Laura a la ciutat dels sants: anàlisi, temes i espai literari

Context i influències

El noucentisme emmarca l'obra. El noucentisme privilegia i fa hegemònics alguns gèneres (poesia i assaig), mentre que descarta la novel·la i el teatre. Cap a inicis dels anys vint (1917-1920) comença el seu declivi i s'obre un debat sobre si la novel·la és o no possible. És en aquest context, entre partidaris i detractors, que apareix aquesta obra, que no és la primera de M. Llor. El debat fa despertar l'interès i s'incrementa tant el públic com el mercat. Revifa, doncs, després d'uns anys de no ser cultivat aquest gènere, i coincideix també amb les traduccions de novel·les russes i franceses.

M. Llor, doncs, s'ha empapat de totes aquestes influències europees, sobretot dels personatges russos i francesos, molt torturats i treballats internament i psicològicament. Veurem la influència de La Regenta, Anna Karenina, Madame Bovary… i l'exploració de l'ànima femenina. Miquel Llor i Forcada neix a Barcelona el 3 de maig de 1894. Els Llor procedien de l'Espluga de Francolí i els Forcada, de Vic, ciutat amb la qual l'autor manté molts vincles i que fa d'escenari de la seva novel·la més popular: Laura a la ciutat dels sants.

Estructura narrativa

Llor entén la narració com un díptic: la bipartició en dos blocs, sense cap subdivisió capitular. Hi regeix la simetria interna. A cada part s'hi desenvolupa una aventura sentimental (marital d'antuvi; extramatrimonial després) que clona una seqüència psicològica idèntica: il·lusió ⁄ desencís ⁄ frustració. Hi ha repicó al segment inicial, atès que a la baralla de parella s'hi suma la maternitat avortada. En efecte, Laura actua, païda la decepció respecte de l'espòs, segons un sentiment d'orfandat.

La filla constitueix, per tant, una primera taula de salvació vital: més enllà de qualsevol imperatiu biològic, s'hi aboca perquè la criatura la rescata de la buidor absoluta. El destí, o la mala sort, disfressats de meningitis, s'enduran el nadó. El clímax emocional queda contrabalançat als darrers paràgrafs, quan creix una cua d'esperança, amb la qual la novel·la s'assegura un parcial obert, orientada ja a la continuació: entra en escena el «nebot de París» de mossèn Ferro Vell; la desconsolada heroïna el fita i les ganes de plorar que s'empassa s'assemblen a les d'«una persona sola que acaba de trobar companyia» (p. 99). Més que un amant, Pere Gifreda és un clau roent on agafar-se.

Temes principals

• Descripció i denúncia social: denúncia del món petit burgès rural: classicisme, sexisme, paràlisi, intolerància, hipocresia, males llengües i beateria. Una estricta jerarquia de castes impossibilita la mobilitat social.
• Classicisme i intolerància: l'estatus social, adjudicat segons indicadors econòmics, teledirigeix la vida: condiciona la conducta, tria el futur o sentència un matrimoni. L'exemple més clar és la conducta de l'oncle Llibori Terra Negra: la desobediència del seu fill Jaume (embolicat amb la filla de l'enterramorts) es paga amb el desheretament.
• Intransigència ideològica i sexisme: la tia Madrona és la personificació més clara; assumeix el seu paper i no hi ha cap oportunitat de progrés: és una minyona a temps complet, com escau a tota femella. L'oncle Joanet «ha preferit la mort abans de veure's exposada a la tafaneria dels metges» (p. 142). La Laura, d'altra banda, és cosificada pel Tomàs, que la veu com una propietat més, útil per a l'amo. S'espera d'ella silenci i humilitat, però ella «té massa pretensions per ser una pobra», diu la Teresa.
• Males llengües i l'ombra del «què diran»: l'escàndol de l'adulteri empastifaria el cognom Muntanyola. Si s'hagués enredat a Barcelona, «ningú n'en faria cabal, perquè allí d'escàndols com aquest, i pitjors, se'n veuen cada dia». A la Laura se li desordena el pensament a causa dels rumors i les mirades dels comarquinalencs: «No sé ja res. Sembla que visqui la vida d'una persona estranya, que ja no sé qui és» (p. 146).
• Xafarderisme i voyeurisme: a Comarquinal es practica l'art de mirar sense ser enxampat. És una societat de costums aparents que s'exercita en conèixer les privacitats dels altres amb ulls inquisidors; l'observatori comunitari s'ubica a la plaça porticada, nucli on convergeixen tots els ulls. Hi regna la simulació i la hipocresia: una doble moral.
• Falsa religiositat: la beateria de Teresa s'esvaeix de cop amb l'arribada de Pere Gifreda.
• Dinàmica d'amos i esclaus: a una dona se li exigeixen treball, fogons, bugades, sacrifici i paciència per rebre bronques i infidelitats. El model és la Teresa: bona administradora, soferta, capaç de rebre mortificacions del germà perquè sap que ell pot «dir-li-ho tot».
• Empatia entre víctimes: l'heroïna s'alinea amb la marginalitat. Llor presenta una inadaptada (Laura) i l'oportunitat d'integrar-se en un medi (Comarquinal) a través d'un amor (Tomàs). Intuïm ràpidament que el rescat és impossible; com que és inexperta, busca una transformació difícil: pretendre adaptar quinze mil conciutadans a la seva conveniència, en comptes d'adaptar-se ella al lloc, operació més factible. A més, simpatitza amb els «freakies» de la vila (mossèn Ferro Vell, Beatriu i Jaume), cosa que empitjora la seva situació.
• Maternitat frustrada: delata la impossibilitat d'integrar-se al sistema: en no tenir el fill mascle, no contribueix a perpetuar la saga dels Muntanyola i no garanteix la pervivència de l'ordre establert.
• Introspecció psicològica: anàlisi dels personatges que mostra la incapacitat per obtenir el somni, la insatisfacció sexual que tempta a l'adulteri i personatges degradats o reprimits a causa de traumes vinculats a la sexualitat.

