Funció hermes amb el nen díonis, de praxíteles
COMENTARI: Kore del Pèplum
1. Documentació general de l’obra
1.1 Nom de l’obra: Kore del pèplum
1.2 Autor: desconegut.
1.3 Cronologia: 510-500 aC (segle VI aC).
1.4 Localització: Acròpolí d’Atenes. Actual: Museu de l’Acròpolí (Atenes).
1.5 Estil: grec arcaic. Simetria, frontalitat, cama lleugerament avançada, ulls
ametllats, somriure arcaic...
1.6 Març històric: existència de les polis, govern de les ciutats en mans de
l’aristocràcia que monopolitzen poder polític i econòmic. La majoria de la
població és camperola. Colonitzacions.
2. Anàlisi formal
2.1 Material i tècnica : Marbre de Paros. Talla 1 .
2.2 Dimensions i tipologia: 1,21m d’alt (més petites que les naturals).
Dempeus.
2.3 Tema: és la representació d’una sacerdotessa.
2.4 Composició: rigidesa, frontalitat, simetria, ulls ametllats, somriure arcaic,
cama lleugerament avançada per donar-nos sensació de moviment, els braços
enganxats al cos, els punys tancats, els cabells rinxolats, un braç doblegat com
portant una ofrena a les mans… Pel que fa a la simetria, s’observa en les figures la possibilitat d’establir un eix central que divideix l’estàtua en dues meitats exactament iguals (a excepció de la posició del braç). La simetria potencia el hieratisme i la rigidesa.
Actitud hieràtica determinada per la posició frontal del cos i del rostre, accentuat per la forma del pèplum o túnica que porta la kore, que fa que els plecs caiguin totalment en vertical. El treball està centrat als plecs del vestit i al pentinat. Aquesta kore conserva
restes de policromia als cabells, als ulls, a la boca i a la túnica (donen testimoni
de la presència de color en l’estatuària grega ja des de l’inici).
2.5 Altres:
2.5.1. Textura: suau, llisa i brillant.
2.5.2. Ritme: en repòs. Cert moviment en una cama lleugerament avançada.
2.5.3.Temps: voluntat d’eternitat. Volien perpetuar la figura de les
sacerdotesses.
3. Interpretació
3.1 Significat: Les kórai representaven sacerdotesses. Kore significa donzella o
noia jove, segons sembla, les kórai eren estàtues votives petites que es
dedicaven al culte. Solien portar una fruita, un animalet o una flor a la mà i
sempre es representaven vestides.
Eren estàtues encarregades tant per entitats públiques com per particulars.
3.2 Funció: religiosa (ofrenes).
4. Valoració i conclusió: Els koúRoí i les kore foren el centre d’investigació artística de l’escultura grega. L’estatuària egípcia va ser el seu model, degut als viatges comercials i culturals fets pels grecs a Egipte. Tot i això, l’escultura grega presenta novetats respecte
l’art egipci com ara el fet de no utilitzar suport posterior i la nuesa en el cas dels
KoúRoí. Va ser el precedent de l’escultura clàssica. Partint dels kouroi i Korai l’escultura
grega va anar evolucionant cap al Naturalisme, va ser una evolució llarga però
continuada que va des dels primers models fins a les composicions complicades
de l’època hel·lenística.
COMENTARI: Dorífor
1. Documentació general de l’obra
1.1 Nom de l’obra: Dorífor.
1.2 Autor: Policlet.
1.3 Cronologia: 430 aC.
1.4 Localització: Museo Archeologico Nazionale (Nàpols).
1.5 Estil: grec clàssic. Actitud més natural, braços desenganxats del cos,
contrapposto, importància del moviment, cànon.
1.6 Març històric: Atenes està en procés de reconstrucció de l’acròpolí després
de les Guerres Mèdiques contra els perses perquè durant la guerra havien
destruït Atenes i altres punts de Grècia. Govern de Pèricles. És l’etapa de
plenitud de l’art grec. Policlet va ser un dels escultors més aclamats de la
Grècia clàssica.
2. Anàlisi formal
2.1 Material i tècnica: La còpia és en marbre mentre que l’original és en
bronze. Tècnica de la còpia: talla. Tècnica de l’original: fosa a la cera perduda.
