Modernisme Català: Art, Cultura i Joan Maragall
El Modernisme a Catalunya
El Modernisme: és el nom que es va adoptar a Catalunya per designar un ampli moviment europeu a cavall dels segles XIX i XX. El Modernisme és un moviment cultural que es produeix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX.
Què pretén el Modernisme?
- Transformar la literatura catalana en una cultura moderna i nacional.
- Obrir la cultura catalana als nous corrents europeus del moment.
- Convertir la llengua en un vehicle eficaç d’expressió.
La vigència del moviment modernista a Catalunya va ser d'uns vint anys. Va començar amb una sèrie de fets molt significatius com l'Exposició Universal de Barcelona (1888), les cinc Festes Modernistes de Sitges (des de 1892) i la creació de revistes; continuà amb la consolidació professional de molts artistes, la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans (1907) i la Setmana Tràgica (1909), i culminà amb la mort del poeta Joan Maragall (1911), moment que és considerat el final del moviment.
Tendències bàsiques del Modernisme
- S'etiqueta amb els noms d'esteticista o decadentista l'opció artística que no atribueix a l'art una funció de transformació social, sinó que pretén cultivar l'art en si mateix, en una mena de consagració de l'artista.
- L'altra part del Modernisme català, en especial a partir del 1900, va dedicar la seva tasca artística al regeneracionisme, a la recerca de construir una cultura nacional catalana moderna, incloent-hi l'interès per la llengua.
Joan Maragall: Obra i Pensament
El 1895 publicà el seu primer llibre, Poesies, un homenatge a una natura viva i mesurada, ple d'emoció intimista i espiritual, que inclou el poema "La vaca cega".
El 1898 va publicar "Oda a Espanya", en ocasió del desastre colonial espanyol. L'Oda comença amb el crit "Escolta Espanya" en boca d'una veu catalana que li retreu que hagi viscut girada envers els fets gloriosos del seu passat, i que li reclama una nova visió d'Espanya que tingui en compte tots els seus fills.
El 1900 publicà Visions i cants, una obra plena de vitalisme en què Maragall s'erigeix en portaveu de la col·lectivitat. El llibre conté la 1ra part del Comte Arnau.
El 1903 llegí el discurs "Elogi de la paraula" publicat el 1905, en la seva presentació com a president de l'Ateneu Barcelonès. Maragall hi exposa la teoria de "la paraula viva" que parla de la tasca dels poetes, i en particular de la singular relació que mantenen amb les paraules, el seu material de treball.
El 1904 publicà Les disperses, on mostra una gran atracció per la natura, no com si fos un organisme misteriós i secret, a la manera del Romanticisme, sinó com una cara visible de Déu, i per això gaudeix de l'emoció de contemplar-ne l'espectacle.
El 1906 va publicar Enllà, que conté la segona part d'El comte Arnau.
El 1909 publicà a La Veu de Catalunya el poema "Oda nova a Barcelona" després inclòs en el llibre de Seqüències.
El 1911 va publicar el seu darrer llibre, Seqüències, que inclou la tercera part d'El comte Arnau i el Cant Espiritual.