Locke i Hume: Idees Polítiques i Crítiques Filosòfiques

Idees Principals del Pensament Polític de Locke

Locke defensa que no hi ha idees innates, per tant, tampoc hi ha lleis innates. Defensa que totes les lleis tenen l’origen en el *contractualisme*, és a dir, per acord dels ciutadans. Va ser un dels defensors del *constitucionalisme liberal*. Va ser el primer a qüestionar l’origen diví de la monarquia. Deia que no hi havia cap principi que fonamentés el poder.

Locke utilitza el principi de la *naturalesa humana*. Aquest fonament diu que tots som iguals i que tothom té dret a la *propietat*. Diu que el *contracte social* no podia anar en contra dels *drets naturals*.

Locke qüestiona el dret del primogènit, és a dir, que el fill gran és l’hereu. Diu Locke que la finalitat de l’Estat és garantir la propietat. Diu també que tot s’ha de fonamentar en Déu. També fa referència al fet que l’Estat ha d’estar separat de l’església.

No hi ha ni bons ni dolents, tot depèn de les lleis. Locke considera que l’educació és prioritària i que és molt important per aconseguir la democràcia. És un instrument molt important.

Hume: Crítica a la Causalitat i les Tres Substàncies

Crítica de la causalitat: Hume critica el principi de la *causalitat* dient que no té fonaments i que no hi ha cap experiència per arribar a la causa. No tenim certesa de fets futurs perquè no tenim experiència (no es pot arribar a la certesa sense passar per l’experiència). Hume diu que som nosaltres qui fem servir aquestes relacions per a poder explicar les coses.

Crítica a l’existència de Déu: Es deia que Déu era una de les causes. Diu Hume que de Déu no tenim cap *impressió*, per tant, no podem afirmar que existeix. Hume desmunta alguns arguments que demostraven l’existència de Déu:

• Ontològic: Demostra l’existència a partir del propi concepte de Déu. Hume nega l’existència dient que no hi ha cap relació entre pensament i existència.
• Arguments a posteriori: Hume diu que tot i que acceptem la relació causal, el màxim que podem conèixer és l’efecte (creació del món) i no la causa (Déu com a creador).

Crítica a l’existència del món: Hume no accepta que el món existeixi perquè no es pot afirmar una realitat material distinta de les nostres impressions. Afirmar que el món és la causa de les meves sensacions és erroni. Diu Hume que la idea de *món* és una ficció mental que resulta útil per a la vida.

Crítica a l’existència del jo: Hume nega l’existència del *jo*. Diu que el jo no és una impressió i que no es pot tenir impressió d’un mateix. Només és el subjecte fictici al qual es refereixen les nostres impressions.