Les Grans Corrents Filosòfiques: Coneixement, Realisme i Idealisme

Realisme i Idealisme: Dues Visions de la Realitat

El realisme sosté que la realitat existeix independentment del subjecte, mentre que l'idealisme afirma que la realitat no és independent del subjecte. Segons el sentit comú, el model més encertat és el realisme, ja que si hi ha un bolígraf a la taula, encara que ningú el vegi, el bolígraf existirà. Tanmateix, l'idealisme és més coherent perquè, per a qui no estigui veient el bolígraf, aquest no existirà, ja que no el pot conèixer: la realitat només existeix per a aquell que la pot percebre. És a dir, no hi ha objecte sense subjecte.

Un altre exemple que podem posar és que, per a mi, una certa persona que visqui a França no existeix perquè jo no tinc constància de la seva existència, de la mateixa manera que jo no existeixo per a ell. També s'ha de dir que no cal veure una cosa directament per provar la seva existència. Si em tanquessin en una habitació buida, encara que no pogués veure la ciutat de Nova York, jo sabria que existeix perquè n'he sentit a parlar, l'he vista a la televisió, etc.

Per tant, jo crec que el model explicatiu del coneixement més coherent és l'idealisme, perquè, encara que potser és més abstracte i més difícil d'entendre, a mi em sembla més encertat i el que s'ajusta més a la realitat.

Idealisme Transcendental

L'idealisme transcendental estableix que tot coneixement exigeix l'existència de dos elements:

• El primer, extern al subjecte (el donat, o principi material), és a dir, un objecte de coneixement.
• El segon, propi del subjecte (el posat, o principi formal), que no és més que el subjecte mateix que coneix.

Pel que fa al segon, Kant afirma que les condicions de tot coneixement no són posades per l'objecte conegut, sinó pel subjecte que coneix. El subjecte que coneix introdueix certes formes que, no preexistint en la realitat, són imprescindibles per a comprendre-la. Per això, Kant sosté en la Crítica de la Raó Pura: "Pensaments sense continguts són buits; les intuïcions sense conceptes són cegues" (A51). En altres paraules, sense sensibilitat res ens seria donat i sense enteniment, res seria pensat.

Tot allò intuït en l'espai i el temps, i amb això tots els objectes de la nostra experiència possible, no és més que fenòmens, és a dir, meres representacions, que de la manera en què es representen, com a substància extensa o sèries d'alteracions, no tenen existència pròpia i independent a part del nostre pensament.

Conceptes Lògics Fonamentals

Tautologia

Una proposició composta és una tautologia si és veritable per a totes les assignacions de valors de veritat per a les seves proposicions components. Dit d'una altra manera, el seu valor de veritat (V) no depèn dels valors de veritat de les proposicions que la formen, sinó de la forma en què estan establertes les relacions sintàctiques d'unes amb altres.

Contradicció

S'entén per proposició contradictòria, o contradicció, aquella proposició que en tots els casos possibles de la seva taula de veritat el seu valor sempre és Fals (F). Dit d'una altra manera, el seu valor de falsedat (F) no depèn dels valors de veritat de les proposicions que la formen, sinó de la forma en què estan establertes les relacions sintàctiques d'unes amb altres.

Contingència

S'entén per veritat contingent, o veritat de fet, aquella proposició que pot ser veritable o falsa (una combinació entre tautologia i contradicció), segons els valors de les proposicions que la integren.

Mètodes de Raonament: Deducció i Inducció

Deducció

Mètode de raonament en el qual, encertats certs enunciats inicials, les conclusions que se n'extreuen sempre són veritables. Els teoremes es dedueixen dels axiomes que es consideren principis que no necessiten demostració. Aquests axiomes estan basats en el raonament matemàtic, per la qual cosa les conclusions obtingudes són equacions, i els resultats són exactes. Aquesta teoria va ser desenvolupada pel renaixentista Galileu Galilei.

Inducció

Mètode de raonament en el qual, partint d'una sèrie de premisses veritables, les conclusions obtingudes no són sempre veraces. Els enunciats inicials estan basats en l'observació i les matemàtiques s'empren per agrupar totes aquestes premisses en les conclusions. Per tant, aquestes conclusions són estadístiques. Aquesta teoria va ser desenvolupada pel renaixentista Francis Bacon.

