Filòsofs Clau: Darwin, Marx, Nietzsche, Freud i Existencialisme

Charles Darwin va provocar un gran enrenou amb la seva teoria de l'evolucionisme. Amb ella, van desaparèixer les idees que les espècies vives eren fixes i immutables des que les va crear Déu. Segons Darwin, tots els éssers vius han anat evolucionant i estan emparentats. L'ésser humà és una espècie animal com una altra, fruit de l'evolució de la vida sobre la Terra (l'origen de les espècies).

Segons Karl Marx, l'ésser humà és sobretot un producte de la natura, però la seva activitat no es limita al terreny biològic. L'ésser humà és un animal que treballa. Defineix l'alienació com el procés en què els éssers humans només serveixen com a instruments de producció i la seva força de treball és una simple mercaderia. Perquè l'home recuperi la seva dimensió humana cal transformar la forma de producció capitalista i crear una societat comunista.

Per a Friedrich Nietzsche, la pèrdua de fe i religió s'estén, i ell considera que no ha arribat el moment de posar-ho per escrit i treure'n conseqüències. Continuar vivint com si Déu existís i els valors prefixats fossin únics seria una vida pobra i mediocre. Cal superar l'home actual, crear nous valors i alliberar-nos de Déu, transformant la vida humana en la d'un superhome. L'ésser és voluntat de poder.

Sigmund Freud argumenta que l'ésser humà desconeix bona part del que és en realitat perquè sota de nosaltres tenim una capa obscura: l'inconscient, l'origen del nostre comportament. Segons ell, no hi ha cap aspecte de la vida humana que no pugui ser interpretat des de les seves teories. L'individu vol satisfer les seves tendències sexuals i agressives, però la societat no li ho permet. Ho fa a través dels somnis, la creació artística o el sacrifici pels altres (si no, apareix la neurosi).

L'existencialisme és un corrent filosòfic del segle XX. Els existencialistes tenen com a punt de vista l'existència individual i no l'existència genèrica de l'ésser humà. Pensen que l'ésser humà no té una natura fixa i no està sotmès a cap determinació. Això converteix l'ésser humà en un ésser lliure completament. No té essència, sinó que es troba abocat a l'existència, i existir obliga a prendre decisions i actuar, de manera que sempre està en construcció i realitzant-se a ell mateix. La construcció de l'existència es duu a terme en llibertat; estem condemnats a la llibertat i, amb això, a la responsabilitat total sense excuses.