Les grans corrents de la filosofia: ètica, metafísica i la pregunta per Déu

Les grans corrents de la filosofia

ARISTÒTIL. Teològicament, els éssers tenen un principi intern que els mou. El que desitgem és un bé. Bé principal: la felicitat, que és el fi últim que mou els éssers humans. La felicitat consisteix en l'autorrealització, en realitzar-nos d'acord amb el que som, com a éssers humans. Hem de viure d'acord amb la raó. El cim de la felicitat és la contemplació intel·lectual.

EPICUR. Felicitat del plaer. Dos tipus: 1. Plaers viciosos, perjudicials i que produeixen dolor. 2. Veritables plaers. La salut del cos i de l'ànima es produeix en eliminar els temors. Només el savi sap eliminar-los: no té por a la mort, perquè no existeix quan estem vius i, quan arriba, ja no existim. No té por als déus perquè sap que no existeixen o no interfereixen en la seva vida. No té por al que hi ha després de la mort perquè sap que no hi ha res. Aconsegueix la felicitat.

Zenó i els estoics

ZENÓ, ESTOICS. L'ideal moral és el savi, que sap que tot el que ocorre es deu a una racionalitat, el logos. Acceptació impassible (apatheia) dels fets que no depenen d'ell. El que sí depèn d'ell és aconseguir la pau interior, que és la font de la felicitat, i s'aconsegueix quan s'assoleix l'autonomia. Sèneca, representant romà.

Utilitarisme

JEREMY BENTHAM, UTILITARISME. Bo és allò útil. Si produeix plaer, és útil. Felicitat = plaers, que es diferencien per la intensitat. Insensible als drets i llibertats individuals. Stuart Mill va intentar conciliar els drets i l'utilitarisme. Les persones haurien de ser lliures sense perjudicar els altres, i l'Estat no hauria d'interferir. Els plaers es diferencien també quantitativament. Sentiments socials = plaer.

Kant

KANT. La moral no es pot basar en el desig ni en l'instint. La llei moral ha de ser universal i només pot fonamentar-se en la raó: ús teòric, per fer ciència; ús pràctic, per actuar mitjançant imperatius. Les ètiques de béns es basen en la naturalesa, ens diuen el que hem de fer; Kant no les aprova, i s'anomenen ètiques materials.

NI UNIVERSALS NI NECESSÀRIES, per: 1. Ser empíriques, es basen en l'experiència. 2. Produeixen imperatius hipotètics. 3. Són heterònomes: la voluntat no està determinada per la raó. Kant diu que només l'ètica formal pot ser racional, universal i necessària, i que digui com hem d'actuar: 1. És a priori. 2. Usa imperatius categòrics. 3. És autònoma.

Ètica de Kant, del deure: només és moralment bona la voluntat bona. Accions: 1. Contràries al deure. 2. Conformes al deure. 3. Per deure. Kant afirma que només és moral l'acció conforme al deure que es fa per deure. Els sentiments no poden ser la base d'una moral universal. L'ètica de Kant és formal i defensa l'acció que té el seu fonament en la nostra intenció.

L'IMPERATIU MORAL KANTIÀ ha de ser categòric. L'ètica kantiana atorga el valor suprem a la dignitat humana: la persona és un fi en si mateixa i no pot ser usada com a objecte.

Nietzsche

NIETZSCHE. Li interessa l'origen dels valors morals. La moral occidental és una moral d'esclaus, que demanava pau, igualtat... El punt de partida és l'afirmació de la vida, el vitalisme. La societat estableix l'immutable (l'Ésser, Déu...), però per a ell això és contrari a la vida, i per tant la societat es basa en el no-res. «Déu ha mort»: els fonaments no són res, només queda l'home com a creador de valors. El superhome afirma i crea els valors; la moral és creació.

Existencialisme

EXISTENCIALISME. Dona resposta a la crisi de sentit de l'home. Reflexiona sobre l'existència: l'humà ha d'elegir el que vol ser. Condemnat a ser lliure, no es pot recolzar en res. Sartre: llibertat absoluta; l'home va construint la seva essència. Aquesta condemna produeix angoixa. La vida autèntica és la de l'individu que accepta la seva responsabilitat des de la llibertat.

Les preguntes filosòfiques

LES PREGUNTES FILOSÒFIQUES: 1. Són radicals. 2. Qüestionen l'evident i critiquen les opinions dominants. 3. Les respostes a aquestes preguntes han de basar-se en la raó. 4. Són universals. 5. Són obertes. 6. Les respostes es troben dialogant. 7. Neixen de la necessitat de donar sentit a la nostra experiència: reflexió personal.

ELS HUMANS naixem en un món desconegut, en un caos, per això ens hem d'orientar. Com a homes hem de decidir la vida de la qual som responsables. En aquestes circumstàncies, i per l'admiració davant el món, ens fem preguntes perquè el món deixi de ser un caos: preguntes sobre el sentit de l'existència i de la vida. Metafísica.