Temps i cronologia

Al llarg de la novel·la transcorren dos anys i escaig consecutius que reparteixen els mesos gairebé meitat i meitat: catorze i dotze per a cada secció, en aquest ordre. Resten oberts i es tanquen sempre a la tardor (del setembre de l'arribada al novembre de l'any següent, quan s'esdevé la tragèdia de la filla; d'aquest mateix novembre al novembre següent, el de la fugida), estacionalitat simbòlica, és clar. En definitiva, doncs, es tracta d'un calendari simètric.

El clímax emocional queda contrabalançat amb l'entrada en escena del «nebot de París» de mossèn Ferro Vell: la desconsolada heroïna troba en Pere, més que un amant, un clau roent on agafar-se.

A grans trets, és una narració lineal, interrompuda sovint per flashbacks, però sense distorsionar el temps. El lector rep una ració generosa de marques cronològiques: calendari precís dels esdeveniments. Hi ha una voluntat narrativa d'aproximar-se a la percepció subjectiva del temps, a la durada amb què la consciència experimenta els fets externs.

Espai i topònims

Hi ha un escenari explícit únic, «la ciutat dels sants», Comarquinal, entesa com el compendi del clima social i la mentalitat col·lectiva de províncies. Fins i tot al desenllaç l'espai és el mateix: mossèn Ferro Vell, quiet a Comarquinal, rep cartes amb notícies de la depressió que pateix l'heroïna enclaustrada en una pensió religiosa de Barcelona. Les cartes són l'intermediari per transmetre la informació al lector.

És un espai tancat, envoltat per una boira simbòlica que s'entén com a aïllament, soledat, bloqueig ideològic i hermetisme. El discurs narratiu emfatitza els efectes claustrofòbics, associant-los a imatges de reclusió, opressió i asfíxia: «De sobte li acut al pensament que aquella foscor, aquella boira, és com una muralla que l'amenaça... que l'ofegarà».

A la novel·la hi apareix un topònim fictici que literaturitza un ambient real (Vic), que es reconeix, i que és la síntesi de la mentalitat estreta, reaccionària i retrògrada típica del provincianisme. Així encaixa amb la tradició vuitcentista: Comarquinal -> Vic; Vilaniu -> Valls (La bogeria, Narcís Oller); Vetusta -> Oviedo (La Regenta, Clarín); Yonville-l'Abbaye -> Normandia (Madame Bovary, Flaubert).

Barcelona es presenta com un paisatge en absentia. Si bé Comarquinal monopolitza l'espai, Barcelona sempre és present a l'imaginari comarquinalenc, per oposició al modus vivendi local. La contraposició comarca (perifèria) / metròpoli (centralitat) s'instaura des del principi. Al principi, Barcelona mortifica la Laura: és amarga; no li fa res deslliurar-se'n. Després, quan se n'adona de la mediocritat provinciana, concebrà Barcelona com el seu paradís perdut i idealitzarà la ciutat en el seu record.

La capital, terme de comparació constant, és odiada i admirada alhora; segons l'oncle Joanet és la perdició pels joves, però ell mateix sovint s'escapa «a l'odiada Barcelona». Genera repulsió i atracció alhora.

Les Aulines: un tros pelat, de secà. Teresa (icona de Comarquinal) li munta un espai de càstig a la Laura (icona de la ciutat comtal) en privar-la del seu context natural: llibres, música, diaris i «robes agradables». L'estada allà n'altera la imatge: la Laura es pentina llisa, la pell se li torra sota el sol i treballa. Es tracta d'una agressió a la qual la protagonista respon amb resistència passiva. Rere l'obediència es ressitua: «s'asseu al declivi vora el roure mort» i evoca el passat, contempla el camp, pensa en Pere, s'abstreu i perd l'estona.