2.2 Dimensions i tipologia: 2,12m (d’alt). Escultura exempta i dempeus.
2.3 Tema: jove atleta nu en repòs.
2.4 Composició: Policlet esculpeix la figura d’un jove atleta dempeus, totalment
nu, que amb la mà esquerra sosté una llança (actualment perduda) sobre
l’espatlla. En aquesta còpia romana la figura es complementa amb un petit
suport que enganxa el braç dret a la cama i amb una soca a l’altura de la cuixa
de l’atleta que sosté tot el pes de l’estàtua.
La composició de l’escultura ha estat executada mitjançant un càlcul precís de
proporcions, dimensions i línies que constitueix, per a l’autor, el cànon
anatòmic perfecte, segons el qual l’alçada total ha de ser equivalent a 7
vegades el cap.
Policlet fa ús del contrapposto, que consisteix en què una cama quedi estirada i
en tensió i l’altra no.
Més treball al tors, línies principals de la musculatura. Al cap, en el treball dels
cabells, voluntat naturalista.
2.5 Altres:
2.5.1. Textura: suau, llisa i brillant.
2.5.2. Ritme: en repòs.
2.5.3.Temps: voluntat d’eternitat. Un atleta era un personatge ben considerat.
3. Interpretació
3.1 Significat: L’escultura representa l’ideal antropològic grec: l’home en plena
joventut preparat per a participar en els jocs. Era destinada a ser exhibida en
públic.
3.2 Funció: commemorativa: recordar un atleta que participa en els jocs.
4. Valoració i conclusió
L’origen de l’obra de Policlet el trobem en l’evolució de l’escultura arcaica cap
al Naturalisme.
Policlet estava influït per les idees de Pitàgores sobre la importància dels
nombres, per això els aplicà al seu cànon sobre la proporció del cos humà.
El seu cànon ideal i la seva composició en contrapposto van instaurar un model
que no només van adoptar i seguir els seus contemporanis sinó que va exercir
també una gran influència l’art ROMà i va servir d’exemple per als escultors del
Renaixement com, per exemple, Miquel Àngel.
COMENTARI: Hermes amb Dionís infant
1. Documentació general de l’obra
1.1 Nom de l’obra: Hermes amb Dionís infant.
1.2 Autor: Praxíteles.
1.3 Cronologia: 350-330 aC (segle IV aC).
1.4 Localització: Original: temple d’Hera (Olímpia). Actual: Museu Arqueològic
(Olímpia).
1.5 Estil: grec postclàssic o segon classicisme. Major suavitat i harmonia del cos,
corba praxiteliana (cos lleugerament arquejat), expressió dels sentiments i
de les emocions.
1.6 Març històric: Atenes està en procés de reconstrucció de l’acròpolí després
de les Guerres Mèdiques contra els perses perquè durant la guerra havien
Atenes i altres punts de Grècia. Govern de Pèricles. És l’etapa de plenitud de
l’art grec. De la vida personal de l’artista no en sabem res però en l’aspecte
professional, és l’artista que va recuperar el treball en marbre.
2. Anàlisi formal
2.1 Material i tècnica: Material: marbre. Tècnica: talla.
2.2 Dimensions i tipologia: 2,13m (d’alt). Escultura exempta i dempeus.
2.3 Tema: tema mitològic: Hermes i Dionís, el primer déu del comerç, el segon,
déu del vi.
2.4 Composició: La figura d’Hermes apareix dempeus (sense una part del braç
dret), recolzant-se amb el braç esquerre en una roca coberta amb una túnica,
mentre sosté el petit Dionís. Entre el tronc i la figura d’Hermes hi ha un suport,
necessari per aguantar el pes de l’estàtua.
L’escultor ha elevat un dels malucs de la figura i n’ha flexionat la cama
contrària, corbant-ne el tors i fent que una de les espatlles estigui més alta que
l’altra. Aquest joc compositiu fa que el cos tingui forma d’S invertida, formant la
corba anomenada corba praxiteliana.
Praxíteles utilitza la tècnica dels draps molls per presentar una caiguda natural
dels plecs (sensació de realitat).
Els cabells estan tractats de manera natural i tant el rostre com el tors
s’allunyen de la duresa atlètica i formal del segle anterior.
