Leonardo da Vinci: Geni del Renaixement i Mestre de la Perspectiva

Leonardo da Vinci: Un Geni del Renaixement

Leonardo da Vinci és un dels genis del Renaixement italià, contemporani de Miquel Àngel, Rafael, Tiziano, Bramante i Palladio. Malgrat ser només cinc anys més jove que Botticelli, a Leonardo se'l considera un pintor del Cinquecento, mentre que a Botticelli se'l considera del Quattrocento. Leonardo es va formar com a pintor sota la direcció de Verrocchio. Les seves primeres obres són de temàtica religiosa –Anunciació i Adoració dels Mags- i retratística, com el retrat de Ginevra de' Benci.

Etapa a Milà i Obres Mestres

L'any 1482 es trasllada a Milà, a la cort de Ludovico Sforza, on realitza L'Últim Sopar per al refectori de Santa Maria delle Grazie. De tornada a Florència, pinta el quadre de Santa Anna, la Verge i el Nen i el retrat de Mona Lisa, coneguda com La Gioconda. Ambdues obres es troben avui al Louvre a París (França), perquè Leonardo se les va endur amb ell fins a la mort. L'any 1516 s'instal·la a França, a la cort de Francesc I, on ja es queda perquè no aconsegueix el favor papal.

Inventor i Estudis de la Natura

Al marge de la pintura, destaca com a inventor i estudiós de la natura, treballs coneguts a través dels múltiples dibuixos que il·lustren els seus manuscrits. La seva teoria pictòrica, present en els seus escrits farcits de dibuixos, va tenir una forta influència, i fou publicada per primera vegada a partir de notes esparses com a Tractat sobre la Pintura, en italià i en francès l'any 1651.

Anàlisi de la Verge de les Roques

Descripció formal

Es tracta d'un oli sobre tela. El procediment consisteix a barrejar pigment amb oli de lli, i el resultat és una pintura elàstica que permet aplicar diverses capes sense que s'esquerdi. La composició s'estructura en tres registres:

• El primer correspon al grup de la Mare de Déu, el nen Jesús, sant Joan i l'arcàngel Uriel.
• El segon, a la cova.
• El tercer, al paisatge de fons.

El grup principal s'inscriu dins d'una composició piramidal perfectament delimitada entre el cap de la Verge i els cossos dels dos infants, el que fa que les figures adquireixin un gran protagonisme fruit de la seva major definició a través del dibuix.

La Perspectiva en l'Obra

Leonardo, en el seu Tractat, parla dels tres tipus de perspectiva que utilitza en aquesta obra:

1. La perspectiva lineal: tracta de la disminució de les dimensions dels objectes a diverses distàncies.
2. La perspectiva del color: tracta de la disminució del color d'acord amb la proximitat i llunyania de les figures.
3. La perspectiva aèria: tracta de la indefinició dels contorns que tenen els objectes vistos des de diverses distàncies.

En relació amb aquesta darrera visió, parla de l'aire que s'interposa entre l'observador i els objectes llunyans, afirmant que les muntanyes semblen blaves i així s'han de pintar.

Llum i Composició

A nivell lumínic, Leonardo utilitza dos tipus de llum: la natural entre les roques i la més misteriosa i irreal de les figures. Un aspecte a destacar és el joc de les mans que, juntament amb les mirades, interrelaciona els personatges. Es tracta d'una composició unitària en la qual els personatges queden individualitzats gràcies a les mans en diferents escorços, sobretot amb la mà estesa cap al davant de la Verge.

El Paisatge

El paisatge del fons no es correspon amb la realitat del paisatge toscà; es tracta d'un paisatge inventat, de gran força expressiva, no d'un paisatge real. Les figures es troben a gust en aquest paisatge salvatge, com passa en la major part de l'obra de Leonardo qui, a diferència de Miquel Àngel, no considera la natura adversa i entén l'home com l'últim pas i el més perfecte dins de la creació.

Comparació amb la Versió de Londres

Aquesta obra es relaciona amb la versió de Londres, que avui es considera, en part, obra del taller de l'artista. En la representació sorprèn l'absència de Sant Josep, quasi sempre present a la iconografia de la fugida a Egipte i tema preeminent en els Apòcrifs del Nou Testament. El tema elegit no és gaire comú, raó per la qual va ser poc utilitzat pels pintors del Renaixement tardà, del Manierisme i del Barroc, malgrat les múltiples còpies de l'original leonardesc.

Es diferencia de la versió londinenca per la seva laïcitat, ja que, contràriament a aquesta, les figures no tenen dibuixades les corones de santedat, ni cap atribut identificatiu, a més de la supressió del gest de la mà d'Uriel envers el Baptista. A nivell compositiu, segueix l'exemple de les Sacra Conversazione renaixentistes, després copiades pels pintors del segle XVI italià.

Context Històric i Significat

Aquesta obra havia de formar part d'un políptic encarregat a Leonardo i als germans de Predis per la Confraria de la Concepció de l'església de San Francesc el Gran de Milà, però l'obra no va ser acceptada. L'escena, força inusual en la iconografia de l'època, s'inspira en els Apòcrifs del Nou Testament. La Verge, en el seu viatge a Egipte fugint d'Herodes, va descansar en una cova on es va trobar amb el nen Joan, cosí de Jesús, a qui havia vetllat i protegit l'arcàngel Uriel.

Identificació dels Personatges

Gràcies a la versió posterior del mateix tema, avui a la National Gallery de Londres, podem distingir les figures dels dos nens. A primera vista, sembla que el nen protegit per la Verge és Jesús i el que està a prop de l'arcàngel és Joan. En la versió londinenca, el nen de l'esquerra porta una creu de canyes, símbol de Joan, i el nen Jesús, beneint, s'assimila a Jesús. L'àngel, amb un gest de la mà, absent en la versió londinenca, crea el nexe d'unió conceptual entre els personatges.

El Paper de l'Arcàngel Uriel

L'arcàngel Uriel, protector de les persones desvalgudes, i per aquesta raó protector de Joan a la mort dels seus pares, tanca la composició en el paper de mediador entre els dos nens. El significat de l'obra ha d'associar-se al Misteri de l'Encarnació i Passió, en el qual el precursor, Joan, té un paper important com a company de jocs i alhora com a visionari de la Passió de Crist.