Poesia en galego a partir de 1975: renovació i noves veus
Poesia en galego a partir de 1975
Poesia en galego a partir de 1975 i actualitat
La mort de Franco, el 1975, va obrir un nou marc polític que va suposar un canvi radical en el panorama social i cultural, amb repercussions en el discurs literari. El nou estatus de la llengua va provocar un gran dinamisme i un impuls important per a la literatura en galego.
El discurs literari avança cap a l'assentament i la professionalització: es consoliden autors, gèneres i moviments; apareixen noves editorials (Xerais, Bahía, A Nosa Terra, etc.) i augmenta el nombre de títols publicats; es creen nous certàmens i premis literaris que fomenten la creació poètica (Esquío, Leliadoura, Martín Códax, etc.) i apareixen noves revistes (Coordenadas, Dorna, Escrita, etc.) on es donen a conèixer nous autors i noves tendències.
La superació de la poesia social
Amb l'arribada de la democràcia i la recuperació de la llibertat d'expressió, la poesia de denúncia va perdre interès. A finals de la dècada dels setanta, la poesia socialrealista, predominant fins aleshores, va quedar superada per nous models d'expressió lírica. Hi van contribuir Con pólvora e magnolias (Méndez Ferrín), Mesteres (Arcadio López Casanova) i Seraogna (Afonso Pexegueiro), tots de 1976, que exploren noves vies formals i temàtiques. També van tenir una gran influència en aquest canvi de rumb la recuperació de l'obra de Manuel Antonio i la publicació de Herba aquí e acolá (1980) de Álvaro Cunqueiro.
La renovació poètica dels vuitanta
A la primera meitat dels vuitanta es consolida la renovació poètica amb l'aparició de noves veus que es donen a conèixer en col·lectius poètics (Rompente, Cravo Fondo, Alén, etc.) i en publicacions col·lectives (De amor e desamor I i De amor e desamor II, els anys 1984 i 1985).
Globalment, la nova poesia es caracteritza per l'ampliació de temes: manté els eixos temàtics tradicionals però incorpora altres, com l'erotisme, la reivindicació feminista, la reflexió sobre la poesia, una nova visió del paisatge i de la natura... S'aprecia un gust general pel culturalisme (presència de referències culturals de procedència diversa) i pel esteticisme i el formalisme, que creen una poesia amb una gran riquesa expressiva i formal, en contrast amb el descuit que presentaven els textos epigonals del socialrealisme.
En aquesta dècada s'incorporen Manuel Rivas, Lois Pereiro, Pilar Pallarés, Ana Romaní, Alfonso Pexegueiro i Miguel Anxo Fernán Vello.