Principis de la capacitat de pagament i progressivitat impositiva
A la pràctica, el principi de la capacitat de pagament requereix:
Principi d'equitat horitzontal:
Quan dos individus són iguals en termes de capacitat econòmica, i per tant han de pagar el mateix.
Tenint en compte les circumstàncies personals, la dificultat consisteix en la identificació de les característiques rellevants, per un costat, i per l'altre en quantificar el seu impacte sobre la capacitat econòmica de l'individu.
Principi d'equitat vertical:
Quant més ha de pagar aquell que més capacitat econòmica té.
L'aplicació d'aquest principi es basa en la teoria del sacrifici igual, que suposa que els impostos han d'implicar la mateixa pèrdua d'utilitat en valors absoluts per a tots els individus.
Impostos progressius, proporcionals i regressius
Per al més ric, l'impost suposa un major percentatge de la seva renda inicial que per al més pobre.
L'impost suposa el mateix percentatge de renda inicial per a rics i pobres.
Per al més pobre, l'impost suposa un major percentatge de la seva renda inicial que per al més ric.
Elements de progressivitat legal
Tipus impositiu: Aquest generarà progressivitat si estem davant d'una tarifa en què el tipus marginal creixi amb la renda.
Reduccions universals de la base imposable: El legislador pot establir reduccions en base a necessitats de despesa objectives, que afectin a tots els contribuents.
Elements de progressivitat real
Bonificacions específiques per aplicació de renda: La legislació pot incloure bonificacions per incentivar certes aplicacions de renda.
Composició de la renda: Existeixen diversos motius per gravar certs factors més que d'altres, en concret, gravar menys el capital en relació al factor treball.
Evasió (il·legal) i elusió fiscal (legal): Si els individus que tenen més renda són els que poden dissenyar estratègies per, dins de la legalitat, pagar menys impostos (elusió), o simplement, tenen més capacitat per a acceptar el risc d'evadir impostos, aquests factors afegeixen regressivitat.
Incidència impositiva: El que determina qui acaba pagant els impostos no és el legislador, sinó el mercat, a través de la interacció entre la demanda i l'oferta.
Renda econòmica
Renda econòmica Haig-Simons (Yi): Valor monetari de l'augment net de la capacitat de consum d'un individu durant un període de temps.
En l'equació s'inclou el valor dels béns i serveis adquirits durant un període de temps (acostuma a ser d'un any) i per els que paga directament un preu en el mercat, però també el valor de béns i serveis rebuts en espècie.
De la renda econòmica a la legal
A la pràctica, la renda econòmica i la legal no coincidiran. No resulta complex entendre quines raons pràctiques i polítiques condicionen el concepte legal de la renda, aquella que finalment es grava.
La renda legal no considera alguns elements que conformen la renda econòmica: Autoconsum, guanys de capital no realitzats, herències i donacions, consum de vivenda habitual (per exemple a Espanya).
Impost global vs dual
Tot i que la renda es pugui calcular com la suma del consum més la variació de la riquesa, en la pràctica és millor sumar els imports de les diferents fonts de la renda.
En un impost global sobre la renda, en la línia de la definició de Haig-Simons, totes les rendes integren una mateixa base imposable, poden compensar-se entre sí i tributen d'acord amb la mateixa tarifa.
Davant la imposició global existeix l'alternativa de la imposició de producte, que en un extrem implica determinar bases imposables diferents per cada tipus de renda, quedant subjecta cada base a una tarifa diferent.
Una situació intermitja és la de l'impost dual.
Guany de capital
Aquest tractament dels guanys de capital pot generar canvis en el comportament dels contribuents.
Els alternatives introduïxen un tractament diferent de les rendes del capital (en relació a Haig-Simons).
El perquè de l'impost
Doble gravamen del dividend.
L'ISOC grava el benefici obtingut. El benefici distribuït és gravat de nou, en el IRPF.
¿Llavors, per què no s'elimina l'ISOC? La no existència de l'ISOC donaria un tracte fiscal favorable a la renda invertida a través de la societat per a diferir el pagament de l'impost, el que comportaria problemes d'equitat vertical i horitzontal, així com d'eficiència, ja que desplaçaria l'estalvi. L'ISOC corregeix aquesta disfunció del sistema fiscal.
Si en l'IRPF la definició de renda legal coincidís amb la econòmica (de Haig-Simons), l'ISOC no seria necessari. El benefici obtingut per la societat i no distribuït, augmenta el valor dels seus fons propis, i amb ell, el valor de les accions. Per tant l'accionista obté un guany de capital tot i que no vengui les seves accions.
En conclusió, l'ISOC ens permet resoldre els problemes d'equitat i eficiència que causaria gravar el benefici de les societats a través dels seus accionistes. Ara bé, la seva aplicació no està exenta d'altres problemes al provocar situacions de doble imposició.
Actualment, a Espanya, no s'aplica cap mesura per a mitigar el problema de la doble imposició del dividend.