Processos Geològics Externs: Meteorització, Erosió i Modelatge del Relleu

Processos Geològics Externs

Procés geològic: Són transformacions d’uns objectes geològics en uns altres de diferents.

Meteorització: És el procés de descomposició de les roques i dels minerals a causa del seu contacte amb l’atmosfera, la hidrosfera i la biosfera.

Es deu a dos tipus de processos principals:

• Desintegració de la roca per mitjans mecànics (meteorització física).
• Alteració o descomposició de la roca per mitjans químics (meteorització química).

Meteorització Mecànica

Descompressió: Les roques formades en profunditat arriben a la superfície de la Terra a causa de l’erosió dels materials que tenen al damunt. Així es redueix la pressió litosfèrica fins a assolir el valor de la pressió atmosfèrica, provocant l'expansió i fracturació de les roques.

Gelivació (o gelifracció): El gel és un agent de meteorització mecànica molt eficaç. La seva acció és important a les zones d’alta muntanya i climes freds. Succeeix quan les esquerdes de les roques s’omplen d’aigua; durant la nit o en períodes freds, l'aigua es glaça, el gel augmenta de volum (aproximadament un 9%) i exerceix pressió sobre les parets de la fractura, eixamplant-la i podent arribar a trencar la roca.

Termoclàstia (canvis de temperatura entre nit i dia): Es produeix en determinades zones amb grans amplituds tèrmiques diàries (deserts, sobretot). Els cicles d’escalfament-refredament es repeteixen de manera continuada i provoquen dilatacions i contraccions diferencials dels minerals de la roca, o de la seva superfície respecte a l'interior, que poden generar fissures i la desintegració granular.

Acció de les arrels de les plantes (bioclàstia): En penetrar en les fissures rocoses buscant aigua i nutrients, les arrels creixen, augmenten de diàmetre i exerceixen pressió, eixamplant les esquerdes i fragmentant la roca.

Meteorització Química

Alguns minerals de les roques, per la seva inestabilitat en les condicions ambientals de la superfície terrestre (pressió, temperatura, presència d'oxigen i aigua), es transformen químicament en altres minerals més estables o bé desapareixen per dissolució. El principal agent de la meteorització química és l’aigua, que pot contenir substàncies dissoltes que n'incrementen l'activitat.

Hidròlisi: Els ions H⁺ i OH^-, presents en l’aigua (encara que sigui en petites quantitats), són capaços d’reaccionar amb els minerals, especialment els silicats (com els feldespats), alterant la seva estructura cristal·lina i transformant-los en minerals nous (sovint argiles).

Carbonatació: En la natura, l’aigua de pluja dissol diòxid de carboni (CO₂) atmosfèric formant àcid carbònic feble (H₂CO₃). Aquesta aigua lleugerament àcida reacciona amb minerals, especialment els carbonats (com la calcita, CaCO₃, principal component de les roques calcàries), transformant-los en bicarbonats solubles (Ca(HCO₃)₂) que són evacuats per l'aigua.

Hidratació: Consisteix en l’absorció de molècules d’aigua per les xarxes cristal·lines d'alguns minerals, sense que hi hagi una combinació química o un canvi d’ions que origini un nou mineral, però sí un augment de volum que pot generar tensions i facilitar la desintegració de la roca (per exemple, l'anhidrita es transforma en guix).

Oxidació: És la reacció de l’oxigen (generalment dissolt en l’aigua) amb elements metàl·lics presents en els minerals, com el ferro (Fe²⁺) o el manganès (Mn²⁺). Aquests ions perden electrons (s'oxiden, passant a estats d'oxidació superiors com Fe³⁺) formant òxids i hidròxids, sovint de colors vermellosos o groguencs (rovell).

Agents Geològics Externs

Si bé els rius, les glaceres i el vent són considerats els principals agents modeladors de la superfície terrestre, altres processos com els moviments de vessant (causats per la gravetat) també hi juguen un paper fonamental. Quasi tots els agents geològics externs i la intensitat dels seus processos estan condicionats pel clima, que determina la disponibilitat d'aigua, els cicles de glaç-desglaç, la vegetació, etc.

