La literatura valenciana durant la postguerra: repressió i resistència
La literatura valenciana durant la postguerra
La pèrdua de la guerra va comportar l’extinció absoluta de les institucions republicanes i l’eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. La cultura valenciana va patir aleshores un procés intens d’espanyolització castellanitzant. Molts escriptors van patir depuracions professionals, deportacions, penes de presó o l’exili. Franco va tallar l’activitat dels escriptors que havien començat abans de la Guerra Civil. Els que començaven a escriure a partir de 1939 no tenien referències.
La falta d’escriptors, d’editors i de públic lector i l’aïllament dels models exteriors, va fer que la producció narrativa valenciana es mantingués fidel als gèneres més tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes. Els primers vint anys de postguerra, només es van publicar nou novel·les, que responien al model del realisme del segle XIX (1960: Enric Valor, L’ambició d’Aleix), presentaven un estil de novel·la rosa, melodramàtica, o sentimental (1962: Maria Ibars, Vides planes), o transmetien inquietuds catòliques (1953: Miquel Adlert, I la pau) o socials (1967: Maria Beneyto, La dona forta).
L'obertura dels anys seixanta
Als anys seixanta, el franquisme va haver d’acceptar una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural. Fins a la fi dels seixanta els narradors van conrear la novel·la psicològica i la realista, amb la referència constant a la Guerra Civil (La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda). També es van escriure novel·les realistes i de recreació d’un món mitificat (Bearn, Llorenç Villalonga).
El context social i polític
El context social i polític dels anys de postguerra va influir en la producció i creació literària. Els primers anys de la postguerra van ser els pitjors, tant a nivell econòmic com social o de repressió política. Espanya no es va recuperar fins a uns vint anys més tard. En acabar la guerra es va imposar un control de totes les expressions: lingüístiques, culturals, artístiques, literàries, religioses i totes de les maneres de viure i de sentir.
La supervivència de la llengua catalana
La supervivència de la literatura catalana va dependre dels factors polítics. Per sobreviure, una llengua necessita el seu espai social, cultural, polític. Després de la guerra tots aquests espais van ser clausurats per l’estat dictatorial. La llengua catalana no s’ensenyava a les escoles, ni la seva literatura, no hi havia diaris.