2.5 Altres:
2.5.1. Textura: suau, llisa i brillant.
2.5.2. Ritme: en repòs.
2.5.3.Temps: voluntat d’eternitat. Sembla que vol commemorar la Pau entre les
polis d’Elis i Arcàdia, perquè Dionís i Hermes eren, respectivament, els patrons
d’aquestes dues ciutats.
3. Interpretació
3.1 Significat: Aquesta escultura està inspirada en la mitologia, ens mostra dos
déus de l’Olimp: Hermes, déu del comerç i Dionís, déu del vi.
L’escultura representa un moment en què Hermes i Dionís s’aturen a reposar
en el seu camí cap a la casa de les nimfes. Sembla que aquesta escultura decorava l’antic temple d’Hera a Olímpia. Quan es va trobar al Segle XIX, l’escultura tenia les cames mutilades i li faltava el braç amb el que suposadament Hermes ensenyava a Dionís un gotim de raïm.
3.2 Funció: religiosa: sembla que Praxíteles va realitzar aquesta escultura per
decorar el temple d’Olímpia. Commemorativa: sembla ser que va ser un encàrrec que es va fer per commemorar la Pau entre les polis d’Elis i Arcàdia.
4. Valoració i conclusió
L’escultura de Praxíteles ens marca el pas de l’escultura clàssica (segueix el
cànon de Policlet) a l’escultura hel·lenística (les escultures reflecteixen emocions i sentiments). Aquesta obra és important perquè es recupera el treball en marbre.
La influència de l’obra de Praxíteles es notarà durant el període hel·lenístic en
obres d’escultors com Lisip i posteriorment en el Renaixement, moment en què
la corba praxiteliana va ser molt imitada. Finalment, amb Praxíteles es posa punt i final a l’esplendor d’Atenes com a ciutat principal i, a partir d’aquí, sortiran altres indrets culturals més importants.
COMENTARI: Laocoont i els seus fills
1. Documentació general de l’obra
1.1 Nom de l’obra: Laocoont i els seus fills.
1.2 Autor: Agesandre, Polidor i Atenodor de Rodes.
1.3 Cronologia: segle III-II aC.
1.4 Localització: Musei Vaticani (Museus Vaticans).
1.5 Estil: grec hel·lenístic. Valora els pathos (intensitat dels sentiments), gran
moviment i dinamisme de les obres, representació de temes anecdòtics,
predomini de grups escultòrics.
1.6 Març històric: La mort sobtada d’Alexandre l’any 323 a.C va fragmentar
l’Imperi macedoni en diversos regnes, i la cultura grega es va traslladar cap
a Orient, on van prosperar noves ciutats. L’expansió va donar lloc a noves
solucions artístiques on la monumentalitat es convertí en la característica
més rellevant d’aquest període. Malgrat la decadència política, la sòlida
cultura grega va servir de referència als regnes orientals, que van reflectir
aquesta hel·lenització en les seves creacions artístiques.
Sorgeixen diferents escoles escultòriques, la de Rodes és una d’elles.
2. Anàlisi formal
2.1 Material i tècnica: Còpia feta en marbre d’un original de bronze. Tècnica de
l’original: fosa a la cera perduda; tècnica de la còpia: talla.
2.2 Dimensions i tipologia: 2,42m (d’alt). Dimensions superiors a les naturals.
Escultura exempta. Es tracta d’un grup de tres persones dempeus.
2.3 Tema: tema mitològic.
2.4 Composició: Escultura formada per tres personatges masculins, nus i en
actitud de patiment. El personatge principal està al centre i representa el
sacerdot Laocoont. És un personatge ben proporcionat, amb la musculatura
ben marcada, el que demostra un gran coneixement de l’anatomia humana. La
postura és exagerada. El rostre ens mostra molt patiment (pathos), marcat per
les arrugues i els ulls tancats. Tant la barba com el cabell estan molt treballats.
Tots tres rostres mostren la por.
El dinamisme i l’expressivitat són les dues característiques principals d’aquest
grup escultòric.
L’obra s’estructura en la piràmide que dibuixen els caps dels tres personatges.
També s’observa una diagonal que creua tot el grup baixant des de la part
superior esquerra.
Les dues serps serveixen com a nexe d’uníó entre les figures.
Les figures dels infants també presenten un cos musculat, de persona adulta,
però els dona unes propocions molt més reduïdes.
La gran capacitat de representació de les emocions humanes, propi del període
hel·lenístic, trenca els cànons de serenitat i equilibri.