Raonament Deductiu i Inductiu

El raonament inductiu consisteix a obtenir conclusions generals a partir de premisses que contenen dades particulars. Per exemple, de l'observació repetida d'objectes o esdeveniments de la mateixa índole s'estableix una conclusió per a tots els objectes o esdeveniments d'aquesta naturalesa.

Exemple de Raonament Inductiu:

• He observat el bou número 1 i era de color negre.
• El bou número 2 també era negre.
• El bou número 3 també era de color negre.

Conclusió: Per tant, tots els bous són negres. En aquest raonament es generalitza per a tots els elements d'un conjunt la propietat de ser negres, ja que tots els bous que hem vist són negres.

Per contra, el raonament deductiu es mou del general al particular. Pren una premissa general i dedueix conclusions particulars. Un argument deductiu "vàlid" és aquell en què la conclusió necessàriament es deriva de la premissa.

Exemple de Raonament Deductiu:

• Tots els gossos tenen puces.
• Aquest és un gos.
• Per tant, aquest gos té puces.

Pot ser que la premissa no sigui "veritable", però, tot i això, la forma de l'argument és "vàlida". Si tots els gossos tenen puces, i si aquest és un gos, llavors necessàriament aquest gos té puces. Un argument deductiu "vàlid" contindrà alguna cosa a la conclusió totalment nou i independent d'aquelles coses esmentades en la premissa de l'argument.

Introducció a les Fonts del Coneixement

A la Modernitat predomina el valor del coneixement. És discutible quant de la informació disponible és coneixement, però molta d'ella ho és: tot el que no és fals i està justificat. Les fonts estan lligades al cos (els sentits) i la ment (la raó) dels éssers humans. Els filòsofs han discutit durant molts segles quina d'aquestes vies és la més adequada i fiable, i en conseqüència, quin és el seu abast i limitacions.

Els debats més intensos en la història de la Filosofia moderna s'han produït al voltant dels sentits i la raó com a font de coneixement; als que defensen la primera opció se'ls anomena empiristes i als segons, racionalistes. Entre els racionalistes es destaquen: René Descartes, Baruch de Spinoza i Gottfried Leibniz. Entre els empiristes: John Locke, George Berkeley i David Hume. Com a fundador del Criticisme, trobem a Immanuel Kant.

Hi ha una cosa que tots ells comparteixen i és una preocupació especialment moderna: l'allunyament de les creences religioses o, més precisament, de Déu; en conseqüència, l'ésser humà ha de guiar-se a si mateix i per si mateix. Tots els filòsofs s'esforcen per extreure de la raó o de l'enteniment les regles de funcionament i fiabilitat de les facultats de coneixement humà.

Racionalisme

"El bon sentit (o raó) és la cosa millor repartida del món, ja que cadascú creu estar tan ben proveït d'ell, que fins i tot els més descontents en qualsevol altra cosa, no solen estar satisfets més del que ja tenen."

Tots els homes són igualment racionals, però no presten atenció al mètode en el moment d'utilitzar la raó. Es refereix al mètode que només la raó pot dictar, i que requereix que fem l'esforç d'atendre-la com a pilar de tot coneixement.

Descartes proposa la imatge de l'arbre de les ciències: l'arrel és la metafísica, el seu tronc és la física i les seves branques la medicina, la mecànica, la moral. Es proposa establir de les ciències alguna cosa ferma i segura, perquè l'error no pot sostenir la veritat. L'error és el dubtós, mentre que la veritat és la certesa. Per això, al seu mètode se l'anomena "el mètode del dubte". El dubte no és un fi en si mateix, sinó un camí (per això no és un escèptic) per assolir la certesa. Aquesta, un cop trobada, serà una base ferma que garanteixi la veritat de tot el que se'n dedueixi. Per això, no cal recórrer un per un els nostres coneixements, sinó que n'hi ha prou amb dirigir-se a les seves fonts. Es troba certesa en la raó, en el pensament.

El pensament està compost per tres tipus d'idees:

• Les que semblen provenir de l'exterior o adventícies (de les coses que envolten al subjecte).
• Les que són fabricades per un mateix o factícies (de centaures o sirenes).
• Les que no semblen provenir de fora del pensament, ni van ser inventades per un mateix: les innates. Van ser posades en l'ànima per un creador o ens superior (perfecció i infinit).

