El moviment obrer i la Restauració borbònica a Espanya

El sorgiment del proletariat i el moviment obrer

Al segle XIX, la situació dels obrers espanyols i els orígens de la classe obrera van estar estretament lligats al procés d'industrialització a Catalunya. La nova indústria es caracteritzava per una mà d'obra assalariada sotmesa a unes regles que no tenien res a veure amb el treball artesanal tradicional: el patró era el propietari de l'establiment i els obrers hi treballaven a canvi d'un salari escàs, amb jornades de 12 a 14 hores, cobrament per dia i una forta presència de dones i infants amb remuneracions encara inferiors.

El naixement dels sindicats obrers

Les primeres respostes obreres van sorgir en forma de resistència i organització:

• El luddisme: primera expressió de rebel·lia obrera contra les màquines, caracteritzada per assaltar i cremar instal·lacions fabrils.
• Societats de socors mutus: associacions on els obrers lliuraven una quota periòdica per assegurar-se ajudes econòmiques en cas de malaltia, accident o atur.
• Associació de Teixidors de Barcelona: lligada a la Societat de Protecció Mútua dels Teixidors de Cotó de Barcelona.
• Federacions d'oficis: establien caixes de resistència mitjançant quotes per sostenir els treballadors en cas de vaga.

La consolidació del sindicalisme

El moviment sindical es va anar afermant a través de grans mobilitzacions:

• Vaga contra les selfactines: protesta contra la introducció d'aquesta nova màquina automàtica de filar, davant la qual patrons i govern van respondre amb dures mesures repressives contra l'obrerisme.
• La Vaga General de 1855: primera vaga general de l'Estat que va enfrontar obertament obrers i patrons per la millora de les condicions laborals.

Les revoltes agràries a Andalusia

Al camp andalús es van produir nombroses manifestacions i protestes. El jornalerisme va esdevenir l'equivalent rural del luddisme, canalitzant la desesperació camperola, mentre que el bandolerisme reflectia les profundes desigualtats socials existents al medi rural.

Socialisme utòpic i republicanisme

El socialisme utòpic defensava la construcció de societats igualitàries. Els seus corrents principals van ser:

• Catalunya: difusió de les idees dels santsimonians i els cabetians (seguidors d'Étienne Cabet).
• Resta d'Espanya: implantació de projectes de falansteris (inspirats en Charles Fourier).

La Primera Internacional a Espanya i la FRE

L'italià Giuseppe Fanelli, membre de l'Aliança Internacional de la Democràcia Social, va difondre a Espanya els ideals anarquistes, donant lloc a la creació de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT.

Crisi i escissió en la FRE

Posteriorment, Paul Lafargue (gendre de Karl Marx) va introduir les posicions marxistes, fet que va provocar l'escissió d'un grup dissident que va fundar la Nueva Federación Madrileña. Poc després, la FRE va ser declarada il·legal per les autoritats estatals.

Diferències: anarquistes i marxistes

• Anarquistes: contraris a l'acció política, oposats a la formació de partits polítics, defensors de l'individualisme, rebuig absolut de l'autoritat i de la jerarquia, partidaris de l'abolició de l'Estat, defensa de la revolució espontània i de l'acció sindical directa.
• Marxistes: partidaris de l'acció política, defensa de la formació d'un partit de la classe obrera, suport a la revolució obrera organitzada, creació d'un Estat obrer transitori i implantació de la dictadura del proletariat.

El règim de la Restauració borbònica

Amb l'arribada d'Antonio Cánovas del Castillo, es va dissenyar un nou sistema polític basat en el bipartidisme per tal de pacificar el país després del Sexenni Democràtic.

La Constitució de 1876 i el sistema polític

La Constitució de 1876 es va fonamentar en els principis del liberalisme doctrinari:

• Monarquia: exercia un paper de poder moderador per garantir l'alternança entre els partits polítics.
• Corts bicamerals: formades pel Congrés dels Diputats i el Senat (amb senadors per dret propi, per designació reial o elegits per grans contribuents).
• Sufragi censatari: inicialment limitat als grans propietaris i contribuents.
• Confessionalitat catòlica de l'Estat: es toleraven altres creences en l'àmbit privat, però no llurs manifestacions públiques.

La fi dels conflictes bèl·lics

El règim de la Restauració va aconseguir liquidar els fronts militars oberts:

• Tercera Guerra Carlina: els carlins conquerien territoris que posteriorment els liberals recuperaven; el conflicte va culminar amb la derrota definitiva del carlisme.
• Fi de la Guerra dels Deu Anys a Cuba: facilitada per la pacificació a la península i segellada amb la Pau de Zanjón (1878), que atorgava representació als cubans al Parlament espanyol, prometia l'abolició de l'esclavitud i establia que Cuba gaudiria d'un tracte polític similar al d'Espanya. Malgrat això, el 1879 va esclatar la denominada Guerra Chiquita.

