Història de la Lingüística: De Grècia Clàssica a la Gramàtica Generativa
Història del Pensament Lingüístic: Orígens i Evolució
Les Primeres Reflexions: Grècia Clàssica
Les primeres reflexions gregues clàssiques plantejaven la polèmica sobre si l'origen de les lleis estava en un legislador suprem o si eren el resultat d'un pacte entre ciutadans.
- Naturalistes: Si la resposta era legislador, les lleis eren immutables, perquè provenien de la divinitat que coneixia la naturalesa humana. Les lleis no es podien canviar.
- Convencionalistes: Si les lleis eren resultat d'un pacte, aquest el podien refer en qualsevol moment, cosa que deixava la porta oberta al canvi.
L'Arbitrarietat del Signe i la Gramàtica Occidental
Plató investigà sobre la forma i el significat de les paraules. Aristòtil introduí la idea que el signe lingüístic era arbitrari i no herència d'una divinitat.
La primera gramàtica occidental, la de Dionís de Tràcia, encara és la base de les gramàtiques dels nostres dies. Reconeix 8 elements:
- Nom
- Verb
- Participi
- Article
- Pronom
- Preposició
- Adverbi
- Conjunció
L'herència grega va ser decisiva per als romans (Donat i Priscià). Els Modistae (gramàtics medievals) distingien entre conceptes substancials i accidentals.
El Renaixement i la Gramàtica Llatina
El Renaixement va suposar l'aplicació de la metodologia de la gramàtica llatina. L'estudi es basava en quatre punts principals:
- Estudi de lletres i pronúncia.
- Parts de l'oració.
- Sintaxi.
- Barbarismes i construccions incorrectes.
En segon lloc, aparegueren les gramàtiques filosòfiques, hereves dels Modistae.
El Segle XIX: El Mètode Comparatiu i l'Indoeuropeu
El segle XIX introduí el mètode comparatiu (Indoeuropeu) i l'estudi diacrònic. Va ser una època apassionant des del punt de vista dels avenços científics. Els lingüistes comencen un treball empíric d'observació de dades, és a dir, recollida de paraules de grec, llatí, sànscrit, antic persa... La comparació els aportà un avantpassat comú: l'Indoeuropeu. W. Jones va escriure un article on constatà les semblances entre el sànscrit i altres llengües. Aquestes similituds es donaven en tres camps lèxics, precisament resistents al canvi:
- Parentiu
- Numerals
- Realitats bàsiques
Així es descobrí una família lingüística de l'indoeuropeu.
Investigadors Clau del Mètode Comparatiu
Els investigadors que utilitzaren el mètode comparatiu (Rasmus Rask, Franz Bopp, J. Grimm) constataren semblances, però també diferències. J. Grimm va comprovar que les diferències no eren aleatòries; hi havia regularitat en les diferències. Per exemple, la correspondència P (grec) / F (gòtic) / B o V (alemany), i altres adaptacions de P, T, K. Karl Verner va seguir aquesta línia, fent de l'eina de Grimm un element imprescindible.
El Segle XX: Estructuralisme i Nous Paradigmes
El segle XX va portar investigacions més ambicioses. La lingüística contemporània ha exportat la seva metodologia a altres ciències: antropologia, filosofia, psicologia, sociologia, amb els aspectes innats de la nostra facultat verbal, l'adquisició del llenguatge i els universals lingüístics.
L'Estructuralisme de Ferdinand de Saussure
La data fundacional de l'estructuralisme es remunta al 1916 amb el Curs de Lingüística General de Ferdinand de Saussure, considerat el punt de sortida d'aquest corrent. Saussure va voler delimitar el camp d'estudi de la lingüística, centrada en l'estudi històric. Va postular l'estudi de la llengua com a sistema:
- Estudi des del punt de vista sincrònic, és a dir, considerada en un moment del seu decurs i fent abstracció de la dimensió temporal.
- Realitat constant i homogènia, no sotmesa a variabilitats d'ús.
- Sistema format per nivells: fonològic, morfològic, sintàctic i lèxic, amb unitats pròpies (fonemes, morfemes...).
- Dins de cada nivell, relacions sintagmàtiques i paradigmàtiques (articles amb article, verb amb verb).
- Les relacions entre elements d'un paradigma són d'oposició o diferència. Una concepció d'aquest tipus és, per exemple, la distinció entre fonètica i fonologia, que estudia els al·lòfons.
Descriptivisme
Gramàtica Generativa, Transformacional i Innatism
La hipòtesi de l'innatisme de la facultat del llenguatge defensa que aquest és un mecanisme de comunicació i autoexpressió complex. S'adquireix molt ràpidament i en una època en què sembla que el parlant és poc conscient. S'adquireix relativament independentment de les dades externes: els humans arriben al món genèticament preparats per a l'adquisició de la llengua (hipòtesi innata).
La competència lingüística del parlant és relativa a la llengua i es manifesta en l'ús creatiu d'aquesta. La gramàtica generativa postula que, tenint coneixements o no, el parlant pot construir la gramàtica interna de la pròpia llengua. És el parlant qui disposa de les unitats i de les regles de combinació.