíssima en la filosofia: advocat de prestigi, polític i cim de l'oratòria romana. Influït per l'estoïcisme i l'Acadèmia, és el pont entre la filosofia grega i romana. Adopta el probabilisme de Carnèades. Fundador de la filosofia del dret, aspira a construir-lo en ciència en sintèntic aristotèlic.

Hi ha una llei natural, expressiva de la natura humana, universal, anterior a la llei civil. El dret de gents (ius gentium) és la llei natural reconeguda per tots els homes i pobles.

Sèneca, Epictet i Marc Aureli concoben la filosofia com un consol per als dolors. La vida humana és dolorosa. Sèneca condemna l'esclavitud.