Intel·ligència, Evolució i Socialització: Un Viatge a la Humanitat

Intel·ligència animal o intel·ligència humana?

Tot depèn de què s'entengui per intel·ligència. Si per intel·ligència entenem la capacitat de modificar el medi o d'utilitzar algun instrument per satisfer les necessitats vitals, aleshores els animals també tenen intel·ligència. Però si per intel·ligència entenem la capacitat de comprendre les coses com a reals, de convertir els signes en símbols o de concebre idees universals i abstractes, aleshores només l'ésser humà té intel·ligència.

Experiència del propi cos

Quan ens fem càrrec de la realitat, a la vegada que la percebem pels sentits, quedem sentimentalment afectats en el nostre to vital i ens sentim impulsats a respondre voluntàriament a les nostres accions.

Consciència humana

Relació estreta entre la capacitat humana i el fet que siguem lliures fins a cert punt i en cert sentit.

Aportacions de l'antropologia cultural

L'antropologia estudia la manera de viure dels diferents grups humans i l'evolució que han experimentat. Interpreta aquestes expressions culturals i intenta comprendre'n el significat, també intenta reproduir l'evolució que van experimentant per fer-se una recomposició que ens aproximi a què va ser la gènesi de la societat humana.

Primeres societats

En el Paleolític superior, uns 35 mil anys a.C., les primeres agrupacions d'éssers humans eren societats igualitàries, sobrevivien caçant i recol·lectant, hi predominava l'economia de l'intercanvi i la reciprocitat. En aquests clans el cap és un home amb experiència que fa de mediador entre iguals i dona consell.

Estats naixents

Per passar d'aquestes societats primitives a l'Estat pròpiament dit, van haver de donar-se condicions noves, entre les quals destaquen les següents:

• Forta centralització del poder.
• Estratificació social més gran.
• Clara divisió de funcions.
• Desigualtat en la distribució de la riquesa.
• Desenvolupament urbanístic.
• Notable creixement cultural.

Fixisme

Va ser proposat per George Cuvier (1769-1832). Aquesta teoria considera que totes les espècies són independents i romanen inalterables al llarg del temps des de la seva creació.

Evolucionisme

L'univers i totes les manifestacions de la vida són el producte d'un desenvolupament. Es va difondre a partir del segle XIX. En totes les teories evolucionistes podem destacar les següents:

Lamarckisme

• Hi ha una progressió gradual des d'uns organismes més simples fins a uns altres més complexos.
• El mecanisme pel qual es produeixen els canvis graduals és l'adaptació a l'ambient per l'ús i el desús de determinats òrgans.
• L'exercici dels òrgans els desenvolupa i els perfecciona.
• Els caràcters adquirits així s'hereten, cosa que permet adaptar-se millor a les condicions de l'entorn.

Darwinisme

S'entén una lluita per la supervivència perquè hi ha més éssers vius que recursos, fet que comporta un procés de selecció natural.

• Les espècies tenen un elevat potencial reproductor.
• Lluita per l'existència (competència).
• Presència de variabilitat intraespecífica.
• Aquells individus més ben adaptats (característica beneficiosa) sobreviuen més i tenen més descendència; són afavorits per la selecció natural.
• Els canvis són graduals i els caràcters adaptatius són heretables.

Mutacions

El progrés evolutiu depèn de mutacions. Són alteracions que es produeixen en els gens dels organismes vius i que es transmeten per herència.

Neodarwinisme

• La selecció natural és el procés principal de l'evolució.
• La principal causa de la variabilitat són les mutacions.
• Els factors evolutius produeixen canvis.

S'intenta harmonitzar el principi darwinista de la selecció natural i els principis genètics de les mutacions com a mecanisme explicatiu del procés evolutiu. Les mutacions expliquen les variacions casuals dels organismes que s'hereten, i la selecció natural dirigeix el curs de l'evolució eliminant els menys dotats i perpetuant els individus més ben adaptats.

Relativisme

La comunicació entre cultures és quasi impossible i no gaire desitjable.