Els tres cossos estan damunt d’un pedestal i al darrera hi ha un suport més
ampli, però l’altre fill en queda fora. Els cossos porten al damunt unes teles
excessivament arrugades.
2.5 Altres:
2.5.1. Textura: suau, llisa i brillant.
2.5.2. Ritme: moviment molt exagerat.
2.5.3.Temps: voluntat d’eternitat. Aquesta escultura pretén recordar els fets
ocorreguts durant la Guerra de Troia.
3. Interpretació
3.1 Significat: Aquesta escultura ens explica el relat mitològic del que els va
succeir a Laocoont i els seus fills relatat per Virgili a l’Eneida. S’explica que
Laocoont va advertir dels perills del cavall de fusta ofert pels grecs i que, de
seguida, dues serps van sortir del mar i van matar Laocoont i els seus fills. Els
troians ho van interpretar com un càstig diví i van entrar el cavall a la ciutat per
por a que si no acceptaven aquest regal de la deessa Atena, Troia seria
destruïda.
3.2 Funció: decorativa: per ser exposada. Podia haver estat un encàrrec de
l’Estat o d’un particular per decorar cases importants, en aquest cas, la Domus
Aurea de l’emperador Neró (que es on es va trobar a principis del Segle XVI).
4. Valoració i conclusió
L’escultura hel·lenística té com a referent els models de l’escultura clàssica dels
segles V i IV aC.
El dia que va trobar-se el Laocoont, Miquel Àngel hi era al davant i aquest va
quedar impressionat per l’escultura, tant per la seva terribilità (estil grandiós i
amb molta força) com pel seu pathos (font d’emoció).
Si el període clàssic va ser una font d’inspiració per al Renaixement,
l’hel·lenístic ho va ser pel Barroc.
Aquest és un magnífic exemple del barroquisme escultòric de l’hel·lenisme,
igual que faria segles després Bernini al Segle XVII amb, per exemple, el Rapte
de Prosèrpina.
COMENTARI: Altar de Zeus a Pèrgam
https://travesiasdigital.Com/Europa/10-obras-imperdibles-del-museo-de-pergamo-en-
Berlín
1. Documentació general de l’obra.
1.1. Nom de l’obra: Altar de Zeus.
1.2. Autor: Escola de Pèrgam. Obra col.Lectiva. Hi van participar més de 40
artistes, entre ells: Dionísíadés, Menècrades i Melanip.
1.3. Cronologia: 180-160 aC (segle II aC).
1.4. Localització: La base de l’altar és encara in situ a la ciutat de Pèrgam, actual
Bergama (Turquia); però els relleus i l’altar són al Museu de Pèrgam a Berlín
(Pergamonmuseum).
1.5. Estil: grec hel.Lenístic. L’estil hel·lenístic té la seva màxima visualització en l’escultura. Es busca la màxima expressivitat en els rostres dels personatges, mostrant sentiments de sofriment i passió (pathos). Van proliferar els grups escultòrics i van sorgir el retrat i els temes anecdòtics.
1.6. Març històric: La mort sobtada d’Alexandre l’any 323 a.C va fragmentar
l’Imperi macedoni en diversos regnes, i la cultura grega es va traslladar cap a
Orient, on van prosperar noves ciutats, com Pèrgam o Alexandria. L’expansió va
donar lloc a noves solucions artístiques on la monumentalitat es convertí en la
característica més rellevant d’aquest període. Malgrat la decadència política, la
sòlida cultura grega va servir de referència als regnes orientals, que van
reflectir aquesta hel·lenització en les seves creacions artístiques.
2. Anàlisi formal
2.1. Materials i sistema constructiu: Marbre. Arquitravat.
2.2. Dimensions: grans dimensions. 34,44 m x 34,29m.
2.3. Elements de suport i suportats: els elements de suport són el podi i les columnes.
El podi és massís (7 m. D’alt) amb una escalinata per salvar l’alçada. Damunt el podi
s’aixeca una columnata jònica (base, fust estriat i capitell amb volutes) que forma una
U. Les columnes suporten un entaulament i coberta plans.
Cal mencionar la desproporció aparent entre el podi tan elevat i la columnata d’una
alçada reduïda.
2.4. Espai interior i exterior: Avui en dia no es conserva tot l’altar; al museu de Berlín
només es conserva la façana i a la ciutat de Pèrgam els fonaments del temple.