Els partits dinàstics i el torn pacífic

El sistema canovista es recolzava en dos grans blocs per assegurar l'estabilitat institucional i marginar les forces d'oposició:

• Partit Conservador: liderat per Cánovas del Castillo; partidari de mantenir la legislació vigent, de l'immobilisme, del sufragi censatari i de la defensa aferrissada de l'Església i l'ordre social tradicional.
• Partit Liberal: liderat per Práxedes Mateo Sagasta; partidari del sufragi universal masculí, d'un reformisme social moderat i del laïcisme.

Tots dos partits acceptaven la monarquia borbònica i la Constitució de 1876. L'alternança es va consolidar a través de les següents etapes:

• 1875-1881: govern del Partit Conservador.
• 1884: govern de Cánovas; després de la mort del rei Alfons XII es va formalitzar el Pacte del Pardo per donar suport a la regència de Maria Cristina i garantir la continuïtat monàrquica.
• 1885-1890: govern del Partit Liberal.
• 1890: retorn del Partit Conservador.
• 1892: govern del Partit Liberal.
• 1895-1897: nou mandat de Cánovas del Castillo.

Falsejament electoral i caciquisme

L'adulteració del vot era una pràctica habitual a totes les eleccions. Amb el restabliment del sufragi censatari es va atorgar un pes electoral molt superior als districtes rurals davant dels urbans. Aquest control descansava en els cacics, persones influents o notables locals (com ara grans propietaris o advocats) que donaven feina als jornalers i orientaven la direcció del vot mitjançant favors personals o coaccions. El conjunt de trampes electorals es coneixia com a tupinada.

L'evolució de l'oposició: republicans i carlins

Al marge del torn dinàstic van sobreviure altres opcions polítiques:

• El republicanisme a escala estatal:
  • Partit Republicà Possibilista: encapçalat per Emilio Castelar (integrat a la Restauració).
  • Partit Republicà Progressista: encapçalat per Manuel Ruiz Zorrilla (oposat frontalment a la monarquia).
  • Partit Republicà Centralista: liderat per Nicolás Salmerón com a pal de paller republicà.
• El republicanisme a Catalunya: representat pel Partit Republicà Federal de Francesc Pi i Margall i, posteriorment, per la coalició Unió Republicana.
• La reconversió del carlisme: Cándido Nocedal va articular els cercles carlins a Espanya; Juan Vázquez de Mella va redactar l'Acta de Loredan per refermar la doctrina tradicionalista i catòlica; i Ramón Nocedal va fundar el Partido Católico Nacional (partit integrista).

La pèrdua de les colònies i la crisi del 1898

Cuba: la insurrecció i la intervenció dels EUA

A Cuba, coneguda com la perla de les Antilles, els incompliments posteriors a la Pau de Zanjón van dividir la societat:

• Partit Autonomista: format majoritàriament per criolls cubans que volien autonomia i l'abolició efectiva de l'esclavitud, enfront de la Unión Constitucional d'arrel espanyolista.
• Partido Revolucionario Cubano: fundat per José Martí amb l'objectiu directe de la independència. Les tensions econòmiques es van agreujar amb la pujada de tarifes aranzelàries per part d'Espanya, que perjudicava el comerç amb els Estats Units.

El procés bèl·lic es va desenvolupar en diverses fases:

• 1879: la Guerra Chiquita, sufocada ràpidament per manca de suports.
• 1895: el Grito de Baire, inici de la gran insurrecció armada.
• Comandaments militars espanyols: el general Arsenio Martínez Campos no va aconseguir controlar la rebel·lió i va ser substituït per Valeriano Weyler, qui va imposar la concentració forçosa de camperols per aïllar els rebels. Més tard, Ramón Blanco va intentar una estratègia de conciliació oferint l'autonomia política a Cuba.
• Intervenció dels Estats Units: l'explosió del cuirassat Maine al port de l'Havana va servir de detonant per a la Guerra hispano-estatunidenca. La derrota naval espanyola va culminar el 1898 amb la Pau de París, per la qual Espanya renunciava a Cuba, Puerto Rico i les Filipines.

El regeneracionisme i la Generació del 98

Davant la greu crisi nacional, intel·lectuals i acadèmics vinculats a la Institución Libre de Enseñanza van abandonar les universitats en no permetre's la llibertat de càtedra sota l'estricta doctrina catòlica oficial. Aquesta situació va donar peu al regeneracionisme, liderat per figures com Joaquín Costa, i a la Generació del 98, integrada per pensadors que van analitzar la decadència espanyola amb una visió summament crítica i un to marcadament pessimista.