Història de la narrativa catalana: del segle XX a l'actualitat
La narrativa del segle XX. Europa a principis de segle. Europa es troba en una situació de grans canvis econòmics i socials. Espanya també va experimentar aquestes transformacions.
La narrativa modernista Sorgeix com un moviment de reacció a aquesta crisi, amb la finalitat de transformar la societat, europeïtzant-la i modernitzant-la. Una de les expressions artístiques i literàries que va tenir gran importància és:
La novel·la simbolista. Presenta la lluita de l'individu per aconseguir la plena realització personal enfront de la societat en què viu i la natura en què s'integra. Autors destacats: Víctor Català, Josep Pous, Raimon Casellas.
Altres corrents narratius:
• Narrativa decadentista: Prudenci Bertrana, Miquel de Palol i Josep M. Folch i Torres.
• Narrativa costumista: Santiago Rusiñol i Joaquim Ruyra.
La narrativa dels anys 20 i 30. L'ideari del Noucentisme, amb les seves intencions didàctiques. Els noucentistes preferien conrear altres gèneres com el conte o l'assaig. Autors destacats: Josep Carner, Ernest Martínez i Eugeni d'Ors. A partir dels anys 20 la situació canvia: es creen premis de novel·la i el públic femení demana una major producció novel·lística. Novela psicològica: Miquel Llor, Carles Soldevila.
La narrativa de postguerra:
• Psicològica: deixar de banda l'argumentació i centrar-se en la vida interior dels personatges.
• Realista: pretén denunciar l'opressió que pateixen les classes populars.
• Testimonial: contar experiències pròpies viscudes per l'autor relacionades amb la Guerra Civil.
• Experimental: crear textos experimentant amb tècniques, temes i recursos nous.
• Fantàstica: gust per la temàtica i recursos fantàstics, imprevisibles i màgics.
La narrativa actual. En els anys 70 la situació cultural i literària millora per la caiguda del règim franquista, l'arribada de la democràcia i el reconeixement dels drets lingüístics de tot el territori espanyol. A Espanya arriben les influències europees. Els autors d'aquesta època prenen una actitud intimista i rebel que va en contra de la moral i la ideologia establertes. Són esceptics i manifesten aquest escepticisme en la literatura, on manifesten els seus ideals. Busquen un món propi, íntim i modern, res a veure amb el real. Autors destacats: Montserrat Roig, Joan Francesc Mira, Isabel-Clara Simó.
En els anys 80 la situació de la literatura, la llengua i la cultura s'estabilitza gràcies a la normalitat que viu la societat en tots els àmbits. Això dona peu a una varietat d'autors, obres i temàtiques que fa impossible encabir-los en un corrent determinat. Autors destacats: Ferran Torrent, Toni Cucarella, Josep Franco, Josep Piera.
Enric Valor. Considerat una de les figures cabdals de la nostra cultura. Es reuneixen en ell un gramàtic, un lexicòleg, un rondallista i un novel·lista. Gràcies a ell, la llengua supera l'estat col·loquial per a apropar-se a la normativització i l'estandardització. El 1930 començà com a periodista a El Tio Cuc, on inicià una tasca de profunda renovació de la llengua que s'escrivia a la revista per a adaptar-la a un estàndard. Més tard s'instal·là a València on participà en la vida política i col·laborà en la premsa de la ciutat.
Després de la guerra es va centrar en la producció de la seva obra literària i començà a recollir rondalles de la nostra cultura i de diferents punts de la nostra geografia (Rondalles valencianes). A L'Ambició d'Aleix, el protagonista troba a la serra d'Aitana la tranquil·litat que necessita pel desassossec personal i familiar que pateix. Fou censurada durant molt de temps.
Els anys de la Renaixença fou un moviment cultural inspirat pels ideals del Romanticisme que promogué la recuperació de la cultura i la llengua pròpies. La nostra llengua es trobava en una situació de minorització que els escriptors tractaren de solucionar: restauraren els Jocs Florals, s'intentà la normalització de l'ús de la llengua, la unitat lingüística entre els parlants i la normativització ortogràfica i gramatical. Un dels principals problemes fou el model de llengua, ja que no hi havia un registre estàndard que fos adequat per als àmbits cultes. Sanchis Guarner, Escrig, Lamarca feren un autèntic esforç per codificar i fixar una ortografia i una gramàtica, però va sorgir una polèmica entre dues opcions oposades: uns partidaris d'un model de llengua arcaïtzant i culte, i els partidaris d'un model més acotat a la llengua popular. Els uns com els altres batejaren la llengua amb el nom de llemosí.
L'ús del terme llemosí va tenir molta acceptació en la Renaixença valenciana, era un nom que servia per a identificar la llengua de tots els territoris del domini lingüístic sense remetre a un lloc geogràfic concret, també servia per a distingir la llengua culta de la col·loquial. Prové de la zona geogràfica de Llemotges i remet equivocadament a l'origen occità. Incloïa el mateix occità i tots els dialectes de la llengua catalana perquè en la Renaixença identificaven el llemosí com la llengua parlada per Ausiàs March. Més tard es va demostrar que no hi ha identitat entre occità i català i el terme llemosí caurà en desús.
Procés normatiu: Finals del segle XIX i principis del XX, neix el Modernisme. Pretenia la modernització, renovació i normalització de la llengua. Els primers a fer un intent seriós de fixar l'ortografia, gramàtica i lexic de la llengua. La revista L'Avenç inicia una campanya lingüística: elaboració d'un diccionari normatiu; unificació de les diferents posicions lingüístiques; la depuració gramatical i lèxica. Fracassà per la manca d'una institució política de suport.
Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Objectius: fixar les bases de la normativització, impulsar l'estudi, depuració i conreu. Conseqüències: augment del prestigi de la llengua i l'aparició de Pompeu Fabra. 1913 - Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra. 1932 - Diccionari General de la Llengua Catalana. Valencians destacats: Teodor Llorente, Faustí Barberà, Lo Rat Penat, Antoni Maria Alcover.
Normes de Castelló: les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra a València (Normes de Castelló, 1932). Gran acceptació per la societat. Base de l'estàndard valencià actual. Va unir la disparitat de criteris que hi havia entre escriptors populars i els de la Renaixença.
Taula de Lletres Valencianes. Primer intent d'unificació per uns escriptors valencians que crearen la revista Taula de Lletres Valencianes. Propugnava la necessitat d'un estàndard literari i la necessitat d'aprenentatge a les escoles.
Signatura de les normes: per part de: Societat Castellonenca de Cultura, Lo Rat Penat, Centre Cultural Valencià i alguns escriptors. Dos greus entrebancs: la dictadura de Primo de Rivera i la Guerra Civil amb la dictadura de Franco (prohibició de la llengua i la cultura).