Literatura Catalana: Teatre i Narrativa Clau de la Postguerra (1939-1970)

La Renovació Teatral Catalana (1946-1970)

Després de la Guerra Civil, el teatre en llengua catalana va ser prohibit dels escenaris professionals. A partir del 1946, el teatre català va reprendre les seves activitats en règim professional i de forma pública, tot conservant els models i les formes dramàtiques més tradicionals del repertori de preguerra. Josep Maria de Sagarra va procurar plantejar a La fortuna de Sílvia i Galatea conflictes actuals d'índole moral, en què la guerra a Europa té un paper determinant com a desencadenant del desenvolupament psicològic dels personatges. El gran èxit de Sagarra en aquesta època es va produir amb La ferida lluminosa.

Al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta i primers dels seixanta, la renovació va provenir de fronts i plataformes diferenciats dels estrictament professionals o comercials. Cal esmentar, en primer lloc, les aportacions de textos teatrals d'alguns escriptors, com Josep Palau i Fabre o Llorenç Villalonga. En segon lloc, es van fundar plataformes teatrals creades al marge de l'escena professional i oficial. A més, va afavorir la promoció o descoberta de Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa, Manuel de Pedrolo o Baltasar Porcel, entre d'altres.

Una altra instància que va contribuir a la renovació del teatre català va ser la creació del Premi Josep Maria de Sagarra, que va servir de plataforma per als dramaturgs joves. Des del punt de vista estètic, hi havia un interès generalitzat per part dels autors d'assimilar els corrents i les tendències vigents al teatre europeu i nord-americà. A finals dels anys seixanta van tenir lloc uns canvis en la concepció del fenomen teatral, en clara correspondència amb el que succeïa a la resta del món occidental. Es va produir un protagonisme dels directors en detriment dels autors, i de l'expressió corporal i de la imatge en detriment de la paraula, així com una expansió de les tècniques de treball col·lectiu i un trencament de les fronteres entre sala i escena. I hi va haver un seguit de grups que van protagonitzar més directament.

La Narrativa de Quim Monzó: Mirall de la Societat Contemporània

Quim Monzó és l'escriptor de novel·les curtes i contes més important de l'actualitat. La seva obra és una crítica inequívoca del pensament light i el comportament acomodatici que defineixen la nostra època.

La primera matèria de les seves narracions és la vida quotidiana del món occidental. És un analista de les formes de vida actual i dels estereotips del pensament dominant. La seva temàtica general es pot sintetitzar en el retrat inclement de la societat hedonista, consumista i desideologitzada dels nostres dies. No treballa ni amb dades biogràfiques, ni generacionals, ni sociològiques, ni urbanes, ni rurals; treballa bàsicament amb el llenguatge, amb les ficcions, les il·lusions i les imatges compartides pels lectors.

Els models de relat mitjançant els quals vehicula aquesta temàtica són variats:

• Des del Neofantàstic, amb la introducció d'elements estranys o sobrenaturals, però presentats a través del filtre distanciador de la ironia.
• Fins a la paròdia irònica de personatges i fets cèlebres de la literatura universal (el Cavall de Troia, la Bella Dorment).
• Passant pel retrat objectiu de la vida quotidiana (relacions de parella, el consumisme, la incomunicació...).

A més del recurs a la reflexió interna sobre el relat mateix.

Context Sociopolític i Narrativa (1939-1970)

Els canvis polítics que van començar el 1939 tenien entre els seus objectius bàsics la unificació lingüística i la substitució de totes les llengües minoritàries de l'Estat pel castellà. Es van abolir la Generalitat, l'Estatut i els partits polítics, i es va prohibir l'ús públic i oficial del català, i el seu ensenyament.

Les circumstàncies polítiques de la postguerra expliquen que bona part de la narrativa que es publica fins a començaments dels seixanta tendia a rebutjar el tractament directe de la realitat i a explicar-la a través de la simbologia i del mite:

• Tendència simbòlica i mítica: Perucho, Calders.
• Novel·la psicològica: Sales, Rodoreda, Villalonga o Capmany.
• Línia més realista: novel·listes com Pedrolo i Espinàs.

Característiques de l'Obra Literària d'Enric Valor

Nascut a Castalla, durant els anys de la dictadura franquista es va dedicar preferentment a difondre la gramàtica normativa al País Valencià, amb obres com Millorem el llenguatge i La flexió verbal. Va ser col·laborador del Diccionari Català-Valencià-Balear i del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Coromines.

Després va publicar L'ambició d'Aleix i les Rondalles valencianes. A finals de la dècada dels setanta, Enric Valor va començar a publicar les novel·les del cicle de Cassana. En aquestes novel·les, rememora les seves vivències de joventut sobre la destrucció de la classe social dels terratinents valencians de les comarques del sud. En les seves novel·les, Valor apareix molt vinculat al món rural d'on procedeix. Aquí la naturalesa té una funció ben important, la descriu d'una manera realista com a rerefons de la lluita d'uns homes per sobreviure dia a dia.

Des de la publicació de la seva primera novel·la, Valor es va mantenir fidel al model tradicional de la narrativa realista. Les seves novel·les es poden agrupar en dos blocs:

• Novel·les de l'heroi individual: L'ambició d'Aleix i La idea de l'emigrant.
• Novel·les en què l'heroi és substituït per un protagonista col·lectiu: com en les tres novel·les llargues que constitueixen el cicle de Cassana.

Mercè Rodoreda: Psicologia i Narrativa

Filla única d'un matrimoni atret per la literatura i el teatre, Mercè Rodoreda només va anar dos anys a escola, però va ser una gran lectora. Als vint-i-tres anys va publicar la seva primera novel·la, Soc una dona honrada? El 1938 va publicar Aloma, que presenta moltes de les característiques de les novel·les posteriors, com la narració en primera persona per part d'un personatge femení, la introspecció psicològica o el lirisme.

L'any 1939 va emprendre el camí de l'exili. A la dècada dels cinquanta va tornar a reprendre la novel·la amb Vint-i-dos contes, que és una obra d'un gran pessimisme, fruit de la desil·lusió de l'exili. El 1962 va publicar La plaça del Diamant, història senzilla d'una dona de les classes populars; la Guerra Civil apareix només com un rerefons de la narració, que es centra en la psicologia de la protagonista en la seva història d'opressió i de soledat.

Les tècniques del monòleg interior i l'ús indistint de l'estil directe i indirecte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica que recrea de manera molt elaborada la llengua oral.

Altres obres destacades inclouen:

• El carrer de les Camèlies
• Jardí vora el mar
• Mirall trencat (segurament la seva obra mestra, on la visió del món que se'n desprèn és la més tràgica i desencisada de totes).