Literatura Catalana de Postguerra: Poesia i Teatre
La poesia de postguerra
La poesia de postguerra segueix les principals tendències del segle XX: el postsimbolisme, la poesia experimental i una poesia de base existencial. La vivència de la guerra i la duríssima postguerra generen una poesia que es lamenta de la situació i es rebel·la contra la injustícia. Els poetes més representatius d'aquesta etapa són, d'una banda, els que continuen l'obra iniciada abans de la guerra (J. Carner, C. Riba, J.V. Foix) i, d'altra banda, una nova generació d'autors més joves (Pere Quart, Salvador Espriu, Agustí Bartra, Màrius Torres, Joan Brossa...).
Pere Quart/Joan Oliver (1899-1986)
Fou poeta, dramaturg, prosista, traductor i periodista. Va iniciar la seva carrera amb obres satíriques contra la classe social de la qual procedia, la burgesia. Participà en el moviment avantguardista i, el 1934, va publicar el primer recull de poemes, Les decapitacions. A partir d'aleshores signarà sempre la seva obra poètica amb el pseudònim Pere Quart. En la Guerra Civil, va prendre partit contra el feixisme, escrivint obres de teatre i realitzant activitats culturals i polítiques. Es va exiliar, primer a França, després a Xile, on va escriure Saló de tardor. L'any 1948 va tornar a Catalunya, i la lluita antifranquista el va dur a la presó. Va seguir publicant obres de teatre i reculls poètics, com Terra de naufragis i Vacances pagades. En la seva poesia destaca el to satíric, però després de l'experiència de la guerra i de l'exili, tracta el tema del dolor, l'enyorança, la soledat i la mort.
Salvador Espriu (1913-1985)
L'obra de Salvador Espriu consta de poesia, narrativa i obres de teatre. Escriptor d'una vasta cultura i un gran domini de la llengua, començà a escriure, quan tenia vint anys, narracions que seguien els corrents europeus del segle XX. La guerra va trencar tots els seus somnis, però des d'una reclusió voluntària i amb una ferma actitud de compromís, seguí escrivint, sobretot poesia i teatre. Espriu és un gran creador de mites, a partir dels quals expressa un món personal i col·lectiu. El mite principal és el de Sinera (Arenys llegit a l'inrevés), que simbolitza, d'una banda, el món de la infantesa i de l'adolescència i, de l'altra, el món col·lectiu, Catalunya: ambdós destruïts per la guerra civil.
Els temes centrals de la poesia d'Espriu són la mort, com a destí tràgic de l'ésser humà, i la destrucció, a causa de les circumstàncies històriques que va viure. El primer llibre de poemes fou Cementiri de Sinera, seguit de Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final del laberint. Pel que fa al teatre, destaca Primera història d'Esther, obra cabdal del teatre de postguerra.
El teatre de postguerra
El teatre fou el gènere més afectat per la repressió durant la primera etapa del franquisme, perquè entre 1939 i 1946 es van prohibir les representacions en català. Josep Maria de Sagarra fou el primer dramaturg que va estrenar, amb les obres La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948). Tret de Sagarra i d'alguns autors còmics, com Joan Capri i Mary Santpere, l'escena catalana no va arrencar fins que es va crear, l'any 1955, l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. En aquest context se situa l'obra de Joan Oliver i de Salvador Espriu.