Com Descartes, Plató pensava que cadascú pot descobrir aquestes idees en si mateix examinant atentament i evitant confondre-les amb les sensacions del cos. A la vida, en percebre els objectes, l'ànima recorda les veritats de les coses que va conèixer abans de néixer. Cal, per això, "separar l'ànima del cos" el més possible, per no confondre les coses que percebem amb el coneixement veritable de l'ànima. Això es diu teoria del coneixement com a reminiscència o anamnesi. Llavors, aquestes idees innates, en Plató, són metafísiques; en Sant Agustí, divines; en Descartes, Leibniz i Spinoza, es van justificant amb la ciència emergent. Si el racionalisme pot garantir idees innates a priori, necessàries i universals, ho fa a costa d'abandonar la presència de la realitat material.

L'ésser humà és un ésser racional i el coneixement segur que pot obtenir sobre la naturalesa prové de la seva raó. El coneixement és una relació entre un subjecte i un objecte; si la raó ens permet conèixer amb certesa, llavors l'objecte també ha de ser racional (és el més característic del racionalisme). Allò que veritablement defineix l'objecte no són les seves qualitats sensibles, sinó les seves propietats racionals o matemàtiques, perquè no depenen dels sentits. Això és així perquè les qualitats sensibles s'atribueixen als objectes només en la mesura que interactuen amb els nostres sentits, i no són fiables. En canvi, les propietats racionals no depenen dels nostres sentits, les coneixem mitjançant el pensament.

El racionalisme sosté que l'únic coneixement vàlid és el racional, en la mesura que garanteix dos trets claus que tot coneixement ha de tenir per ser vàlid:

• Necessitat lògica: és indispensable de l'experiència, però no sorgeix dels fets, sinó que els fets s'ordenen segons aquesta lògica.
• Validesa universal: val per a tots els casos possibles, sense excepció.

Tots dos són dos principis que es troben clarament en les matemàtiques, la ciència model per excel·lència per al racionalisme.

Empirisme

El terme "empirisme" té el seu origen en el grec empeiría, que significa experiència. Pren la percepció (els sentits) com a font de coneixement. El principi fonamental és que tot coneixement es fonamenta i es valida amb l'experiència. La nostra ment és com una tabula rasa o paper en blanc, que anem omplint amb informació a mesura que anem produint coneixements sensibles. Tot el que sabem prové d'experiències empíriques concretes.

"Les observacions que fem sobre els objectes sensibles externs, o sobre les operacions internes de la nostra ment, que percebem, i sobre les quals reflexionem nosaltres mateixos, és el que proveeix al nostre enteniment de tots els materials del pensar. Aquestes són les dues fonts del coneixement d'on sorgeixen totes les idees que tenim o que podem naturalment obtenir."

John Locke

Locke, en l'Assaig sobre l'enteniment humà, descobreix que l'enteniment té regles, i és important conèixer-les; que no hi ha idees innates, ja que les idees provenen de l'experiència i tenen el seu origen en la percepció. Les fonts de totes les idees són la sensació (percepció d'objectes sensibles) i la reflexió (percepció de les operacions de l'enteniment).

"El coneixement no és sinó la percepció de la connexió i acord, o del desacord i la repugnància entre qualsevol de les nostres idees. (...) On hi hagi semblant percepció, hi ha coneixement; on no n'hi hagi, llavors, encara que puguem imaginar, figurar o creure, sempre ens quedarem curts pel que fa al coneixement."

John Locke

La raó, en l'època actual, ja no és pilar indubtable de tot coneixement, sinó que compleix la funció d'establir cadenes d'idees: és capaç de descobrir les idees intermèdies entre altres i pot ordenar-les de manera que resulti efectivament una cadena filada d'idees. Podem dir que la raó deixa de tenir el caràcter de continguts racionals (conjunt d'idees innates) per adoptar un caràcter operatiu.

Locke sosté que la mesura de la veritat de les idees és la seva adequació als objectes que estan fora del pensament i l'estableix mitjançant el que anomena "idees simples", que són les idees que les coses produeixen en nosaltres a través dels sentits. Hume, per la seva banda, sosté que per analitzar la naturalesa del coneixement no és important establir d'on provenen (si són efecte d'un món d'objectes més enllà d'elles mateixes, si són innates o si són simples al·lucinacions). Berkeley proposa el que se sol denominar "idealisme".

