Orígens de la Resistència Cristiana i el Regne Astur-Lleonès
Primers Nuclis de Resistència Cristiana
Després de la ràpida conquesta musulmana de la major part de la península, a les muntanyes del nord es van començar a organitzar nuclis de resistència cristiana, que estaven poc romanitzats i poblats. La seva població va augmentar amb l'arribada de refugiats visigots que fugien de l'avanç musulmà. Fins al segle X, aquests nuclis simplement van resistir o van ocupar zones despoblades com el nord de la conca del Duero. L'hegemonia en aquest període estava en mans d'Al-Andalus.
D'aquesta manera van sorgir quatre nuclis, embrions de les que haurien de ser amb el temps les grans entitats polítiques cristianes:
- El nucli asturià
- El Regne de Navarra
- El nucli aragonès
- Els Comtats Catalans
El Regne Astur-Lleonès
A la zona cantàbrica, habitada pels asturs, es van refugiar alguns nobles visigots i es va organitzar el focus de resistència més antic. L'origen del Regne Astur-Lleonès pot establir-se al 718, any en què els asturs van proclamar rei a Pelayo (un noble visigot, amb propietats a Astúries), qui va dirigir la lluita contra els musulmans en l'enfrontament de Covadonga (722). Les cròniques posteriors la van elevar a la categoria de ressonant victòria cristiana. Aquest fet va tenir dues conseqüències:
- La creació del Regne d'Astúries.
- Va ser el punt de partida de la resistència davant el domini musulmà.
El Regne Asturià va iniciar un procés d'expansió territorial cap al sud. La major part d'aquests territoris havien estat pràcticament abandonats pels musulmans des de la rebel·lió dels berbers a mitjan segle VIII.
Expansió sota Alfons I (739-757)
Alfons I (739-757), successor de Pelayo, va ampliar els seus dominis cap a l'oest (Galícia) i cap a l'est (País Basc), a més de realitzar diverses campanyes a la vall del Duero, atraient al seu regne pobladors de les valls del Duero, Miño i Ebre.
Consolidació i Expansió amb Alfons II i III
El Regne Asturià es va consolidar sota els regnats d'Alfons II (789-842), qui va organitzar l'administració prenent com a model les institucions de la monarquia visigoda, i Alfons III (886-910), ampliant els territoris cap a l'Atlàntic i el sud (Duero, Zamora, Toro...). També va incorporar el territori occidental dels vascons, establint una frontera defensiva enfront de navarresos i musulmans. Es va establir llavors Lleó com a capital del regne.