Fenòmens de Vessant i Inestabilitat Gravitatòria

Els fenòmens de vessant (o moviments en massa) són conseqüència directa de l’acció de la gravetat sobre els materials (sòls, regolita, roques) que formen els vessants. L’aigua sovint facilita o accelera aquests fenòmens, ja que actua com un factor que incrementa la massa (pes) del material i redueix la seva cohesió interna, actuant com a lubricant. Podem classificar aquests processos en:

Caigudes de Blocs Rocosos

Són despreniments de fragments de roca o blocs individuals que es mouen ràpidament per l'aire, rodolant o saltant per un pendent molt fort. Es produeixen en llocs de pendent accentuat i roques competents i fracturades (penya-segats, talussos rocosos). Els mecanismes que les poden causar són diversos:

• El soscavament de la base del vessant per l'erosió d'un riu, torrent o el mar, que causa un despreniment per pèrdua de suport.
• La gelifracció, que pot debilitar la roca i provocar caigudes en climes freds o d'alta muntanya.
• L'activitat sísmica o l'acció humana (excavacions, vibracions).

Lliscaments de Terreny

Són moviments de masses de sòl o roca que es desplacen conjuntament al llarg d’una o diverses superfícies de trencament o lliscament definides. Hi ha lliscaments rotacionals, quan la superfície de trencament és còncava (forma de cullera) i provoca un moviment giratori de la massa inestable, sovint amb un esglaó a la capçalera i un peu abombat. Els lliscaments translacionals ocorren quan el moviment té lloc a favor de superfícies de debilitat preexistents més o menys planes (plans d'estratificació, falles, contactes litològics).

Moviments en Massa del Sòl (Fluxos)

En els moviments de flux, els materials es comporten de manera més o menys fluida o plàstica, és a dir, es deformen internament durant el moviment i no conserven la seva forma inicial. Són típics de materials poc cohesionats com argiles, llims, o formacions superficials detrítiques, especialment quan tenen un grau d’humitat alt. Hi ha diverses situacions, entre les quals destaquen:

• Reptació (creep): Moviment gravitacional extremadament lent i continu del sòl o la regolita pendent avall, com a conseqüència de cicles d’expansió i contracció del material (per exemple, per canvis d'humitat, glaç-desglaç o activitat biològica).
• Solifluxió: Procés de flux lent que afecta sòls saturats d’aigua en regions periglacials. Es produeix quan la capa superficial del sòl (capa activa) es desglaça a l'estiu i flueix sobre la capa inferior glaçada (permagel), que és impermeable.
• Colades de fang (o de detrits): Són fluxos ràpids de materials fins (fang, llim) o barreges de fang i fragments més grossos (detrits) saturats d’aigua. Requereixen una gran quantitat d’aigua i poden mobilitzar-se per pendents relativament suaus, comportant-se com a líquids viscosos i destructius.

Aigües d'Aixaragallament Superficial

Quan l’aigua de pluja no s'infiltra totalment en el terreny i flueix per la superfície de manera difusa (escolament en làmina) o concentrant-se en petits canals, es produeix l'erosió per aixaragallament. Inicialment, l'aigua es reuneix en petits fils que segueixen la línia de pendent màxim sense curs fix, originant solcs (petits canals de pocs centímetres de fondària). Amb el pas del temps i com a conseqüència de pluges intenses o continuades, els solcs més grans es van fent més amples i profunds, donant lloc a xaragalls (més grans i permanents que els solcs) i, posteriorment, a barrancs (formes d'erosió majors i més estables). L’intensitat de l’erosió produïda depèn de dos factors principals:

• Erosivitat de la pluja: Capacitat de la pluja per causar erosió. Serà més gran com més intensitat i durada tingui la precipitació (més quantitat d’aigua en moviment en un temps reduït).
• Erosionabilitat del terreny: Susceptibilitat del sòl o roca a ser erosionat. Depèn de factors com la presència i tipus de vegetació (que protegeix el sòl i disminueix l’erosionabilitat), la naturalesa del terreny (textura, estructura, composició) i el pendent (com més pendent, més velocitat de l'aigua i més erosionabilitat).

En terrenys tous (argiles, margues) i amb règims climàtics de pluges torrencials, l’erosió hídrica provocarà un aixaragallament ràpid i intens (formació de badlands o terres ermes), mentre que en terrenys més resistents o amb coberta vegetal densa, i sota règims de pluges menys agressius, difícilment hi haurà un aixaragallament significatiu.