El temple era gairebé una construcció quadrada. La façana donava accés a un pati
interior on segurament hi havia l’altar dels sacrificis al déu.
El més destacable són els relleus del fris exterior. Es tracta d’un alt relleu 1 constituït per
figures que sembla que volen escapar del fons de tant que sobresurten.
2.5. Elements decoratius: l’altar de Zeus a Pèrgam és un dels edificis que combinen
millor la decoració escultòrica amb l’arquitectura. El fris continuat exterior (més de 100
m de longitud) representa en alts relleus la gigantomàquia, és a dir, la lluita dels déus
(que representen l’ordre) contra els gegants (que representen el caos). Déus i gegants,
de mides superiors a les humanes (2,30 m), lluiten de manera agitada. En aquesta obra
es posen de manifest les característiques de l’escultura hel.Lenística, on el moviment, el patetisme i la tensió són constants. Els gegants i els déus s’entrellacen i ens mostren
la duresa de la lluita (treball escultòric excel·lent).
Encapçala el fris la deessa Atenea que lluita contra un gegant. Zeus, amb una
musculatura monumental, lluita contra tres gegants. Destaquen les cares
descompostes dels gegants davant la serenitat clàssica que emanen dels rostres dels
déus. En un altre indret, apreciem la lluita entre els déus i els gegants marins; el
patiment i les escates dels monstres marins trenquen l’ideal de bellesa propugnat des
de l’època clàssica.
A l’interior hi havia un fris amb escenes de la vida de Tèlef, fundador mític de la
dinastia atàlida de Pèrgam, on el ritme és més pausat.
3. Interpretació
3.1. Significat: La temàtica del fris - la gigantomàquia- no era casual. El fris volia donar a entendre que igual que els déus havien vençut als gegants, Pèrgam havia vençut als enemics invasors. Tots dos vencedors van aconseguir imposar la Pau i la civilització. També tota la iconografia de l’altar intenta proclamar Pèrgam com a hereva d’Atenes.
Per aquest motiu, la iconografia recupera la lluita entre gegants, déus i monstres, temàtica ja emprada en la decoració del Partenó; ens mostra Atena com la protectora
de la ciutat de Pèrgam igual com ho havia estat d’Atenes en l’època de màxima
esplendor (s.V aC.). Aquesta semblança respon a la voluntat dels reis de Pèrgam de
convertir-se en els hereus espirituals dels atenesos del període clàssic.
3.2. Funció. L’altar complia dues funcions complementàries. Per una banda la funció
religiosa, servia per al culte i d’altar per als sacrificis. Però també tenia funció
propagandística ja que el va fer construir Èumenes II per a commemorar les seves
victòries bèl·liqües.
4. Models i influències: L’altar de Zeus a Pèrgam constitueix una de les obres cabdals de l’art hel.Lenístic i la mostra més significativa de temples oberts. Els alts relleus incorporen el pathos, els vestits que marquen les formes anatòmiques amb grans plecs abarrocats (excés d’adorns), la introducció de detalls anti clàssics: figures monstruoses, escates… Tot plegat converteix aquesta obra en un dels punts culminants de l’hel.Lenisme. L’obra va tenir gran repercussió en tot el món clàssic, va motivar moltes còpies com, per exemple, l’Ara Pacis Augustae (segle I aC). Els relleus que relataven la vida de l’heroi Tèlef marquen un precedent dels relleus de la Columna de Trajà (segle II dC). La troballa de les restes (1875) per un enginyer alemany, va trasbalsar el món occidental. La perfecció dels cossos i les expressions dels protagonistas va impressionar una Alemanya que s’acabava d’unificar i que va aprofitar l’obra per fer-ne una exaltació del poder. Aquesta estètica fou recollida pels escultors nazis, que la van emprar com a model per a fer una escultura que pretenia enaltir la figura humana. En definitiva, l’Altar de Zeus a Pèrgam és una mostra de com el desig de grandesa dels governants sovint s’ha manifestat en la gran monumentalitat dels edificis.