En síntesi, l'empirisme parteix de les següents consideracions:

• El punt de partida dels nostres pensaments sempre és l'experiència (les percepcions dels nostres sentits).
• No són possibles les idees innates, ni té valor cognoscitiu algun postular-les.
• La raó, ja no és entesa com el conjunt d'idees innates, ni és considerada la mesura de la veritat del coneixement.
• La realitat no és necessàriament racional, sinó que l'empirisme sembra un dubte respecte a la possibilitat d'arribar a la realitat més enllà de les idees.

Criticisme

És una postura que parteix d'una actitud crítica, que consisteix en la reflexió sobre la idoneïtat de les nostres eines de coneixement. "Crítica" prové del grec krino que, entre altres coses, vol dir "separar" o "distingir", i en la seva investigació, el crític fa una doble distinció. La primera és prendre distància respecte a l'ús quotidià i irreflexiu de l'objecte, la segona, ser crític davant seu. Planteja que l'acte de coneixement és una relació activa entre subjecte i objecte, on el subjecte no rep i reflecteix l'objecte quan el coneix, sinó que el produeix.

Kant genera una ruptura que d'alguna manera ja es venia produint, però definitivament, col·loca el problema del coneixement en un altre costat. És una filosofia que intenta superar els dos perills als quals condueixen tant el racionalisme com l'empirisme; aquests són el dogmatisme i l'escepticisme, respectivament.

Davant la pregunta: "És possible el coneixement?", el racionalisme respon que sí, però condueix al dogmatisme perquè, en no tenir en compte l'abast de la raó, la conseqüència és que proposa com a coneixement idees que no ho són (sobretot quan es tracta d'objectes que no són part de l'experiència).

L'empirisme ja havia considerat aquesta observació amb la seva anàlisi de les idees com a substància, causalitat, espai, temps. Amb el racionalisme, Kant comparteix el supòsit que la raó té autonomia respecte a la percepció sensible; amb l'empirisme, comparteix la idea que sense analitzar l'abast de l'enteniment i sense comptar amb l'experiència, la raó no pot conèixer el món en què viu. Però el racionalisme, segons Kant, exagera el poder de la raó fins al punt de sostenir que tota realitat és cognoscible amb independència dels sentits; l'empirisme exagera en sostenir que no hi ha coneixement més enllà de la percepció i redueix els conceptes fonamentals de la ciència a simples "hàbits", com fa Hume amb el concepte de causalitat.

A partir del que s'ha exposat anteriorment, sostenim que Kant proposa esbrinar què pot conèixer la raó sense l'experiència, què en requereix i quins són els objectes del coneixement possible. Vol establir els límits de la raó, l'abast del que la raó pot conèixer per si mateixa i així assentar les bases de les condicions que fan possible tot coneixement, tant científic com filosòfic.

Kant replanteja la relació entre subjecte i objecte de coneixement. L'objecte ja no és allò que està més enllà del pensament i que determina les característiques del coneixement segons les seves pròpies característiques, racionals o sensibles. Mentre que el subjecte no és una espècie de mirall passiu que rep les impressions dels objectes (com en Locke) o que reflecteix la seva estructura gràcies a l'homogeneïtat racional entre tots dos (com en Descartes). Segons Kant, l'objecte és el resultat d'una activitat del subjecte que consisteix a organitzar les impressions segons certes estructures que són pròpies de la raó i que fan possible, així, tot coneixement.

Per a Kant, hi ha alguna cosa, no sabem què, una cosa encara molt difusa i incomprensible, dades sense forma i sense ordre, que el subjecte ha d'elaborar; no hi ha una realitat en si, sinó que és el subjecte el que constitueix l'objecte o aquesta realitat. El subjecte, actiu, encara la realitat com si tingués motlles en la ment i en el cos. Igual que Hume, considera que no hi ha causalitat o substància en les coses sinó que es tracta de categories amb què el subjecte ordena la realitat. Si les motllures funcionen per si soles, es pot pensar, però el veritable acte de coneixement es produeix quan s'apliquen a una realitat empírica concreta.

La raó està constituïda per dues facultats: la sensibilitat i l'enteniment.