Acció Geològica dels Torrents

Els torrents són cursos d'aigua amb un cabal irregular i fort pendent, característics de zones muntanyoses. No sempre porten la mateixa quantitat d’aigua; sovint tenen un règim intermitent, amb crescudes sobtades després de pluges intenses i períodes en què no porten aigua o molt poca (període d’estiatge). Un cas extrem el constitueixen les rieres mediterrànies, que poden estar seques la major part de l'any i experimentar avingudes violentes.

La velocitat de l’aigua en els torrents és generalment alta a causa del fort pendent, la qual cosa els confereix una gran capacitat d'erosió i transport. Un torrent típic es desenvolupa en tres trams característics:

• Conca de recepció: Part superior, en forma d'embut, formada pels vessants on es recull l’aigua de la pluja o la fosa de neu. Aquí predomina l'erosió superficial i l'aixaragallament.
• Canal de desguàs: Tram intermedi, més encaixat i de fort pendent, per on l'aigua circula canalitzada a gran velocitat. Aquí predominen l'erosió lineal (aprofundiment del llit) i el transport de materials.
• Con de dejecció (o ventall al·luvial): Tram inferior, on el pendent disminueix bruscament (generalment en sortir d'una vall estreta a una plana). El torrent perd velocitat i capacitat de transport, dipositant els materials arrossegats en forma de ventall.

La presència de roques de diferent duresa en el llit del torrent provoca una erosió diferencial; es poden formar excavacions circulars per l'acció de remolins i la fricció de còdols, anomenades marmites de gegant.

Les roques més dures i resistents a l'erosió poden originar cascades i ràpids pels quals precipita l’aigua.

El torrent diposita els materials arrossegats (blocs, graves, sorres) en el con de dejecció, una estructura sedimentària generalment molt inestable, per la qual les aigües del torrent circulen per diversos canals distributaris que canvien de posició (divaguen).

La unió lateral de diversos cons de dejecció veïns pot originar un prisma continu de sediments al peu de la muntanya, anomenat peu de mont o glacis de sedimentació.

Acció Geològica dels Rius

La capacitat de transport d’un corrent fluvial és la quantitat màxima de massa de sediments que pot transportar per unitat de temps, per a un cabal i una velocitat determinats.

La càrrega sedimentària és la quantitat real de materials que el corrent transporta en un moment donat. La capacitat de transport varia principalment en funció del cabal (volum d'aigua per unitat de temps) i de la velocitat del corrent.

Cursos Fluvials i les Seves Formes

Curs alt: El riu neix generalment en zones muntanyoses, amb forts pendents. Es comporta de manera similar a un torrent, amb molta capacitat d’erosió (principalment vertical, encaixant la vall en forma de V) i transport de materials grossos. Hi trobem accidents geogràfics com cascades, ràpids i gorges.

Curs mitjà i baix: A mesura que el riu avança cap a la desembocadura, el pendent disminueix. En el curs mitjà, el riu eixampla la seva vall (erosió lateral) i comença a dipositar part dels sediments més grossos. En el curs baix, el pendent és molt suau, la velocitat disminueix considerablement i el riu circula per una àmplia plana al·luvial, proper al seu nivell de base (el nivell del mar o d'un llac on desemboca). Aquí predomina la sedimentació i el transport de materials fins. El riu utilitza gran part de la seva energia per transportar la càrrega fina i remoure els sediments del llit.

Segons el tipus de càrrega que transporta i el pendent, un riu pot presentar diferents patrons de canal:

• Si transporta una càrrega important de materials relativament gruixuts (graves, sorres grosses) i el pendent ho permet, tendeix a formar canals entrellaçats (braided), on el corrent es divideix en múltiples braços que es bifurquen i s'uneixen contínuament, separats per barres de sediment inestables. Les barres longitudinals són acumulacions de graves i sorres al mig del canal.
• Els meandres són corbes sinuoses i accentuades que descriu el riu, típiques de cursos baixos amb pendents suaus i càrrega fina (sorres fines, llims, argiles). El riu circula generalment per un sol canal. L'erosió es concentra a la part externa de la corba (riba còncava) i la sedimentació a la part interna (riba convexa), provocant la migració lateral dels meandres i la formació de planes d'inundació.

