La Madeleine de París: arquitectura neoclàssica de Pierre Vignon

La Madeleine (1806–1842) — dades essencials

Madeleine (1806–1842), autor: Pierre Vignon (1763–1828), continuada per J. Huvé l’any 1829. Estil: neoclàssic en el període napoleònic, d'estil imperial. Material: pedra amb aparell isòdom. Tipologia: església. Localització: París, plaça de la Madeleine, davant la Rue Royale.

Context històric i cultural

Cal situar-la en l’època napoleònica, un moment en què Napoleó s’enfrontà a l’absolutisme imperant a Europa i expandí els valors de la Revolució Francesa. Durant aquesta etapa el neoclassicisme va tenir una gran difusió, adquirint característiques pròpies. Es construïren temples clàssics, escoles, museus, hospitals, mercats, duanes, ports i places. L’època de Napoleó fou la més fecunda, amb nombroses construccions classicistes i la intenció d’identificar la seva figura amb els emperadors romans.

Lectura formal i anàlisi estilística

Situació en l’espai i relació amb l’entorn: Situada a pocs metres de la plaça de la Concorde, on després de la Revolució la imatge de Lluís XV fou substituïda pel gran obelisc procedent de Luxor. Des de la seva escalinata principal es pot gaudir d’una de les vistes més típiques de París —la Rue Royale fins a la Place de la Concorde, el Sena i el Palais Bourbon (seu de l’Assemblea Nacional). Avui es troba encaixonada per un urbanisme modern arran de la planificació del baró Haussmann, encarregada per Napoleó III quan París es transformà en una ciutat moderna.

Exterior

És un temple octàstil i perípter monòpter, i presenta a la façana una doble fila de columnes de 20 m d’alçada. Les columnes corínties presenten:

• base,
• fust estriat,
• capitell decorat amb fulles d’acant.

S’aixeca damunt un podi, al qual s’accedeix pujant una amplíssima escalinata de 28 graons. Igual que l’arquitectura clàssica, la façana presenta una estructura arquitravada: podi, columnes, entaulament (arquitrau, fris i cornisa). Tanca l’edifici una coberta a dos aiguavessos.

Interior

S’hi accedeix a través d’una única porta de bronze situada a la façana principal, ornamentada amb baixos relleus inspirats en els Deu Manaments. L’interior i l’exterior són completament diferents: si a l’exterior observàvem una estructura arquitravada, a l’interior trobem una estructura voltada. Els pilars i les columnes suporten arcs de mig punt i tres grans cúpules sobre petxines.

Planta i decoració

Planta: Pierre Vignon va recuperar la planta del temple romà com la Maison Carrée de Nîmes, edifici de planta rectangular que s’aixeca sobre un podi elevat.

Decoració: Destaca la utilització d’elements arquitravats clàssics: columnes jòniques i entaulament als altars. L’absis és decorat amb un fresc on Crist i la Magdalena són acompanyats per personalitats de l’època napoleònica. La imatge de la santa també presideix el retaule major amb la representació de la seva Assumpció al cel, obra de Marocchetti (1835–1857).

Models rebuts

El projecte de Pierre Vignon, que no va poder finalitzar, recuperà el temple pagà de la Maison Carrée, però introduint alguns canvis significatius com: dimensions monumentals; pòrtic octàstil en lloc d’hexàstil; edifici perípter en lloc de pseudoperípter; i dues portes d’accés a l’interior. En cadascuna de les tres cúpules de la Madeleine s’obre un òcul que il·lumina l’interior. L’interior resulta fosc degut a la substitució de les obertures laterals per frescos.

Interpretació conceptual i evolució

Promotor: L’actual edifici l’encarregà Napoleó a Pierre Vignon l’any 1806; la construcció fou continuada per J. Huvé l’any 1829.

Funció original: Commemorativa; amb la voluntat de construir un temple dedicat a la glòria dels exèrcits francesos: la Grande Armée. L’edifici havia de guardar els trofeus de l’exèrcit francès; es troba a escassos metres de la Place de la Concorde, on havien estat guillotinats Lluís XVI i Maria Antonieta.

Significat: Tot l’exterior de l’edifici és un símbol de recuperació de l’època clàssica. La pedra com a material, així com les columnes, donen un aire de solidesa i noblesa. Aquesta aclaparadora solidesa pot indicar que Napoleó utilitzà el neoclassicisme com a símbol de glòria i immortalitat.

Evolució: La caiguda del règim bonapartista va provocar que, a partir de 1842, aquest ús cívic es traslladés a l’Arc de Triomf.