Història de la Literatura Catalana: Decadència, Barroc i Renaixença
La Decadència i el Barroc
La Decadència: Període i Cronologia
La Decadència és el període de la literatura que va des dels inicis del segle XVI fins al principi del XIX. L'any 1497 va morir Pois de Cordella i es considera el principi de la Decadència, mentre que el 1833 es considera la data final. (Dins de la Decadència s'inclouen el Renaixement, el Barroc, el Neoclassicisme i el Preromanticisme).
Causes de la Decadència
Els esdeveniments iniciats al final del segle XV van provocar una sèrie de crisis històriques que van incidir en la societat catalana.
El Barroc: Màxima Complicació Formal
El Barroc és el moment de màxima Decadència (finals del segle XVI i mitjans del XVIII). És una etapa de la literatura caracteritzada, de forma general, per la complicació i la desmesura formal. Tenim com a models literaris els clàssics castellans: Quevedo, Gracián, Calderón...
La Renaixença i el Realisme
Narcís Oller (1846-1930): El Naturalisme
Narcís Oller (1846-1930) va estudiar Dret i es guanyava la vida com a funcionari. L'assistència als Jocs Florals li va despertar l'interès per escriure en català. Va mantenir contactes amb autors realistes com José Pereda i, amb l'ajuda de Joan Sardà, un dels primers crítics moderns, va conèixer el Naturalisme.
Aquest moviment concep la novel·la com un estudi de les passions humanes. L'autor és un observador i situa els seus personatges en unes coordenades socioeconòmiques concretes. En el seu estil també apareix el determinisme, perquè mostra com el medi condiciona les vides de les persones.
Les seves obres més importants van ser:
- La Papallona (1885)
- L'Escanyapobres (1884)
Aquestes obres van ser traduïdes al francès i al castellà, i en elles va posar en pràctica aquest nou mètode d'observació de la realitat. En la seva obra La Febre d'Or (1990-92), l'autor analitza el conflicte entre l'individu i el medi social amb la tècnica del monòleg interior.
Jacint Verdaguer (1845-1902): El Poeta de la Renaixença
Jacint Verdaguer (1845-1902) és el poeta amb més ressò popular de la Renaixença. Coneixia els clàssics i estudiava la llengua i la poesia popular; la tradició culta i la popular es mesclaven en la seva obra. Tant el vers com la prosa de viatges i periodística es caracteritzen pel domini musical del període i per l'ús d'una varietat lingüística culta i genuïna.
La seva obra més important va ser L'Atlàntida i Canigó, dos extensos poemes èpics que van fonamentar la fama de l'autor dins i fora de les nostres fronteres.
Teodor Llorente: Costumisme i Visió de la Natura
Teodor Llorente tracta temes costumistes amb una sensibilitat entre el Romanticisme i el Realisme. Per al poeta, la natura encarna les virtuts essencials de la terra, amb una visió plena de tòpics que ha influït en el pensament valencià fins als nostres dies.
Les seves obres, Llibret de versos i Nou llibret de versos, ens mostren una llengua rica i culta amb un domini important del ritme.
El Teatre Català del Segle XIX
Característiques del Teatre Romàntic
En el teatre es manifesten la varietat d'interessos i de conflictes del moviment romàntic. Conviuen els drames d'inspiració històrica, escrits en una llengua arcaica, amb el llenguatge col·loquial de les peces que reflecteixen el costumisme actual. Els primers dramaturgs de la nostra llengua que destaquen són Víctor Balaguer i Frederic Soler.
Àngel Guimerà: Del Drama Històric al Realisme
Àngel Guimerà va néixer a Tenerife i va arribar a Catalunya als 10 anys. Forma part com a fundador i director del grup de la revista La Renaixensa i triomfa com a poeta en els Jocs Florals de 1877. La seva producció dramàtica comença el 1879 amb el drama històric Gal·la Placídia.
Les seves obres més conegudes són:
- Maria Rosa (1894)
- Terra Baixa (1896)
- La Filla del Mar (1900)
Eduard Escalante: El Dramaturg Valencià
Eduard Escalante va ser el principal dramaturg de la segona meitat del segle XIX. Demostra un gran domini dels recursos teatrals i ofereix tipus molt ben caracteritzats dels diversos estrats socials de la ciutat de València.