Transport de Sediments Fluvials

Els rius realitzen una selecció dels materials que transporten segons la seva mida i la velocitat del corrent:

• Càrrega de fons: La constitueixen les partícules més grosses (graves, còdols, sorres gruixudes) que són transportades pel fons del llit per arrossegament (llisquen), rodament (giren) o saltació (petits salts).
• Càrrega en suspensió: La formen les partícules més fines (sorres fines, llims, argiles) que són mantingudes en suspensió dins la massa d'aigua per la turbulència del corrent i que li donen un aspecte tèrbol.
• Càrrega en solució: Constituïda per les sals i altres substàncies minerals dissoltes en l'aigua, procedents de la meteorització química de les roques.

Durant el transport, les partícules detrítiques pateixen un procés d'abrasió (xoquen les unes amb les altres i amb el llit), arrodonint-se i disminuint de mida.

Maduresa textural: Es refereix al grau d'arrodoniment i selecció (uniformitat de mida) dels sediments. Sediments amb alt grau d'arrodoniment i bona selecció es consideren texturalment madurs.

Maduresa mineralògica: Es refereix a la composició mineral dels sediments. Amb un transport prolongat, els minerals menys resistents es destrueixen, quedant els més estables i durs, com el quars. Sediments rics en quars es consideren mineralògicament madurs.

Diagrama de Hjulström: Relaciona la velocitat del corrent amb la mida de les partícules per determinar si aquestes seran erosionades, transportades o sedimentades. Mostra que les sorres fines són les que es mobilitzen més fàcilment. Les argiles, encara que siguin de mida molt petita, requereixen velocitats més altes per ser erosionades un cop dipositades, degut a la seva cohesió.

Desembocadures: Deltes i Estuaris

Delta: És un dipòsit de sediments detrítics, generalment de forma triangular o de ventall, que s'origina quan un riu desemboca en una massa d'aigua relativament tranquil·la (mar, oceà o llac) amb poca energia d'onatge o corrents mareals que puguin redistribuir els sediments.

1. La formació d'un delta es produeix gràcies a la ràpida reducció de la velocitat que experimenta el corrent fluvial en arribar a la massa d'aigua receptora, la qual cosa disminueix la seva capacitat de transport i provoca la sedimentació.
2. En un delta, els sediments es distribueixen generalment de manera que els més grossos es dipositen a prop de la desembocadura i es fan progressivament més fins a mesura que ens allunyem cap al mar o llac endins, reflectint la pèrdua gradual de velocitat del riu.

Estuari: És la part final d'una vall fluvial que ha estat inundada per l'aigua del mar, formant una mena d'embut on les aigües dolces del riu es barregen amb les aigües salades del mar. En un estuari, l'acumulació de sediments a la boca del riu és limitada o impedida per l'acció de les marees i els corrents marins, que redistribueixen els sediments. Els sediments s'acumulen principalment als marges i al fons de la vall terminal del riu, formant planes mareals i bancs de sorra.

El fet que en una desembocadura es formin deltes o estuaris, i el seu desenvolupament, depèn de diversos factors, entre els quals:

• Factors oceanogràfics: Les marees fortes, l'onatge intens i els corrents costaners potents dificulten la formació i progradació dels deltes, afavorint els estuaris.
• Factors tectònics i eustàtics: Perquè es desenvolupin grans deltes, cal un espai d'acomodació per als sediments, sovint proporcionat per l'enfonsament (subsidència) del fons de la conca sota el pes dels sediments acumulats o per canvis relatius del nivell del mar.
• Aportació sedimentària del riu: Una elevada aportació de sediments afavoreix la formació de deltes.

Acció Geològica del Vent (Eòlica)

El vent és un agent geològic extern important, especialment en regions àrides i semiàrides on la vegetació és escassa i els materials superficials estan secs i solts. Tot i que la seva capacitat per excavar grans formes de relleu és menor que la dels rius o les glaceres, és un agent clau en el modelatge de paisatges desèrtics i costaners.

