Filosofies Hel·lenístiques: Epicureisme, Estoïcisme i Cinisme

L’Hel·lenisme

L'Hel·lenisme és un període històric que comença amb la mort d’Alexandre el Gran (segle IV aC) i acaba amb l'ocupació de Grècia per part de l’Imperi Romà (segle I aC).

En l'àmbit polític, les ciutats passen a ser monarquies i els ciutadans esdevenen súbdits. Els ciutadans ja no tenien a les seves mans el destí de la polis, sinó que era a les mans del monarca.

En l'àmbit cultural, els centres van continuar sent les ciutats. Atenes va perdre importància com a centre cultural del món antic amb l’aparició de noves ciutats com Alexandria.

El paper del filòsof respecte a la vida política va canviar. La filosofia ja no té un destí cívic i comú, sinó individual. La filosofia s’ofereix com a forma de viure per trobar el camí de la salvació individual. D’aquesta manera, la filosofia ha d’assegurar el camí cap a la felicitat (eudemonisme) i la serenitat de l’ànima.

L’Epicureisme

L'Epicureisme és una filosofia derivada d’Epicur de Samos, el qual fundà a Atenes la seva escola, el Jardí. El nom de l'escola prové del jardí adossat a la casa, on hi havia un hort que abastia els seus membres.

Per a Epicur, la filosofia ha de ser una medicina per a l’ànima. Defensà que l’ésser humà, per naturalesa, cerca el plaer i fuig del dolor. Com que la finalitat última de l’individu és la felicitat (eudemonisme), aquesta es pot identificar amb el plaer i, en aquest sentit, podem anomenar la seva teoria ètica Hedonisme.

Diu que els plaers són els que motiven l’acció humana. Hi ha 3 tipus:

• Naturals i necessaris: suprimeixen el dolor i satisfan qualsevol necessitat biològica humana.
• Naturals i no necessaris: augmenten el plaer, però no eliminen el dolor.
• No naturals i no necessaris: plaers artificials i que no eliminen el dolor. Deriven de la satisfacció de necessitats creades socialment que busquen el reconeixement social, l’èxit i la fama.

A més, els agrupa segons si són del cos o de l’ànima, i considera que els darrers són més importants.

La intel·ligència ens ajudarà a escollir bé els plaers que contribueixen a la nostra autarquia (autosuficiència) i al nostre equilibri. Aquest equilibri és el que anomenem ataràxia o serenitat de l’ànima.

La filosofia és la medicina de l’ànima i elaborà el tetrafàrmac o remei per als 4 grans mals:

• Por als déus: Epicur va sostenir que les divinitats pertanyen a un món amb el qual no tenim connexió.
• Por a la mort: mentre vivim no existeix i quan és present nosaltres ja no existim.
• Por al destí: no hem de tenir por perquè realment no està escrit, som lliures.
• Por a patir: no hem de patir per les necessitats naturals i els mals perquè ambdós són fàcils d’evitar o de satisfer, hem de cercar el plaer i fugir del dolor.

Estoïcisme

Zenó de Cítion va ser el representant més destacat de l’Estoïcisme. L’escola estoica va rebre aquest nom perquè Zenó acostumava a explicar la seva filosofia en un pòrtic de l’àgora d’Atenes. Zenó va tenir molts deixebles i, més tard, el seu pensament va ser adoptat per pensadors romans com Sèneca o Marc Aureli.

Els estoics van creure que tot el que succeeix a l’univers és sempre per algun motiu, tot està absolutament determinat.

Segons l’Estoïcisme, l’ordre de l’univers no pot ser fruit de l’atzar, sinó d’una raó universal (logos) que ordena l’univers mitjançant la providència o destí. Ells defensaven la idea de l'etern retorn: la vida de l’univers segueix uns cicles determinats que duren uns 28.000 anys. Cadascun comença amb el desenvolupament de totes les coses que estan com a llavor dins el foc, i acaba amb una conflagració en què el foc ho crema tot per començar un nou cicle. En aquest cicle tot passa exactament igual que l’anterior, en un etern retorn del mateix.

L’objectiu màxim dels éssers humans segons els estoics és també la felicitat, però detecten dues fonts de patiment principals que en dificulten l’assoliment: anar en contra del destí i deixar-se arrossegar per les passions. Per tant, el savi és aquell que no es desvia del seu camí (logos) deixant-se enganyar per passions o il·lusions momentànies. La vida virtuosa està al servei de la raó, s’absté de plaers i sap suportar dolors i patiments sense immutar-se (apatia). Es resumeix en la famosa frase: Abstén-te i aguanta.

El fet de viure d’acord amb la naturalesa no significa que hàgim d’abandonar-nos i caure en la inoperància. Nosaltres hem de fer i lluitar per tot allò que creguem just. Però, si no passa el que esperàvem, no ens hem de sentir contrariats, sinó pensar que encara ens queda molt per comprendre. Per això, l’ètica estoica no ens diu tant què hem de fer com quina ha de ser la nostra actitud davant el que passa.

Els Cínics

El moviment va ser fundat per Antístenes (deixeble de Sòcrates) i va ser continuat pel seu deixeble Diògenes de Sínope. Cínic vol dir 'gos' en grec i la seva denominació es deu al mode de vida independent i asocial que defensaven.

Diògenes de Sínope va ser la imatge del savi cínic i una figura provocativa per excel·lència. Va viure literalment com un gos, dins un tonell. No feia feina, no tenia casa ni família, menjava i feia les necessitats on li donava la gana. Es reia dels títols de noblesa, els cognoms, la fama, els diners, el prestigi i rebutjava tot símbol que representés el poder dominant. Com que potser el veien com un boig que vivia al carrer, les autoritats de l’època no el van considerar perillós des del punt de vista polític. No era un revolucionari, sinó un rebel, que només estimava la seva llibertat.

El Cinisme predica que l’ésser humà ha de tornar a la naturalesa i cercar una manera de vida senzilla, com la dels animals. Només essent lliures i vivint d’acord amb la naturalesa podem arribar a ser feliços, i aquesta és la finalitat de l’ésser humà.

La vida en societat ens impedeix arribar a aquesta felicitat. En primer lloc, la societat crea tota una sèrie de falses necessitats que ens provoquen infelicitat. En segon lloc, viure en societat comporta haver d’acceptar normes, lleis, convencions, regles de comportament que limiten la nostra independència i que generen desigualtats i discriminacions.

Defensaven que tota organització social fomenta normes i governs que són destorbs a la llibertat de l’individu i fomenten les desigualtats i l’esclavitud de l’ésser humà. La utopia és impossible.

La tasca del filòsof cínic, cercant la felicitat, és una labor solitària. Des de la seva llibertat radical, independent de qualsevol norma social, viu de la forma més senzilla i natural possible. Considera que els valors més importants són la seva pròpia independència i autosuficiència.

Es pot dir que el moviment cínic ha estat una constant al llarg de la història. Tots els moviments contraculturals del segle XX (hippies, punks, ocupes, antisistema) han estat clarament influïts pels postulats cínics. La vigència del seu pensament rau en la naturalesa humana mateixa, en l’inconformisme social.