Metafísica i Dualisme Cartesià: La Realitat Segons Descartes

Metafísica Cartesiana: L'Estructura de la Realitat

L'estructura de la realitat, per aplicació de les idees clares i distintes, és tripartida: jo, Déu i món extern, on Déu serveix de pont entre l'existència del jo i el món. Cadascuna d'aquestes realitats constitueix un àmbit de la substància.

Què cal entendre per substància?

Descartes la defineix com: «Una realitat que existeix de tal manera que no precisa de cap altra realitat per a existir.» Literalment, aquesta definició és aplicable només a Déu, ja que els éssers finits, en haver estat creats i ser conservats per Ell, precisen de Déu. Descartes s'adona d'aquest problema, però pensa que pot mantenir la definició respecte al món i la ment, perquè el que vol subratllar és la independència mútua del jo i el món extern.

Cada substància es defineix pels atributs, que expressen els trets essencials d'ella mateixa i pels quals és pensada. A més, les substàncies finites tenen una sèrie de propietats no essencials —els modes—, ja que puc pensar la substància sense ells.

Les tres substàncies cartesianes són:

• a) Déu: És perfecta i no creada; és «una substància (res) infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent».
• b) Jo: És imperfecta i finita; és una ment, una raó; dependent de la substància perfecta: és creada. El descobriment del cogito va fer conèixer «que jo era una substància tota l'essència o natura de la qual no és més que pensar... de manera que aquest jo, és a dir, l'ànima, per la qual jo sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos...». Precisant més en què consisteix l'atribut del jo, diu Descartes: una cosa que pensa «és una cosa que dubta, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que imagina també i que sent».
• c) Món: És imperfecta i finita; és dependent, és a dir, creada. És una substància que té l'atribut de «l'extensió en longitud, amplitud i profunditat; i el mode de la magnitud, la figura, la situació, el moviment, la duració i el nombre.» Són les anomenades qualitats primàries de Galileu, o després de Locke, i són les úniques que Déu garanteix com a pertanyents a les coses. «Quant a les altres coses, llum, colors, sons, olors, sabors, calor, fred, ...es troben en el meu pensament de forma tan obscura i confusa, que fins i tot ignoro si són vertaderes o falses...». Aquestes són les qualitats secundàries, subjectives, només afeccions de la consciència.

Dualisme Antropològic Cartesià

La independència mútua del jo i del món corpori implica un radical dualisme en l'antropologia cartesiana. El jo no té res a veure amb la vida del cos i queden garantides la llibertat i la immortalitat. Però queda pendent la relació entre el jo (ànima) i el cos. Atès que els fets físics influeixen en el jo i els fets anímics influeixen en el cos, com poden interaccionar-se l'extens i el no extens, el pensant i el no pensant?

Segons Descartes, la connexió es produeix a través de la glàndula pineal, localitzada en el cervell, on s'allotja l'ànima: les impressions o les imatges —que s'expliquen mecànicament pels moviments de partícules (esperits vitals) que hi ha a la sang— produeixen subtils moviments a la glàndula pineal, que són captats per l'ànima; i qualsevol decisió de la voluntat repercuteix en la glàndula pineal, que prem els nervis propers d'on neixen els moviments pertinents del cos.

Precisament en l'ànima trobem les passions —sentiments, emocions, com l'alegria, la tristesa, el desig—. Tenen un origen corpori, són involuntàries i, per tant, són explicables mecànicament. Tot i no ser en si mateixes dolentes, subjuguen l'home i per això, aquest no s'ha de deixar portar per aquelles, sinó que les ha de dominar i s'ha de guiar per la raó i l'experiència de la vida. Qui ho fa així és l'home prudent, que estén fins on és possible el domini de les idees clares i distintes, també a l'àmbit de l'acció. És en aquest intent de control de les passions per la raó on s'insereix la moral en el marc del vast projecte de Descartes.