Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà: Obra i Llegat

Obra de Verdaguer

Té dos poemes èpics: L'Atlàntida, una epopeia clàssica, i Canigó, que és més harmònic i ambiciós, essent una epopeia nacional de Catalunya. També té poemes religiosos, com Idil·lis i cants místics, o poemes civils i patriòtics. Però l'últim, Flors de Calvari, és un recull de poemes dramàtics, considerats un correlat dels articles periodístics en defensa pròpia.

Jacint Verdaguer va néixer prop de Vic el 1845, i va morir a Barcelona el 1902; era capellà i tingué enfrontaments amb l'autoritat eclesiàstica. Arribà a ésser suspés del ministeri, però després fou rehabilitat. Amb una notable obra literària, adquirí fama als Jocs Florals del 1856, fou mantenidor dels de València i rebé homenatges per part de valencians, catalans i mallorquins. El seu enterrament constituí una apoteosi multitudinària.

Transcendència de l'obra verdagueriana

És l'escriptor nacional per antonomàsia del segle XIX, sobretot per:

• Ha estat el creador de la llengua literària moderna, tant en poesia com en prosa, tot superant els tempteigs i les imprecisions dels autors de la Renaixença. Per aquest motiu, se l'ha comparat amb R. Llull.
• Bona part dels seus poemes eleven a categoria literària tradicions i sentiments populars, i la seva difusió fou tan gran que sovinteren considerats no com a obra d'autor culte, sinó com a producte de la col·lectivitat.
• Recuperà per a la nostra literatura el prestigi internacional (fou traduït al francès, alemany, anglès, castellà, italià, portuguès, occità, txec...).

Obra

Hi predomina la poesia, bé èpica (on destaca L'Atlàntida, del 1877, que narra la desfeta del llegendari continent, i inspirà una cantata al músic Manuel de Falla, i també Canigó, epopeia nacional catalana), o bé lírica, amb predomini de temes religiosos i patriòtics, i motius presos de llegendes i creences populars i de la poesia tradicional.

Teatre culte: Àngel Guimerà

És l'únic dramaturg català del segle XIX de renom internacional. Les primeres obres de teatre eren drames històrics en vers, com Gal·la Placídia (1879) i Judith de Welp (1883). Amb Mar i cel (1888) crea temàtiques on es plantegen conflictes posicionals que impliquen relacions de poder; altre tema recurrent és el de l'indadaptat. També té drames en prosa com Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896) i La filla del mar (1900), on s'aproxima a la realitat contemporània i els ambients i diàlegs presenten gran autenticitat. El període final (1900-1924) té gran diversitat i es va adaptar al corrent modernista.

El teatre culte

El drama històric romàntic de què va gaudir inicialment la nostra societat era representat invariablement en castellà; però des del 1860, amb els sainets de Serafí Pitarra a Catalunya, i el teatre costumista, s'inicià un teatre en català; l'autor que farà teatre culte serà Guimerà.

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924) va dedicar-se inicialment a la poesia de tall romàntic (fou nomenat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals del 1877) i participà activament en la Renaixença. La seva dedicació al teatre fou tardana, moguda pel zel patriòtic i amb la intenció de dignificar-lo. Amb un repertori abundant i variat (més de 40 títols, des de sainets a teatre simbolista, passant pel drama romàntic, realista o naturalista), sotmèt la creació teatral a nombroses provatures; hi distingim tres etapes:

Etapa de formació

Tragèdia romàntica en vers, amb influència de Shakespeare i Victor Hugo. Les peces són de tema històric, i en destaquem Mar i Cel (1888), ambientada en l'expulsió dels moriscos al segle XVII.

Etapa de plenitud

Amb influències realistes i fins i tot naturalistes (ús de la prosa, observació directa i precisió del llenguatge, autenticitat d'ambients i de diàlegs...), sobre el conflicte bàsic de la possessió amorosa amb desenllaç tràgic, amb influència del domini econòmic o la discriminació entre els personatges... En destaquem Terra baixa, del 1897.

Etapa d'inseguretat

Entrà en crisi i intentà adaptar-se a noves influències teatrals, però amb resultats decebedors.

Teatre popular: Eduard Escalante

Al País Valencià, que comptava amb la notable tradició dels col·loquis setcentistes, sovintegen els sainets, sobretot des del 1850; és una peça humorística curta, en un acte i rimada, amb escenes quotidianes i personatges populars. Cal destacar Josep Bernat i Baldoví, i sobretot Eduard Escalante (El Cabanyal, 1834 - València, 1895). Sovint amb més d'una estrena per temporada, la seva producció és de 47 sainets, alguns dels quals obtingueren una popularitat extraordinària: Bufar en caldo gelat, L'escaleta del dimoni, Les xiques de l'entresuelo... Ambientà les seves obres en situacions quotidianes dels barris treballadors de València, amb una trama simple: amors impossibles per problemes de classe social, però amb final satisfactori. L'humorisme provenia sovintegen del bilingüisme, on l'ús del castellà incorrecte i empeltat de valencianismes servia per a connotar uns personatges còmics en la seva mediocritat urbana de desclassats.