Límits del Mètode Hipoteticodeductiu i la Filosofia com a Ciència
Límits de la ciència hipoteticodeductiva
No hi ha dubte que les ciències naturals han suposat un seguit d’avenços significatius. No obstant això, seria absurd postular que el mètode hipoteticodeductiu és infal·lible. De fet, aquest mètode presenta una sèrie de problemes lògics i metafísics. El mètode hipoteticodeductiu es fonamenta en l’observació, però... tot és observable? Plantejar l’observació com a únic mètode de verificació és impossible, ja que hem de reconèixer que no tot és observable. Al mateix temps, l’observació, en si mateixa, planteja un seguit de problemes irresolubles:
- No hi ha cap observació neutra, ja que l’observació depèn del punt de vista i la seva interpretació està, en ocasions, plena de prejudicis.
- Totes les observacions són particulars. Qualsevol altra observació diferent podria contradir una hipòtesi acceptada anteriorment com a vertadera, fruit d’un seguit d’observacions anteriors.
De la mateixa manera que hem afirmat que no és possible observar-ho tot, tampoc no és possible experimentar-ho tot de manera que sigui repetible. En un experiment hi ha tants factors i tants paràmetres a controlar que, si volem ser rigorosos i precisos, serà gairebé impossible reproduir-lo idènticament mai.
Tot el que hem vist fins ara atempta contra la universalitat. L’esquema d’argumentació que es fa servir en la verificació d’una hipòtesi és lògicament incorrecte, ja que cau en la fal·làcia d’afirmació del conseqüent. A més a més, des de la lògica matemàtica, una afirmació universal es pot falsar en un únic cas. La ciència presenta importants deficiències metodològiques que calia desemmascarar.
La filosofia és una ciència
Segons ha avançat la història del pensament científic, aquesta visió neutra i oberta de la noció de ciència ha anat evolucionant i centralitzant-se fins a esdevenir un sinònim del mètode hipoteticodeductiu. Avui dia, només s’entén com a científic allò que és observable, verificable i universal. D’aquesta manera, les ciències humanes i, òbviament, la filosofia han desaparegut de la noció de ciència.
Es fa necessari, en primer lloc, considerar la ciència com un terme anàleg, ja que existeixen molts objectes de coneixement i no tots poden ser coneguts de manera idèntica, sinó semblant.
En segon lloc, resulta imprescindible establir una definició universal de ciència per determinar quines disciplines formen part del coneixement científic i quines no, en no complir amb tots els requisits de la definició.
Què entenem per ciència?
Entenem que una ciència és un conjunt sistemàtic de coneixements. Per declarar-se ciència, cal complir els següents requisits:
- Ha de tenir un objecte de coneixement (estudiar alguna cosa) que sigui real.
- Ha de tenir un mètode propi.
- Cal arribar a enunciats vertaders, objectius i universals.
- Ha d'aplicar el màxim rigor i esperit crític, mitjançant un llenguatge rigorós i apropiat.
La filosofia compleix els requisits
La filosofia està organitzada i té un objecte de coneixement que és la realitat: l’ens, allò que existeix, allò que és segons la seva forma d’ésser (la cosa). Per tant, és real.
La filosofia empra el mètode analític i arriba a enunciats vertaders, objectius i universals, com per exemple els principis metafísics: “Tot el que comença a existir té una causa”, mitjançant un llenguatge rigorós i apropiat.