L'origen de l'ésser humà

Thomas Huxley, Charles Darwin i Ernst Haeckel van defensar que l'ésser humà procedeix evolutivament d'espècies animals antropoides. Els més semblants a l'ésser humà són els classificats en la família dels pòngids: el gibó, el siamang i l'orangutan.

Els australopitecs

Vivien a la selva fa entre 3 milions i 1 milió d'anys, tenien una capacitat cranial d'uns 500cm3 i eren bípedes.

L'Homo erectus

Fa entre un milió i mig i 300.000 anys, indiquen que no només era bípede, sinó que caminava dret, tenia entre 900 i 1.200cm3 de capacitat cranial.

L'Homo sapiens

Va aparèixer fa 100.000 anys a Àfrica i Orient Mitjà i fa uns 40.000 anys a Europa. Era nòmada i vivia de la caça, però va començar a practicar també l'agricultura i la ramaderia. Fabricava armes i instruments, com destrals i ganivets de pedra, i feia servir roba cosida.

Diferències anatòmiques dels avantpassats animals

• Reducció de la mida de les dents i les mandíbules.
• La forma de la mà i la seva habilitat (complexa i precisa).
• La posició bípeda i dreta, possibilitada per les transformacions en els malucs i els peus, que va ampliar la capacitat d'observació i va alliberar les mans, que d'aquesta manera van poder utilitzar-se per a altres funcions, com la fabricació d'instruments.
• El desenvolupament del cervell, la mida del qual es va triplicar, amb una complexitat creixent que va fer possible la cultura (tècnica, símbols, etc.).

Diferències de comportament

• La capacitat de simbolització pròpia de l'ésser humà mitjançant símbols, i els animals per signes naturals.
• La vida a la realitat: la nostra intel·ligència ens permet captar les coses com a realitats, mentre que els animals capten tot el que els envolta com a estímuls als quals han de respondre.
• El sentiment del propi cos: conèixer el propi cos des de dins (la meva existència, la meva situació, els meus impulsos).
• L'obertura al món: capaç d'entendre les coses que estan més enllà de la situació en què es troba.
• El lliure albir: capacitat de dir no i d'escollir el seu futur.
• La inconclusió: sempre sentim el desig de més i d'altra cosa.
• El capficament: nosaltres tenim un jo mateix, des del qual som capaços d'orientar-nos, regir les nostres accions i forjar idees pròpies, i els animals viuen des dels altres.
• La capacitat d'imaginar i la de raonar: la imaginació és la capacitat innovadora que ens permet crear projectes ideals.

La socialització i les seves formes

La socialització és el procés pel qual un individu interioritza la cultura de la societat.

Socialització primària

És la part més important del procés. Té l'objectiu d'introduir el subjecte en la societat. De mica en mica, el nen o la nena interioritza els rols i les normes socials que l'envolten per mitjà d'un procediment de generalització progressiva (que cada cop va a més parents, gent que l'envolta). El procés de socialització primària no és únicament cognoscitiu o intel·lectual, sinó que té una gran càrrega emocional.

Socialització secundària

(Comença a decidir què vol fer i pren decisions). S'interioritzen mons institucionals. En aquesta nova etapa, podrà escollir el sector social on vol introduir-se i interioritzar les regles de joc que hi funcionen. Els papers socials són més intercanviables; en la secundària s'ha de reforçar amb tècniques pedagògiques específiques i complexes. En aquest procés de maduració poden aparèixer crisis de creixement (el que es pren és simbòlic).

Universalisme

Descobreix uns valors compartits, entre els quals destaca el respecte a les diferències culturals. Ens condueix a una actitud clarament intercultural que permet un diàleg real entre les cultures i evita que unes cultures s'imposin a unes altres.

Per portar a terme un diàleg fecund:

• El respecte als drets humans.
• La consideració de valors com la llibertat, la igualtat i la solidaritat.
• L'actitud dialogant, possible per la tolerància activa, no només passiva o indiferent, per part de la persona que vol arribar a entendre's amb els altres perquè realment està interessada en aquesta entesa.