Glossari d'Arquitectura Gòtica: Termes i Definicions

Arc cecs: sinònim de bandes llombardes. Agus Dei: anyell místic de set ulls, símbol del poder il·limitat de Crist. Arcades: donen accés a les naus laterals. Agulla: es situava en el cimbori. La seva alçada era una metàfora a l’apropament de Déu. Absidioles: petites capelles laterals de l’absis d’una església. Arcuacions: comuniquen la nau central amb les laterals. Absis: part d'una església que s'obre al fons de la nau central, habitualment de planta poligonal o semicircular i coberta generalment amb una volta de quadrant d'esfera, a l'interior de la qual hi sol haver el presbiteri. Arc conopial: arc format per quatre quarts de circumferència, dos de còncaus a l'arrencada i dos de convexos que es tallen a la clau. Apotropaic: adjectiu que es fa servir per a desviar influències malèfiques. Aurèola: element plàstic de forma circular, triangular o radial al voltant del cap dels personatges sagrats, que pot estar adornat amb orles i fistons, i que simbolitza la seva santedat. Arcobotants: arc que transmet part de l'empenta de les voltes de la nau central als contraforts laterals exteriors, característic de l'arquitectura gòtica. Brancal: cadascun dels dos costats d'una obertura, sobre els quals descansa la llinda o l'arc, les columnes que sostenen els arcs o arquivoltes d’una portalada. Claustre: pati central enjardinat en un monestir. Carreus: pedres tallades de forma rectangular i ben escairades.

Cripta: construcció subterrània, generalment sota un presbiteri, que serveix per guardar les relíquies i és un espai reservat per al culte, per orar. Creuer: l’espai definit per la intersecció de la nau principal i la nau transversal, en una planta de creu grega o llatina. Sovint es troba sota d’una cúpula o un cimbori. Cimbori: cos cilíndric o poligonal que serveix de base per la cúpula i corona el creuer. Clarobscur: distribució de les llums i les ombres en un dibuix o una pintura. Corporeïtat: modelar l’escultura per aconseguir tridimensionalitat. Contraforts: element arquitectònic vertical adossat a l’exterior d’un mur per contrarestar el pes de les voltes i arcs de l’edifici. Costumista: estil de pintura en què ja no es dona importància a la jerarquia o temes totalment religiosos i es destaquen escenes de la vida quotidiana, d’ambients i personatges. Clarisitori: filera de grans finestrals que formen el pis superior de la nau d’una església. Es troba normalment sobre el trifori. Dextera Domini: representació de la mà de Déu que beneeix de forma religiosa. Espadanya: espais per col·locar les campanes. Escorç: tècnica d’expressió plàstica consistent a deformar les proporcions d’una figura d’acord amb les regles de la perspectiva per donar profunditat. Flamíger: darrer estil de l’art gòtic, propi del segle XV, caracteritzat per l’ús de línies decoratives complexes i semblants a les flames.

Filacteri: franja que imita un tros de tela o de pergamí amb els extrems enrotllats, feta en escultures i pintures medievals i renaixentistes per a comunicar a l'espectador les paraules dites per un dels personatges o per a explicar la situació representada. Frontal: peça de tela, de fusta decorada o de metall col·locada davant la taula d'un altar. Fresc: pintura mural realitzada damunt un lliscat emprant una pasta pictòrica obtinguda a partir de pigments trempats dissolts amb aigua. Gàrgoles: escultures en forma d’animal, ésser fantàstic, monstre... La seva funció és de desguàs a la teulada. Girola, deambulatori: prolongació de les naus laterals d'una església que les uneix per darrere el presbiteri, al voltant de l'absis, i que dona accés a les capelles absidals. Gablet: element gòtic d’estructura triangular que corona finestres i pòrtics i accentua la verticalitat dels edificis gòtics. Grisalla: pintura executada només en tons de gris, que pretén recrear l'efecte visual del baix relleu. Imberbe: sense barba. Llei d’adaptació al marc: principi artístic pel qual, en escultura i pintura, l’estructura de l’entorn al tot englobat dins l’espai que aquella delimita. Llotja: edifici públic, característic de la baixa edat mitjana on es feien les transaccions mercantils. Lesenes: petits contraforts que separen les parelles d’arcs secs. Maiestas Domini: pantocràtor. Mainell: columneta de fusta o de pedra que divideix en dos el buit d'una obertura. Nàrtex: pòrtic situat davant l’entrada principal d'una església. Planta de saló: una única nau més ampla i sense transsepte. Presbiteri: on es situa el cor i l’altar major. Policromia: representació pictòrica en la realització de la qual s’utilitzen més de tres colors. Pinacles: acabaments que sobresurten en forma piramidal i que coronen el cim de les torres, típic del gòtic. Portalada: ornament arquitectònic que es fa a la façana principal d’un edifici sumptuós. Refectori: menjador dels monjos a l’ala nord. Retaule: obra pictòrica realitzada damunt de més d’una superfície de fusta i on es representen escenes de caràcter religiós, que serveixen per decorar els altars. Rosassa: finestral de forma circular, calat i vidrat, situat a gran altura a la façana d'una església. Sòcol: fris que hom col·loca a la part inferior d’una paret. Strappo: tècnica d’una família restauradora italiana que consistia en recuperar les pintures que havien sigut tapades amb l’ús d’un drap. Símbols apotropaics: figures per allunyar els mals esperits. Sedes Sapientiae: representació de la mare de Déu asseguda amb Jesús, significa torn de saviesa. Teofania: manifestació de la divinitat de Déu. Transsepte: nau que creua perpendicularment la nau central. Timpà: cadascun dels dos costats d'una obertura, sobre els quals descansa la llinda o l'arc.

Tapís: teixit de llana, seda o cotó, de vegades enriquit amb fils d’or o plata, fet servir per decorar els murs interiors. Trifori: galeria o corredor que envolta la nau principal d’un temple cristià per damunt dels arcs de les naus laterals i amb vista a l’interior. Tribuna: passadís superior en el qual s’obren petites finestres. Sinònim és trifori. És des d’on els vescomtes presidien les ceremònies. Traceria: decoració arquitectònica de pedra formada per la combinació de línies i figures geomètriques, utilitzada en finestrals o rosasses, pròpia de l'art gòtic. Veladures: capa subtil de color que un artista estén sobre una pintura ja seca per fer-ne ressaltar el to, per endolcir-ne el modelatge o per modificar-ne la força de coloració.