COMENTARI: Teatre d’Epidaure
1. Documentació general de l’obra.
1.1 Nom de l’obra: Teatre d’Epidaure.
1.2 Autor: Policlet el Jove.
1.3 Cronologia: any 350 aC (segle IV aC).
1.4 Estil: Pas de l’estil grec clàssic a l’estil grec hel·lenístic. Trasllat dels centres
artístics a llocs perifèrics: Rodes; Alexandria i Pèrgam. Paulatina desaparició de
les característiques clàssiques: raó, harmonia i bellesa. Arquitectura:
Construccions grandiloqüents: Altar de Zeus a Pèrgam. Realisme i expressivitat
en escultura: Laocoont i els seus fills.
1.5 Localització. Antiga ciutat d’Epidaure.
1.6 Març històric: La mort sobtada d’Alexandre l’any 323 a.C va fragmentar l’Imperi
macedoni en diversos regnes, i la cultura grega es va traslladar cap a Orient, on
van prosperar noves ciutats, com Pèrgam o Alexandria. L’expansió va donar lloc
a noves solucions artístiques on la monumentalitat es convertí en la
característica més rellevant d’aquest període. Malgrat la decadència política, la
sòlida cultura grega va servir de referència als regnes orientals, que van
reflectir aquesta hel·lenització en les seves creacions artístiques. Epidaure era
una ciutat del Peloponès, famosa per albergar el santuari d’Asclepi.
2. Anàlisi formal.
2.1 Materials i sistema de construcció: pedra, arquitravat.
2.2 Dimensions: grans dimensions.
2.3 Elements de suport i suportats: els elements de suport són el vessant d’una
muntanya (s’aprofita el desnivell) i els murs de contenció.
Els elements suportats són les grades.
2.4 Espai interior i exterior:
L’espai interior i exterior es confonen, però el teatre grec constava de tres parts
ben diferenciades: al mig, part circular que s’anomena orquestra, la càvea o
graderies (que fan 24 m) i les construccions escèniques (el prosceni, que era el
lloc de la representació i l’escena, que era un edifici de dos pisos i un balcó que
podia representar un palau, una botiga…). L’orquestra, té el terra de sorra i un
altar de pedra, ja desaparegut.
L’aforament del teatre era de 15.000 espectadors, que ocupaven dos tipus de
seients: els del poble, consistents en grades llises de pedra, i els de les
personalitats polítiques, reforçats amb respatller i braços.
2.5 Elements decoratius: Inexistents. Segurament hi havia algun element de
decoració a l’escena, però ara no se’n conserva cap.
3. Interpretació
3.1 Significat: En principi, el teatre formava part d’una cerimònia religiosa per
donar gràcies als déus. Tenia una finalitat religiosa. Era l’indret on es feien
ofrenes i es donaven les gràcies al déu Dionís (déu del vi). El teatre va néixer
com a conseqüència de les jornades festives que, a la primavera i a l’hivern, els
grecs dedicaven a Dionís.L’acústica d’aquest espai és tan gran, que es pot escoltar els actors sense problemes des de qualsevol punt de la càvea.
3.2 Funció: religiosa i lúdica. Religiosa per a donar gràcies, forma part d’una
cerimònia i lúdica perquè s’hi feien representacions teatrals.
4. Models i influències.
Aquest model és seguit per molts altres teatres posteriors, tant grecs (teatre de
Segesta a Sicília) com romans amb petits canvis: el grec aprofita el desnivell del
terreny per construir la cavea mentre que el ROMà no i, per tant, necessitarà
utilitzar el sistema voltat, forma circular de l’orquestra en el grec i semicircular
al ROMà.
A l’època moderna, durant el Renaixement i el Barroc, aquest edifici torna a
agafar importància i pren com a model, el teatre grec, conservant les seves
parts inicials.
COMENTARI: El Partenó
1. Documentació general de l’obra.
1.1 Nom de l’obra: Partenó o temple d’Atena.
1.2 Autor: Ictinos i Cal.Lícrates sota la supervisió de Fídies.
1.3 Cronologia: 447- 432 aC.
1.4 Localització. Entorn: Acròpolí d’Atenes. Situat en la part alta del turó es
converteix en l’edifici més important de l’Acròpolis.
1.5 Estil: grec clàssic. Raó, bellesa, proporció, art “a mesura de l’home”,
arquitravada...
1.6 Març històric: s. V a C.: Atenes està en procés de reconstrucció de l’acròpolí
després de les Guerres Mèdiques contra els perses perquè durant la guerra
havien destruït Atenes i altres punts de Grècia. Govern de Pèricles. És l’etapa
de plenitud de l’art grec.
