La lògica contemporània i els silogismes

La lògica contemporània

La lògica contemporània es serveix d'un llenguatge simbòlic artificial, amb les seues pròpies regles i normes. L'avantatge principal d'un llenguatge artificial és que permet evitar les imprecisions, les ambigüitats i les amfibologies. La lògica tracta sobre la validesa dels nostres raonaments.

Enunciats en lògica clàssica

En la lògica clàssica alguns enunciats es designen mitjançant lletres:

• A: Universals afirmatius (Tots els S són P)
• E: Universals negatius (Cap S no és P)
• I: Particulars afirmatius (Alguns S són P)
• O: Particulars negatius (Alguns S no són P)

Si uns enunciats tenen el mateix contingut lògic són equivalents. Si els enunciats no poden ser veritables i falsos alhora són contradictoris. Els enunciats que no són ni equivalents ni inconsistents són compatibles.

Els silogismes

Aristòtil es va ocupar d'analitzar els raonaments, i va distingir entre la deducció i la inducció. Un raonament deductiu ens permet anar d'unes afirmacions generals a unes altres de més particulars. Un raonament inductiu el fa a la inversa. Quan un raonament deductiu està ben construït podem estar segurs que la seua conclusió sempre s'extreu de manera vàlida. La inducció, en canvi, no sempre condueix a conclusions correctes. Aristòtil va prestar una atenció especial a un tipus concret de raonament deductiu, anomenat silogisme.

Implicació i coimplicació

Implicació: Expressions del tipus “si..., aleshores...” Coimplicació: situació bicondicional, en expressions com “si i només si..., aleshores..” Implicació: Només és falsa quan la p(antecedent) és veritable i la q(consequent) és falsa.

Una tautologia és una proposició que sempre és veritable. Una contradicció és una proposició sempre falsa. Una indeterminació pot ser veritable o falsa.

El llenguatge

Un signe és un element que serveix per representar-ne o substituir-ne un altre. Un signe estableix una relació entre el significant i el significat. El significant és l'element concret que forma el signe, el significat és allò que el signe representa. Hi ha tipus de signes diferents. Els senyals són signes naturals que tenen relació entre significant i significat. Els icones són signes que representen per mitjà d'analogies l'objecte representat. En les icones hi ha una relació de semblança entre el significant i significat. Els simbols són signes convencionals no icònics en els quals la connexió entre el significant i el significat és completament arbitrària.

La ciència que estudia els signes és la semiòtica que es divideix en branques diferents. La sintaxi estudia la forma com es combinen i es relacionen els signes. La semàntica es preocupa per les relacions entre els signes i allò que representen i la pragmàtica analitza els usos dels signes i les relacions entre els signes i els usuaris d'un sistema de comunicació.

Adquisició de la llengua

D'acord amb la teoria conductista, el llenguatge es pot ensenyar per mitjà d'un sistema de càstigs i de recompenses, de la mateixa manera que qualsevol altra conducta. Molts autors critiquen aquesta teoria pel fet que no pot explicar que siga tan important l'aprenentatge d'una llengua als primers anys de vida ja que si un adult intenta aprendre una llengua nova té nombroses dificultats, això indica que hi ha una etapa crítica en el desenvolupament de l'infant en la qual l'aprenentatge d'una llengua resulta fàcil i natural.

Noam Chomsky va proposar l'existència d'una capacitat lingüística innata en les persones. Segons aquest tots els éssers humans naixem amb la capacitat d'aprendre qualsevol llengua si ens l'ensenyen en les primeres etapes de la nostra vida i això és possible perquè totes les llengües es basen en unes mateixes regles bàsiques de combinacions d'elements. Ell creia que existia una gramàtica generativa base de totes les llengües del món.