Narrativa i Poesia del Modernisme Català
La Narrativa Modernista
El model de la novel·la realista de la segona meitat del segle XIX havia entrat en crisi a tot Europa, i la novel·la naturalista començava a donar símptomes d'esgotament. Amb el tombant del segle XX, la literatura europea assaja noves estètiques d'acord amb els canvis ideològics i artístics. El decadentisme i el simbolisme són els moviments més innovadors.
Els narradors catalans van optar per incorporar aquests corrents provinents d'Europa, sobretot buscant un element que el realisme i el naturalisme havien deixat de banda: l'emotivitat. Així, l'escriptor modernista havia de buscar l'essència de l'emoció per arribar a la realitat interior, aquella que s'amagava darrere les aparences. Aquest és el tret principal de la novel·la simbòlica, que presenta com a temes recurrents la lluita entre el jo i la natura, entre l'ésser humà i el món. D'altra banda, el decadentisme va influir també en la narrativa modernista, en l'individualisme, l'aïllament espiritual de l'artista, la visió sagrada de l'art i l'interès per descriure els elements morbosos, la lletjor, etc.
Els narradors més representatius de la narrativa modernista són:
- Raimon Casellas
- Víctor Català
- Joaquim Ruyra
- Prudenci Bertrana
- Josep Pous i Pagès
- Miquel de Palol
Víctor Català (Caterina Albert)
Víctor Català (1869-1966), pseudònim de l'escriptora Caterina Albert i Paradís, és la figura més destacada de la narrativa modernista. L'autora va adoptar el pseudònim masculí després que el jurat dels Jocs Florals d'Olot desestimés l'any 1898 el seu monòleg La infanticida en considerar-lo massa atrevit provinent d'una noia. La infanticida se centrava en la situació de la dona explotada per una societat rural i primitiva, un tema recurrent en els llibres posteriors: Drames rurals i Caires vius.
Raimon Casellas
Raimon Casellas (1855-1910): la seva narrativa gira al voltant del paper de l'artista enfrontat a la massa ignorant, la societat, tal com es veu a la novel·la Els sots feréstecs.
La Poesia Modernista
Els poetes modernistes van seguir tendències diferents, de vegades fins i tot contraposades. Al costat de l'anomenada Escola Mallorquina, trobem poetes que abracen els nous corrents, com el prerafaelitisme, el simbolisme o el parnassianisme.
Joan Maragall
Per sobre de tots destaca la figura de Joan Maragall (1860-1911), un intel·lectual complet que es va comprometre amb el seu temps i que va estar atent a les noves tendències europees. L'obra de Maragall destaca, a banda de la poesia i les traduccions, pels assajos Elogi de la paraula i Elogi de la poesia, i pels articles publicats a la premsa, al Diario de Barcelona i a la revista L'Avenç.
El pensament poètic de Maragall, expressat en diversos articles i assajos, es basava en la teoria de la paraula viva, on presenta el Poeta com aquell que està en contacte amb la natura, la vida i la bellesa per mitjà de la paraula, que es converteix en poesia després d'una experiència contemplativa. La poesia, segons Maragall, és una forma de coneixement que ha d'estendre la bellesa en el món i que s'ha de caracteritzar per la puresa, l'espontaneïtat i la sinceritat.
El primer llibre de Maragall va ser editat per un grup d'amics com a regal de noces. Es titulava Poesías i era una selecció de poemes escrits en castellà i de traduccions de Goethe. La resta de la seva obra poètica no és gaire extensa i consta de cinc llibres:
- Poesies: llibre en què destaca el poema L'Oda infinita.
- Visions i Cants: és l'obra que inicia la projecció definitiva de Maragall com a poeta. Consta de dues parts diferenciades: les visions i els cants.
- Les disperses: poemes originals i reposats sobre el paisatge.
- Seqüències: és el darrer recull, on trobem alguns dels seus poemes més populars com La fageda d'en Jordà, Oda nova a Barcelona, Cant espiritual.