Modernisme Català: Novel·la i Teoria Poètica de Maragall

Característiques de la Novel·la Modernista

Es rebutja el model naturalista, però els autors modernistes construeixen la seva novel·la des d’aquest model per negar-lo. No accepten el determinisme; els seus personatges s’hi rebel·len i lluiten contra les forces de l’herència, la tradició i la natura.

• Protagonista: Rebel, inconformista, que s’enfronta a una realitat hostil. Lluita per superar les dificultats i simbolitza l’artista creador, la voluntat de lluita i l’esperit.
• Espai i objectes: Adquireixen un sentit simbòlic.
• Interioritat: Molta importància a la interioritat del personatge (sentiments, sensacions).
• Descripcions: No són detallistes; es dona un marc d’imprecisió. Interessa més que suggereixin que no pas que perfilin.
• Temàtica: Es barreja la temàtica místico-religiosa amb el sensualisme i fins i tot l’erotisme.
• Realitat: Es tracten realitats crues i decadents que la novel·lística anterior no havia gosat tractar.
• Llenguatge: Viu, amb presència de dialectalismes o expressions populars. Els modernistes creuen en el poder suggestiu de les paraules i utilitzen el llenguatge per transmetre sensacions (por, angoixa).
• Musicalitat: La llengua adquireix propietats musicals. El so de les paraules és tan important com el seu significat.

La Novel·la Rural

Els modernistes reprenen el ruralisme utilitzat pels romàntics, no per donar una visió pintoresca del camp català, sinó per reflexionar sobre problemes d’abast universal des d’un espai concret. S’hi planteja de manera tràgica les relacions conflictives entre un individu revoltat i una massa social passiva però alhora opressora que vol ofegar els anhels de renovació i modernització que proposa el personatge.

El món de la pagesia simbolitza per als modernistes un entrebanc que calia superar si es volia aconseguir una Catalunya autènticament moderna. Els seus autors més destacats foren Raimon Casellas i Víctor Català.

La Novel·la Decadentista

El decadentisme va sorgir a finals del segle XIX com una línia del Romanticisme i com a reacció als canvis i la convulsió de la societat industrial. Els modernistes el van introduir seguint el model de l’escriptor italià Gabriele d’Annunzio, símbol del decadentisme.

• Interès: Per allò morbós, negatiu i decrèpit. Es fixen en la lletjor i la mort perquè creuen que és l’estat natural de la realitat; la bellesa clàssica és artificial.
• Personatges: Les obres presenten un component pessimista, amb personatges turmentats i desorientats.
• Descripció: La descripció detallada de la realitat perd pes i es potencia l’expressió de les suggestiones que aquesta projecta en l’ànim de qui la contempla.
• Realitat: Es deixa de reflectir una realitat objectiva i es presenta una realitat interior oculta i gairebé desconeguda.
• Estètica: Conceptes abstractes com el color i la lletjor són valorats estèticament. L’erotisme i la sensualitat esdevenen temes freqüents.

Autors Decadentistes Destacats

• Prudenci Bertrana (1867-1941): Màxim exponent de la novel·la decadentista catalana. La seva obra cabdal és Josafat (1906).
• Miquel de Palol (1885-1965): Fou l’autor català que més es va identificar amb els postulats decadentistes.

La Novel·la Costumista (o Consumista)

Adopta la forma del quadre de costums vuitcentista, però no la seva temàtica, la qual gira al voltant de les preocupacions de l’intel·lectual modernista. Narrativament, aprofiten l’estructura fragmentària del costumisme tradicional, que els permet reproduir i condensar parts concretes de la història i no tota la realitat, com pretenia reflectir el realisme i el naturalisme.

L’obra emblemàtica d’aquest corrent fou L’auca del senyor Esteve (1907), que anys més tard Santiago Rusiñol va adaptar per al teatre. Tot i les tensions, hi ha un reconeixement mutu entre l’artista i el burgès.

Joan Maragall (1860-1911)

Maragall es va moure durant tota la seva vida entre el regeneracionisme més vitalista i el decadentisme.

1a Etapa Vitalista (1888-1893)

Escriu el seu primer poema important, L’oda infinita, en el qual exposa la seva teoria literària. La poesia és una vocació, indestriable de la pròpia vida del poeta. No és artifici, sinó inspiració. La bellesa és en el món i el poeta és qui la capta i la fa tangible en poemes imperfectes.

1a Etapa Decadentista (1894-1895)

Té lloc en el moment en què tanca L’Avenç i els decadentistes prenen el comandament del moviment modernista. El poema més destacat és La vaca cega.

2a Etapa Vitalista (1896-1905)

Maragall abraça el catalanisme modern, diferent al de la Renaixença, de caire més tradicionalista. Visions & Cants és l’obra que millor representa aquesta etapa.

2a Etapa Decadentista (1906-1909)

L’arribada del Noucentisme fa que Maragall se senti desplaçat com a poeta. Els nous cànons noucentistes el reconeixien com un referent moral, però no estètic. En aquesta època apareix el seu penúltim llibre de poemes Enllà.

3a Etapa Vitalista (1909-1911)

Esdeveniments com la Setmana Tràgica (1909) fan que recuperi l’actitud regeneracionista. Són d’aquesta etapa articles com La ciutat del perdó, L’església cremada i el seu darrer llibre de poemes Seqüències, on hi són publicats poemes com el Cant espiritual, l’Oda nova a Barcelona i la tercera part del Comte Arnau.

La Teoria Poètica: L'Elogi de la Paraula Viva

Maragall va exposar la seva teoria poètica, l’Elogi de la paraula viva, en dos assaigs:

• Elogi de la paraula (1903): Sobre la creació poètica.
• Elogi de la poesia (1907): Sobre el concepte de l’art.

Condicions de la Poesia

La poesia ha de tenir tres condicions:

1. Espontaneïtat.
2. Puresa.
3. Sinceritat.

El concepte de paraula viva (que prové del Romanticisme) consisteix en el fet que els poetes, que viuen en la natura, expressen la vida i la bellesa a través de la paraula, les quals es converteixen en poesia després de ser contemplades. Maragall proposa les paraules vives dels grans poetes i la poesia popular com a escola suprema de poesia, però rebutja la poesia artificiosa pensada després de grans reflexions.

Per a Maragall, la poesia és una forma de coneixement de la vida, la qual canviarà quan s’aconsegueixi entendre la bellesa del món. L’emoció que motiva la poesia neix de la percepció del món a partir de paisatges o escenes. La comunicació entre el poeta i el poble es fa traslladant les formes del món a les formes de la poesia.