Llengua Oral vs. Escrita: Característiques i Diferències

Llengua Escrita i Llengua Oral: Anàlisi Comparativa

1. Llengua escrita i llengua oral

L'oralitat i l'escriptura són els dos canals principals amb què es pot crear i traslladar un missatge verbal. No són simplement dos canals alternatius que es puguin intercanviar en qualsevol moment i en qualsevol situació.

Els textos escrits i els textos orals presenten coincidències i també força diferències que tenen a veure amb les condicions de cada canal i amb les situacions comunicatives en què es produeixen. Tant la llengua escrita com la llengua oral produeixen textos ben variats. Uns i altres poden respondre a un registre formal o col·loquial. Podem parlar i escriure sobre temes generals o especialitzats, i podem fer broma o enganyar tant per escrit com oralment.

Els textos escrits i els textos orals desenvolupen funcions diferents i complementàries que s’associen amb cada canal. Els avenços tecnològics han permès apropar els dos codis, fet que afavoreix el creixement de situacions mixtes on intervenen els dos canals. De vegades escrivim textos que seran escoltats o, al contrari, també podem fer parlaments que seran llegits.

2. L’expressió escrita

La composició d’un text escrit és molt més que la simple correspondència entre so i grafia. Les condicions del canal fan que els escrits presentin característiques contextuals i textuals pròpies. Per al receptor, els signes del text són percebuts per la vista; per tant, les estratègies de comprensió del text varien substancialment de les activades en les recepcions auditives.

Des del punt de vista de l’emissor, la comunicació escrita és més elaborada: l’escriptor pot refer el text tantes vegades com vulgui abans de donar-lo per bo. En els textos escrits, la recepció no és simultània amb l’emissió. A causa del suport material de l’escriptura, el discurs escrit és durador, cosa que afavoreix el seu valor social. Amb l’escriptura, registrem fets per a la posterioritat que tenen funcions socials, per exemple les lleis o els llibres escolars.

Característiques clau del llenguatge escrit

• Poca presència del context: A causa de la distància entre emissió i recepció, el context hi té poca presència. Els codis no verbals queden reduïts a la disposició de l’espai, del text o al suport de l’escriptura. No hi ha interacció directa.
• Ús de la llengua estàndard: Es tendeix a l’ús de la llengua estàndard, ja que en l’escrit predominen els usos formals. Són pocs els textos escrits que denotin clarament la procedència dialectal o social de l’emissor.
• Estructura planificada: L’escriptor selecciona la informació de manera precisa i l’organitza en una estructura tancada, que respon a un esquema planificat.
• Major cohesió: Solen ser més cohesionats que els orals, perquè contenen més connectors oracionals i textuals (conjuncions, adverbis, pronoms de relatiu, etc.). L'ordenació dels elements es reforça amb signes de puntuació i altres elements gràfics.
• Sintaxi complexa: Prefereix les estructures complexes i elaborades, admetent frases llargues amb subordinació. No hi sol haver oracions inacabades.
• Lèxic precís: Se selecciona un lèxic acurat i hi ha una forta tendència a evitar les repeticions, que es resolen amb sinònims.

3. Característiques de l’oralitat

Els missatges que es creen amb el canal oral són produïts per articulació fonètica i es reben a través del conducte auditiu. L’emissor pot notar quina reacció causa en el receptor el seu missatge, i el receptor pot intervenir amb gestos o interrompre l’emissor.

Un dels trets distintius de l’oral respecte de l’escrit té a veure amb l’ús d’altres codis, com els gestos o el to de la veu. La fonètica ens ajuda a identificar la procedència dialectal de l’emissor i la veu ens dona pistes sobre altres característiques del parlant. La presència de l’emissor és més marcada, per això és freqüent l’ús de díctics, és a dir, elements verbals que només s’omplen de contingut en un context determinat.

Característiques clau del llenguatge oral

• Interacció i negociació: La proximitat dels interlocutors fa que l’emissor pugui modificar el seu discurs sobre la marxa. Si el receptor té problemes de comprensió, pot demanar aclariments. En el llenguatge oral és més fàcil la negociació.
• Estructura oberta: L’espontaneïtat i la interacció fan que els textos orals sovint reflecteixin digressions, canvis de tema o repeticions, de manera que presenten una estructura oberta, modificable i poc estereotipada.
• Immediatesa i caràcter efímer: El canal oral és molt ràpid. Els textos orals són transitoris, efímers, només duren mentre els sons es traslladen per l’aire.
• Morfologia i sintaxi flexibles: Es trien formes econòmiques (pronoms relatius simples) i formes pròpies de l'oralitat (passat perifràstic). La sintaxi prefereix oracions breus, la coordinació i la juxtaposició. Són freqüents les el·lipsis i les frases inacabades.
• Lèxic menys precís: El lèxic inclou comodins i connectors propis que serveixen per anar avançant en l’enunciat.

Finalment, no hem de confondre la dicotomia oral i escrit, que remet al canal utilitzat, amb les variables de registre col·loquial i formal. Quan es parla de text escrit, sovint es fa referència a les característiques dels textos escrits formals i, quan es parla d’oral, es presenten els trets principals de la conversa col·loquial. Tanmateix, pot haver-hi textos escrits ben informals i converses o textos orals del tot formals.