Erosió i Transport Eòlics

El vent erosiona i transporta partícules de dues maneres principals:

• Deflació: És l'acció d'aixecar i endur-se les partícules fines (argiles, llims, sorres fines) del sòl o de dipòsits no consolidats. Aquest procés pot rebaixar progressivament el nivell del terreny.
• Abrasió eòlica (o corrasió): És el desgast o poliment de les superfícies rocoses per l'impacte de les partícules de sorra transportades pel vent. Aquest efecte és més intens a prop del terra (fins a 1-2 metres d'alçada), on la concentració de sorra és major. Pot originar formes rocoses curioses com roques en forma de bolet (roques fungiformes) o alvèols.

El transport de partícules pel vent es produeix de tres maneres, segons la mida de la partícula i la força del vent:

• Suspensió: Les partícules més fines (argila, llim) poden ser elevades a gran alçada i transportades a llargues distàncies.
• Saltació: Les partícules de sorra de mida mitjana avancen fent salts, impactant contra el terra i projectant altres partícules. És el mecanisme principal de transport de sorra.
• Reptació o arrossegament superficial: Les partícules més grosses (sorra gruixuda, petits còdols) són empeses o rodolen per la superfície.

Com a resultat de la deflació selectiva, el sòl pot anar perdent els components més fins, quedant una superfície coberta pels fragments rocosos més grossos i pesants. Aquest tipus de desert pedregós s’anomena reg (si està format per graves i còdols) o hamada (si és un altiplà rocós exposat).

Formes de Sedimentació Eòlica

Quan el vent perd velocitat o troba un obstacle, diposita la càrrega de partícules que transporta, originant diverses formes de sedimentació eòlica:

• Ripples (o ondulacions eòliques): Són petites crestes i solcs regulars, transversals a la direcció del vent, que es formen a la superfície de la sorra.
• Dunes: Són acumulacions de sorra de major mida que els ripples, amb una forma característica que depèn de la quantitat de sorra disponible, la força i direcció predominant del vent, i la presència d'obstacles o vegetació. Les dunes solen tenir un vessant de sobrevent (per on puja la sorra) més suau, i un vessant de sotavent (per on cau la sorra) més abrupte (cara de lliscament).

Segons la constància en la direcció del vent i la disponibilitat de sorra, es formen diferents tipus de dunes:

• Si la direcció del vent és relativament constant i la sorra escassa, es generen dunes aïllades amb forma de mitja lluna, anomenades barcanes, amb les banyes orientades en la direcció del vent.
• Si la direcció del vent és variable o hi ha més sorra, es poden formar dunes transversals (crestes allargades perpendiculars al vent), dunes longitudinals o seifs (crestes allargades paral·leles al vent predominant), o dunes estrellades o piramidals (amb diverses crestes que irradien des d'un punt central, formades per vents de direccions múltiples).

L’associació de nombroses dunes pot originar extensos camps de dunes o mars de sorra, anomenats ergs.

En regions periglacials o en la perifèria de deserts, els forts vents poden transportar a llargues distàncies les partícules fines (llim) resultants de l'abrasió glacial o la meteorització en zones àrides. Quan aquest material fi es diposita, forma extensos mantells de loess, un sediment groguenc, porós i fèrtil.

Acció Geològica de les Aigües Subterrànies

L'acció geològica de les aigües subterrànies és especialment significativa en terrenys constituïts per roques solubles, com les roques calcàries (formades principalment per calcita, CaCO₃) o les evaporites (com el guix o la halita o sal gemma). En aquestes roques, l'aigua subterrània pot dissoldre la roca i crear un conjunt de formes de relleu característiques, tant en superfície (exocarst) com en el subsòl (endocarst). Aquest paisatge i els processos associats s'anomenen carst o relleu càrstic.

La dissolució de les roques calcàries es deu principalment a l'acció de l'aigua acidulada per la presència de diòxid de carboni (CO₂) dissolt, que forma àcid carbònic (H₂CO₃). Altres factors que influeixen en la dissolució són la temperatura (l'aigua freda dissol més CO₂, per tant és més agressiva), la pressió, la puresa de la calcària, el grau de fracturació de la roca (que facilita la circulació de l'aigua) i el temps d'exposició.