• Les estructures organitzades de la sensibilitat s'anomenen intuïcions pures, i són el temps i l'espai.

Aquests dos conceptes, per al racionalisme són "objectes" que coneixem mitjançant les idees innates, i per a l'empirisme són idees derivades de les operacions de l'enteniment a partir de les impressions; però per a la filosofia crítica són formes que permeten al subjecte que coneix organitzar les seves percepcions. D'acord amb la facultat de l'enteniment, les estructures organitzadores són les categories. La causalitat és una d'elles. Veiem així que el que per al racionalisme era una idea innata i per a l'empirisme és el producte d'un hàbit associatiu de la ment, és en Kant un esquema propi de la raó, però que necessita ser aplicat als continguts rebuts de l'experiència perquè constitueixi un veritable coneixement. És per això que la filosofia kantiana se sol denominar "idealisme transcendental".

L'"idealisme transcendental" s'explica a partir de:

• L'idealisme, perquè els objectes només són tals en la mesura que són per a un subjecte que coneix.
• El transcendental, perquè aquest subjecte només és una condició de possibilitat que hi hagi objectes, però no els construeix del tot, sinó que depèn també de les dades sensibles que el subjecte no produeix per si mateix i que provenen d'una xarxa "exterior" a ell.

El criticisme diferencia el pensar i el conèixer. Pensar és més abastador que conèixer, però el coneixement és més rigorós. Planteja que mai tenim accés a les coses "com són en si mateixes" sinó que sempre les coneixem segons les organitza la nostra raó. Pel que fa a entitats com Déu, l'ànima, la llibertat, el món com a sistema d'objectes, Kant diu que no són objectes sinó idees de la raó que poden ser pensades, però mai conegudes perquè no són fenomèniques sinó noümèniques.

Hi ha una renúncia de Kant al coneixement de l'absolut i hi ha, en aquest mateix acte, una decisió d'apostar per la ciència com a únic coneixement fiable. La raó estableix les marques i els sentits comproven, i la ciència moderna sembla seguir aquest camí, així es va anar constituint en el paradigma del coneixement mateix.

Conclusió

Amb la present exposició, hem pretès exposar les tres fonts de coneixement desenvolupades teòricament en la història de la Filosofia moderna. Parteixen de diferents postures d'acord amb el coneixement, el seu abast i límits, però a més, sostenen una font clau d'accés. Estem parlant del Racionalisme, en el qual hem pretès focalitzar conceptualment les idees de Descartes; l'Empirisme, en el qual ens centrem en la percepció a partir dels sentits que desenvolupa Locke; i del Criticisme de Kant, a partir d'una exhaustiva anàlisi comparativa de les dues teories anteriors.

A manera de síntesi, proposem un resum dels tres tòpics:

Racionalisme

L'ésser humà és un ésser racional i el coneixement segur prové de la seva raó, això suposa un subjecte i un objecte racionals. Parteix del "mètode del dubte" com a camí cap a la certesa. La certesa porta al coneixement vàlid, que té dos trets característics: la necessitat lògica i la validesa universal. Considera la matemàtica com a ciència model. Aquesta postura defineix el pensament com a compost per tres tipus d'idees: les adventícies, les factícies i les innates.

Empirisme

Tot coneixement es fonamenta i es valida amb l'experiència. L'ésser humà és un paper en blanc que coneix a partir d'experiències empíriques concretes. Afirma que l'enteniment té regles i que no hi ha idees innates, ja que les idees provenen de l'experiència a partir de la percepció. La realitat no és necessàriament racional.

Criticisme

L'acte de coneixement és una relació activa entre subjecte i objecte, on el subjecte no rep i reflecteix l'objecte, sinó que el construeix. Busca superar el dogmatisme del racionalisme i l'escepticisme de l'empirisme. Sosté que la raó està constituïda per dues facultats: la sensibilitat (intuïcions pures) i l'enteniment (categories); és per això que la postura de Kant es denomina "idealisme transcendental". Afirma que el pensar és més abastador que el conèixer, però el coneixement és més rigorós. Finalment, afirma que la ciència actual s'està construint a partir de l'anàlisi de Kant, amb una conjugació del racionalisme i l'empirisme, atès que la raó estableix marques que els sentits comproven.