Ictinos era un arquitecte d’Atenes, amic de Pèricles, que va ser contractat amb
Cal.Lícrates perquè construís el Partenó, el temple principal de l’acròpolí.
2. Anàlisi formal.
2.1 Materials i sistema de construcció: marbre del Pentèlic i fusta per a les bigues.
Arquitravat.
2.2 Dimensions: a mesura de l’home. 31x 69 m. Columnes: 10,5m. D’alçada i 1,8 m.
de base.
2.3 Elements de suport i suportats: els elements de suport les columnes dòriques
(sense base, fust estriat o acanalat i capitell senzill). Els sostinguts:
entaulament, frontons i sostre a dues aigües.
2.4 Espai interior i exterior: és de planta rectangular. La naos o cel·la té dos pòrtics
hexàstils, a l’interior hi havia una estàtua criselefantina d’Atena, voltada d’una
columnata superposada. A la part oriental hi ha l’entrada principal o pronaos. A
la part occidental l’opistòdom, en aquest cas anomenat Partenó, que dona nom
al temple. Aquí es guardava el tresor del recinte; tenia quatre columnes
centrals. Des de l’exterior apreciem que el temple és perípter i octàstil (8 columnes) que
s’aixeca sobre l’estilòbata on descansen les columnes dòriques. L’entaulament
està format per l’arquitrau i pel fris decorat amb tríglifs i mètopes; el frontó
corona la façana del qual es conserva la cornisa i part del timpà, aquest decorat
amb escultures fetes per Fídies.
2.5 Elements decoratius: la decoració escultòrica del Partenó va ser encomanada a
Fídies. A les mètopes del fris hi havia representades amb relleu les quatre
lluites mitològiques d’Atena i Teseu. En els timpans hi havia representats el
naixement d’Atena i la lluita entre Atena i Posidó per la possessió d’Atenes (és
en aquesta part on es mostrava la col·laboració entre arquitecte i escultor, ja
que aquest darrer havia d’adaptar les figures a l’espai disponible. Les
composicions solien ser simètriques a partir d’un eix central, ocupat per la
figura del déu, es situaven les altres escultures). A l’interior, hi havia un fris
continu on hi havia representada la processó de les Panatenees.
Avui, la majoria d’aquestes escultures es conserven la British Museum
(Londres) i són conegudes com el marbres d’Elgin.
La seva blancor contrastava amb la policromia brillant, actualment perduda, de
vermells, daurats i blaus que decoraven capitells, entaulament i frontó.
3. Interpretació
3.1 Significat: Aquest temple, com tots els altres grecs, estava dissenyat per a ser
observat des de l’exterior, no pas per a celebrar-hi cerimònies religioses, la
religió grega es feia a l’exterior. La porta principal mira cap a Orient perquè és el
lloc per on surt el Sol i aquest il·lumina des de l’inici a la deessa Atena.
Cal recordar que les façanés estan retocades per tal d’aconseguir la perfecció
de l’edifici.
Segons alguns autors el nom de Partenó li ve donat perquè està dedicat a Atena
Partenos.
El Partenó va ser concebut com un símbol de poder polític i econòmic d'Atenes
enfront de totes les altres ciutats gregues i dels perses.
Cal referir-se també que aquest temple i totes les altres reformes que es varen
fer a la ciutat d’Atenes seran motiu de les Guerres del Peloponès.
3.2 Funció: religiosa, es tracta d’un temple. Casa de la divinitat. Però també
propagandística perquè volia mostrar la superioritat de la polis d’Atenes
després de la derrota dels perses.
4. Models i influències. El Partenó i, en general, tota l’arquitectura grega ha tingut gran influència en l’arquitectura occidental. Ja en el seu moment fou qualificat com una gran creació artística, i al llarg del temps s’ha consolidat com un edifici de referència. Exemple d’influència d’aquest edifici la Maison Carrée de Nimes i la Madeleine de París. A Catalunya el Teatre Nacional de Bofill. Exemple de recerca on s’uneixen la bellesa, les matemàtiques i l’harmonia, per aconseguir-ho realitzaran correccions òptiques. En definitiva, l’arquitectura grega ha servit per a donar grandiositat a la funció
dels edificis que contenen (museus, parlaments,....)