Formes exocàrstiques (originades per la dissolució a la superfície del terreny):

• Rasclers o lapiaz: Són conjunts de solcs, estries, canalons, crestes afilades i cavitats irregulars, de dimensions variables, formats per la dissolució de la roca calcària per l'aigua de pluja o de fusió que circula per la seva superfície.
• Depressions tancades per on s'infiltren o s'acumulen les aigües superficials:
  • Dolines: Depressions circulars o el·líptiques, de dimensions variables (des de pocs metres fins a centenars de metres de diàmetre), formades per la dissolució superficial o per l'enfonsament del sostre d'una cavitat subterrània (dolina d'enfonsament).
  • Uvales: Depressions més grans i de forma irregular, formades per la unió o coalescència de diverses dolines veïnes.
  • Pòlies (o poljes): Són les majors depressions càrstiques, grans planes allargades de fons pla (sovint cobert de sediments argilosos fèrtils, anomenats terra rossa) i parets escarpades, per on poden circular rius que desapareixen per embornals (ponors) o ressorgeixen en altres punts.
• Toves calcàries (o travertins): Són dipòsits de carbonat de calci (calcita o aragonita) formats per la precipitació d'aquest mineral a partir d'aigües subterrànies o superficials sobresaturades en carbonat de calci, sovint associades a cascades, fonts o surgències on l'aigua perd CO₂ o s'evapora.

Formes endocàrstiques (conductes i cavitats formades a l'interior del massís càrstic per la dissolució de la roca per sota del nivell freàtic o en la zona de fluctuació d'aquest):

• Coves i galeries: Són conductes subterranis, generalment horitzontals o subhoritzontals, per on circula o ha circulat l'aigua.
• Avencs i pous: Són conductes verticals o subverticals que connecten la superfície amb nivells més profunds del carst.
• La zona de fluctuació del nivell freàtic és on les galeries poden estar temporalment inundades o seques, segons les variacions del nivell de l'aigua subterrània. Al fons de les cavitats s'hi solen acumular sediments com argiles de descalcificació, sorres i graves transportades per l'aigua.
• Espeleotemes: Són les concrecions minerals que es formen a l'interior de les cavitats càrstiques que no estan permanentment submergides, per la precipitació lenta de calcita (o altres minerals) a partir del degoteig d'aigües saturades. Els tipus més coneguts són:
  • Estalactites: pengen del sostre.
  • Estalagmites: creixen des del terra.
  • Columnes: unió d'una estalactita i una estalagmita.
  • Altres formes inclouen banderes, colades, excèntriques, etc.

Modelatge Costaner: Sorra i Costes

La costa és la zona d'interfície entre la terra (litosfera), el mar (hidrosfera) i l'aire (atmosfera). És un ambient dinàmic on actuen diversos processos geològics que modelen el relleu litoral.

• Els processos costaners són considerats azonals en el sentit que no estan exclusivament determinats per un tipus de clima específic, tot i que el clima pot influir en l'energia dels agents (onatge, vent, aportacions fluvials) i en els processos de meteorització.
• La costa, especialment en zones amb marees significatives, no és una línia fixa sinó una franja d'amplada variable anomenada zona intermareal, compresa entre els nivells de marea alta i marea baixa.
• En el modelatge de les costes influeixen diversos factors: l'energia i direcció de les onades, l'amplitud de les marees, els corrents costaners, el tipus i l'estructura (disposició, fracturació) de les roques, les aportacions sedimentàries dels rius, els canvis relatius del nivell del mar (eustatisme) i l'activitat tectònica (moviments verticals de la costa).
• Les formes de relleu costaner poden ser d'erosió (creades per l'acció destructiva del mar) o de sedimentació (creades per l'acumulació de materials). Algunes formes poden ser heretades de condicions anteriors, com les ries (antigues valls fluvials inundades per una pujada del nivell del mar).
• L'energia que actua sobre la costa prové principalment de les onades (generades pel vent), les marees (causades per l'atracció gravitatòria de la Lluna i el Sol) i els corrents associats.
• Les onades són el principal agent d'erosió costanera (abrasió marina), especialment durant les tempestes.
• Les formes d'erosió més característiques són els penya-segats (espadats verticals o subverticals formats per l'acció erosiva de les onades a la seva base) i les plataformes d'abrasió (superfícies rocoses planes o lleugerament inclinades cap al mar, situades al peu del penya-segat, que representen l'antic emplaçament d'aquest a mesura que retrocedeix).
• L'evolució d'una costa està regida per la interacció de quatre fenòmens principals: emersió (pujada relativa de la terra o baixada del nivell del mar), enfonsament o subsidència (baixada relativa de la terra o pujada del nivell del mar), erosió i sedimentació.
• Quan la plataforma d'abrasió es fa molt àmplia, la força de les onades que arriben al peu del penya-segat disminueix (perquè trenquen abans o perden energia per fricció), de manera que l'erosió esdevé menys eficaç i el retrocés del penya-segat s'alenteix.
• En una costa irregular amb entrants (badies) i sortints (caps), la refracció de les onades (canvi de direcció en aproximar-se a la costa per la disminució de la profunditat) concentra l'energia erosiva en els sortints i la dispersa en els entrants. Això pot originar corrents de deriva litoral, que transporten els sediments erosionats dels caps cap a les badies, on es dipositen.
• El material sedimentari que intervé en els processos costaners (sorra, grava) no prové només de l'erosió dels penya-segats, sinó que una part important pot arribar al mar a través dels rius, o ser transportat pel vent o, en latituds altes, per les glaceres.
• La formació i morfologia d'un penya-segat estan condicionades per l'estructura de les capes rocoses (la seva disposició i inclinació), la litologia (tipus i resistència de la roca) i el grau de fracturació.

