Plató i Aristòtil: Filosofia, Dualisme i Coneixement
Plató
Dualisme epistemològic
2 formes de conèixer: sentits (món sensible) i raó (món intel·ligible)
Món sensible: tot està en constant canvi
Món de la raó: les idees són eternes
Vida
Acabada la guerra, es va imposar un tipus de govern autoritari. Aquesta dictadura va destacar pel fet que hi van haver tota mena d'excessos i crims. Al poc temps es va substituir de nou per la democràcia. Plató va entrar a formar part dels amics de Sòcrates i, quan va tornar a Atenes, va fundar l'Acadèmia.
Obres
4 etapes de pensament
1. Època de joventut: són diàlegs breus en els quals reprodueix les idees de Sòcrates; el més important és La República.
2. Etapa de transició: diàlegs més llargs i comencen a aparèixer algunes idees més pròpiament platòniques.
3. Etapa de maduresa: és la millor època i on ens explica les seves principals teories: Fedó, El banquet.
4. Etapa de vellesa: en aquests diàlegs revisa les seves pròpies teories i fa una forta autocrítica: El polític, Timeu.
Objectius de la filosofia platònica
Plató es va proposar trobar una forma d'organització de la polis que fos justa i estable.
Plantejament platònic
Plató es posava en un dilema: si la realitat dels sentits és l'única realitat, serà impossible que coneguem res, perquè és una realitat canviant.
El món de les idees suprasensibles
Per a Plató, les idees estan a l'ànima perquè existeixen en un món a part, al qual només ella hi pot accedir. Característiques de les idees: immutables, eternes i úniques; només hi ha una idea per cada tipus de realitat.
El món sensible
Creació del món sensible a través d'un ésser: el Demiürg. Va constituir el món de les idees; el Demiürg és l'artífex del món sensible o físic on ens trobem.
El coneixement: dualisme antropològic
Mite de la caverna. Dos mons:
- Món sensible (aparences), mitjançant els sentits.
- Món de les idees, que seria el coneixement verdader, al qual només podem arribar mitjançant la raó.
L'home: dualisme antropològic
L'home és un ésser compost d'una ànima i un cos, units temporalment i accidentalment. A l'obra Fedre apareix el mite del carro: dos cavalls, un amb inclinacions o impulsos nobles i l'altre amb apetits i desitjos; el conductor és la raó, que els ha de dirigir. Tot va bé mentre la raó governa; però quan el desig dels plaers es desboca, la raó perd el control i l'ànima queda sotmesa al món sensible. L'ànima consta de 3 parts: racional, irracional i concupiscible.
El problema de la societat: la polis
L'home és un ésser social per naturalesa. La felicitat humana només es pot aconseguir amb una societat amb unes lleis. Aristòtil distingeix tres tipus de govern: monarquia (una sola persona; tirania), aristocràcia (govern dels millors; oligarquia) i democràcia (govern del poble; demagògia).
Tres tipus de mandats de la llei natural:
- S'ha de fer el bé i evitar el mal.
- Hem de transmetre la vida mitjançant la procreació i hem d'educar els fills.
- Hem de defensar la veritat, respectar els altres, viure en societat i protegir l'honra de Déu.
Renaixement
Etapa de profunds canvis polítics, religiosos i culturals. Copèrnic o Galileu van fer descobriments astronòmics. Va sorgir una nova ciència i un coneixement més profund de les matemàtiques.
L'humanisme: moviment que va tractar de recuperar les arts i les lletres del món grecoromà.
Maquiavel: cal desvincular la política de la moralitat. La vida d'un polític s'ha de regir per unes normes morals? És il·lícit fer servir un mitjà immoral per aconseguir un bon fi polític; és bo políticament i útil per a l'Estat. Podríem concloure que la persona bona i honrada des del punt de vista moral mai podria arribar a ser un polític.
More: un dels màxims exponents de l'humanisme renaixentista. L'obra Utopia, inspirada en la República de Plató, tracta dels defectes econòmics i socials i planteja la importància que l'ésser humà s'alliberi de les seves necessitats econòmiques per poder potenciar i exercitar la intel·ligència. Les persones més dotades per les ciències i les lletres podran quedar dispensades del treball manual; la resta han de conrear la terra i treballar en altres oficis. El nucli de la societat és la família.
Aristòtil
En l'adolescència es va traslladar a Atenes, on va ingressar a l'Acadèmia de Plató.