Corrent analític

CORRENT ANALÍTIC. Analitzar el significat dels judicis morals. Moore: bo no pot ser definit ni té sinònims. El problema d'aquesta resposta és que és incapaç d'explicar l'argumentació moral. L'emotivisme moral té el mateix problema (Ayer, Stevenson). Hare: el llenguatge moral té funció prescriptiva; orienta conductes basant-se en raons de valor universal.

El sentit

SENTIT. Usos: 1. Comprensió. Una cosa no té sentit si no sabem què significa. Busquem causes o raons quan preguntem pel sentit. 2. Connexió. En preguntar pel sentit busquem la seva relació amb la resta de coses que l'envolten: construcció del relat. 3. Finalitat, direcció, intenció. El que fem no té sentit si no sabem què fem. 4. Valor. El sentit de la vida és el valor. En repetir una paraula o usar-la enganyosament, perd el seu valor: amor, llibertat, sacrifici...

EL NOSTRE VIURE consisteix, com diu Ortega y Gasset, a relacionar-nos amb el món, que és un món de significacions. Per viure i orientar-nos en el món hem de preguntar-nos per l'ésser de les coses. Aristòtil converteix això en una disciplina filosòfica: la metafísica. Al llarg de la història hi ha hagut tres enfocaments: 1. La filosofia grega i medieval, en l'ésser en si mateix. 2. La moderna, en el coneixement de l'ésser. 3. Des del segle XIX, s'ocupa del llenguatge sobre l'ésser.

Els primers filòsofs i el materialisme

ELS PRIMERS FILÒSOFS es preguntaven si existia un principi del qual procedeixen les coses, ja que si coneixem la naturalesa de les coses podem predir els fets futurs. Molts filòsofs van considerar que l'últim substrat de la realitat era un material, i que tots els fets estaven regits per unes lleis. Això és el que consisteix el materialisme. Seguint Marx i Hegel, el materialisme dialèctic considera que la matèria és substrat de la realitat, tant física com abstracta.

Plató i l'idealisme

PLATÓ pensa que les coses que veiem amb els sentits no constitueixen el veritable món; l'autèntica realitat ha de ser immutable, eterna, immaterial i universal. Segons ell, el que percebem pels sentits és un món ideal: les idees constitueixen l'essència de les coses sensibles. Les teories idealistes expliquen la realitat des de les idees. Hegel representa l'idealisme absolut: afirma que la veritable realitat és la Idea, l'Esperit, el pensament creador de la raó.

Parmènides i Aristòtil

L'ÉSSER ÉS el que totes les coses tenen en comú. Parmènides diu que som capaços de dos coneixements: 1. El que ens proporcionen els sentits: coneixement dels aspectes aparents de les coses. 2. Un coneixement intel·lectual, l'autèntic. El no-res ni és ni pot ser pensat. Només de l'ésser és possible el coneixement verdader.

Aristòtil introdueix distincions entre els modes de ser: 1. Substància/accidents: l'ésser propiament dit és la substància, de l'individu particular i concret. La substància existeix en si mateixa mentre que els accidents són en una substància. 2. Matèria/forma: Plató afirma que existeix la idea d'ésser humà, separada dels individus concrets. Pensa que les substàncies materials estan formades de matèria i forma. 3. Potència/acte: Aristòtil distingeix entre l'ésser en potència i l'ésser en acte. Pel que fa al canvi, distingeix: 1. Canvi accidental: quan canvien els accidents i la substància es manté. 2. Canvi substancial: quan una substància deixa de ser el que és i es converteix en una altra cosa.

Popper i els tres mons

Popper distingeix tres mons: 1. Món 1: format per les entitats físiques. 2. Món 2: el dels fenòmens mentals (estats de consciència, experiències subjectives...). 3. Món 3: el dels productes de la ment humana (art, teories científiques...).

Respostes a la pregunta sobre Déu

• Ateisme: nega l'existència de Déu. Nietzsche: Déu representa la unitat, l'immutable, el fonament del que hi ha i del sentit d'aquest món. Però tot això és l'oposat a la vida. El que Déu representa és l'antivida.
• Agnosticisme: els límits de la nostra raó impedeixen contestar la pregunta sobre Déu. La raó humana no pot conèixer el que és més enllà del experimentable.
• Deisme: el deista admet que Déu és creador, però rebutja que es faci present en el món.
• Fideisme: l'existència de Déu s'admet només per la fe, ja que la raó és incapaç d'arribar a descobrir-la.
• Teisme: considera que la raó pot descobrir l'existència de Déu. El teista manté una relació personal amb Déu.

Raons per admetre que Déu existeix

• Arguments racionals: el principal és l'argument ontològic, que pretén demostrar l'existència de Déu a partir de la idea de Déu. Els éssers humans tenen la idea de Déu com a ésser perfecte; per tant, hauria d'existir, perquè en cas contrari no seria perfecte.
• Arguments causals: parteixen de l'observació de fenòmens contrastables empíricament i, aplicant el principi que tot el que succeeix té una causa, conclouen que ha d'haver-hi una primera causa.
• Arguments morals: l'existència d'un ordre moral exigeix l'existència de Déu. Kant afirma que, perquè tingui sentit, cal suposar que Déu existeix.