L'Oposició al Franquisme: Exili, Resistència i Lluita Social

L'Oposició al Franquisme: Exili i Resistència

La Trajectòria de l'Exili Antifranquista

En la fase final de la Guerra Civil, quatre-centes mil persones compromeses amb la República van abandonar Espanya i van arribar a França pels Pirineus o a Àfrica. La immensa majoria van ser internats en camps de refugiats. Una bona part va tornar a Espanya quan el règim va prometre no actuar en contra, però dues-centes mil persones van romandre a l'exili o van tornar a Espanya després de la mort del dictador. Aquesta situació va implicar la pèrdua d'importants personalitats en els camps intel·lectual, artístic i científic.

A França es va establir una important colònia d'emigrants espanyols. La seva situació es va fer més difícil durant l'ocupació alemanya de França, que va implicar la persecució dels immigrants espanyols, considerats comunistes perillosos. Molts van emigrar a la Gran Bretanya i Amèrica. Molts exiliats que van partir cap a Hispanoamèrica es van instal·lar a Mèxic, Argentina, Xile, Veneçuela, Cuba i la Unió Soviètica. Les institucions polítiques de la República i dels governs català i basc van continuar funcionant a l'exili.

La majoria de les organitzacions polítiques i sindicals republicanes van mantenir la seva organització en l'exili, malgrat que es van caracteritzar per les divisions internes i per l'allunyament progressiu de la realitat social a Espanya. Defensaven la necessitat de crear un front únic i de desenvolupar una tasca diplomàtica per a forçar la caiguda del franquisme; d'altres defensaven la lluita guerrillera com una fase prèvia a la insurrecció popular.

L'Evolució de l'Oposició Clandestina

En acabar la guerra, els partits i els sindicats opositors a Franco havien quedat totalment desmantellats. La seva reconstrucció va ser lenta i difícil i es va haver de fer en la clandestinitat, escapant de la repressió policial.

A grans trets, es pot dividir l'actuació de l'oposició en tres fases:

1. La primera, que duraria fins al 1944, va estar caracteritzada per l'actuació limitada de la resistència interior, ja que eren els moments més durs de la repressió franquista. El més significatiu fou la persistència d'una activitat guerrillera (els maquis) protagonitzada per un nombre considerable de combatents republicans que no es resignaven a la derrota i van mantenir focus de resistència armada.
2. La segona, del 1944 al 1947, va estar profundament condicionada per la victòria dels Aliats. La possibilitat d'una intervenció aliada a Espanya va provocar la creació de plataformes unitàries entre forces opositores diferents. Es va crear l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques, integrada per socialistes, republicans i centristes. Altres organitzacions van apostar per l'intent de sublevació armada per a acabar amb el franquisme. Des de França van organitzar partides de guerrillers que van entrar a Espanya i van actuar sobretot en les zones rurals i de muntanya. L'acció més espectacular va ser la invasió de la Vall d'Aran, dirigida pel PCE.
3. En la tercera etapa, que va des del 1948 fins al 1951, es va produir una recomposició del moviment opositor a causa de la desmoralització que va provocar la consolidació de la dictadura de Franco. Com a culminació de la crisi general de l'antifranquisme, el món polític de l'exili esdevenia cada vegada més distant de la realitat política espanyola.

El Ressorgiment de la Conflictivitat Social

Al final de la dècada dels anys 40 va ressorgir un moviment de protesta popular protagonitzat per les classes treballadores. Aquestes primeres actuacions obreres mostraven una clara actitud de rebuig a la dictadura. El PCE va abandonar la lluita armada i es va centrar en l'acció política clandestina a l'interior del país, amb el propòsit de recompondre la seva organització interna i augmentar la seva influència sobre els treballadors. D'altra banda, sectors obrers catòlics com l'HOAC van començar a plantejar reivindicacions socials i laborals.

Els anys següents van ser testimonis de diverses accions reivindicatives:

• El 1946 hi va haver conflictes laborals, incloent una vaga a Manresa i una vaga general al País Basc.
• L'acció reivindicativa de més transcendència popular va ser probablement la vaga de tramvies de Barcelona l'any 1951. L'increment de 20 cèntims en el preu del bitllet de tramvia va provocar un boicot massiu.
• Entre el 1956 i el 1957 es van desenvolupar les primeres revoltes d'estudiants en les universitats de Madrid i Barcelona.