Filosofia de la naturalesa
Aristòtil es va ocupar dels essers corpodis, es va centrar en les coses materials, individuals i canviants. Va criticar el seu mestre per dividir la realitat en dos mons, ja que per a Aristòtil només n'existeix un: el món sensible, que conté uns principis que configuren les diverses realitats.
Aristòtil i el moviment
Aristòtil defineix el moviment com el pas de la potència a l'acte.
Diversos tipus de canvis:
- Canvi substancial: desapareix una substància i dona lloc a l'aparició d'una altra.
- Canvi accidental: es modifica alguna de les seves característiques.
Segons Aristòtil, totes les coses sensibles estan estructurades en acte i en potència.
El problema del coneixement
Aristòtil va diferenciar entre coneixement sensible i coneixement intel·lectual.
Sensible: hi ha dos tipus de sentits, externs i interns.
- Externs: vista, gust, tacte...
- Interns: sentit comú o la imaginació.
Sentit comú: consisteix a unificar els cinc sentits externs.
Intel·lectual: és exclusiu de l'ésser humà.
El problema de la moral ètica
La moral és una recerca de la vida bona. Els essers humans tendeixen a un fi, que és la felicitat. Aristòtil ho anomena eudemonisme.
Racionalisme
Naixement de les monarquies absolutes. Descartes va voler construir una nova filosofia que atorgués a la filosofia la mateixa certesa que les matemàtiques.
Tres àmbits en la realitat: Déu, el jo, el món.
Marc filosòfic
La crisi d'aquesta època va ser la recerca d'una nova raó que evités l'escepticisme. El racionalisme es va caracteritzar pels següents trets:
- Plena confiança en la raó humana com a única font vàlida de coneixement.
- L'afirmació de l'existència d'idees innates a la nostra ment; l'objecte del coneixement ja no és la realitat mateixa, sinó aquestes idees.
- Es pren la filosofia com una recerca d'una ciència universal única que permeti a l'ésser humà el domini de la naturalesa i una vida llarga i feliç.
- La proposta d'una moral fonamentada en la raó que faci de guia a l'ésser humà cap a la pau amb ell mateix.
Descartes: el mètode i el dubte metòdic
El discurs del mètode, Les meditacions metafísiques, Els principis de la filosofia.
Va proposar dotar la filosofia d'un nou mètode que permetés descobrir veritats clares, certes i demostrades racionalment.
- Exigeix unes condicions prèvies.
- S'ha d'establir un mètode més rigorós.
- Renunciar a les explicacions de la filosofia anterior i a l'experiència sensible.
4 regles:
- Evidència: consisteix a no admetre res com a veritable que no sigui d'una absoluta certesa. Tres tipus d'idees: adventícies (procedeixen de la nostra percepció a través dels sentits); factícies (són invencions de la nostra imaginació, com la idea del centaure); innates (provenen de la raó i no de l'experiència sensible, són el principi del coneixement verdader).
- Anàlisi: cal dividir els problemes amb la finalitat de reduir allò que és més complex.
- Síntesi: és un complement de la regla anterior; hem de conduir els nostres pensaments començant pels objectes més fàcils i simples per anar ascendint a poc a poc.
- Recompte: l'objectiu és revisar i comprovar que l'anàlisi i la síntesi s'han fet de manera correcta.
El dubte metòdic
Per tal que tingui èxit, calia dubtar de tot. Existeixen diversos motius per dubtar: primer, els sentits proporcionen a vegades un coneixement confús i enganyós; segon, no és possible distingir entre vigília i somni; i tercer, podríem suposar que existeix un geni maligne que ens indueix a creure que tenim raó sempre que ens equivoquem. Descartes es basa en el dubte, que anomena dubte metòdic, i consideraria fals tot allò on pugui trobar un mínim dubte.
L'existència de Déu
Descartes ja ha descobert la primera veritat indubtable: l'existència del jo com a subjecte pensant. La idea del jo penso presuposa la idea de perfecció i finitud. Descartes es va proposar demostrar l'existència de Déu utilitzant tres tipus d'arguments:
- La idea de Déu no pot procedir del jo, perquè el jo és finit i és una realitat inferior, i del que és inferior no pot sortir res superior.
- Déu és la causa de la seva pròpia existència; un ésser imperfecte no es pot donar l'existència a si mateix, ja que qui dona l'existència pot donar també totes les perfeccions.
- És l'argument ontològic, que té com a punt de partida que la màxima perfecció i l'existència s'hi identifiquen, i una porta a l'altra.