L'erosió diferencial, segons la diferent resistència de les roques a l'abrasió marina, és molt important en la configuració de la morfologia costanera, creant formes irregulars com arcs naturals, farallons (agulles rocoses aïllades davant la costa) o entrants i sortints selectius.

Procés de Sedimentació Costanera

La sedimentació a les costes, especialment la formació de platges, és un procés dinàmic que depèn de l'aportació de sediments i de l'acció de les onades i els corrents:

1. Quan una onada trenca a la costa, l'aigua puja pel pendent de la platja (moviment d'escombrada o swash), arrossegant partícules de sediment cap a terra. Els remolins originats en trencar l'onada també poden aixecar partícules del fons.
2. En aturar-se el moviment ascendent de l'aigua, aquesta perd energia i diposita part de la seva càrrega sòlida a la zona de batuda de les onades.
3. Posteriorment, l'aigua retorna cap al mar per gravetat (moviment de ressaca o backwash), arrossegant una part dels grans de sorra.
4. Si l'escombrada és més potent que la ressaca (típic d'onades constructives, de poca energia i període llarg), hi ha una acumulació neta de sediment i la platja creix. Si la ressaca és més potent (típic d'onades destructives, d'alta energia i període curt, com durant tempestes), hi ha erosió i la platja es redueix. La forma en què l'onada que retorna topa contra la següent i la interacció entre aquests fluxos determinen el balanç sedimentari.

La Platja: Formació i Característiques

Les platges són acumulacions de sediments detrítics no consolidats (sorra, grava, còdols) al llarg de la línia de costa, modelades per l'acció de les onades, les marees i els corrents. Són formes dinàmiques que canvien constantment de perfil i extensió.

Albuferes

Una albufera és una llacuna costanera, generalment d'aigua salobre o dolça, separada del mar per una barrera de sorra o cordó litoral més o menys continu, paral·lel a la costa. Es forma per l'acumulació de sediments que tanquen una antiga badia o entrant. Pot mantenir una connexió temporal o permanent amb el mar a través d'un o més canals (graus).

Canals de Marea (o Graus)

Els canals de marea (o graus, en el context mediterrani) són obertures en els cordons litorals, deltes o barreres d'illes que permeten l'intercanvi d'aigua i sediments entre el mar obert i les llacunes costaneres, albuferes, estuaris o aiguamolls durant els cicles de marea.

Aiguamolls Costaners (o Maresmes)

Els aiguamolls costaners (o maresmes) són zones humides situades en àrees baixes i planes de la costa, sovint a la part interna de les llacunes, albuferes o en els marges dels estuaris, que són periòdicament inundades per l'aigua de mar durant les marees altes o les tempestes. Estan caracteritzats per una vegetació halòfita (adaptada a la salinitat) i són ecosistemes de gran valor ecològic.

Deriva de Platja (o Deriva Litoral)

La deriva de platja (o deriva litoral) és el transport net de sediments (principalment sorra) al llarg de la línia de costa. Es produeix principalment quan les onades arriben a la platja amb un angle oblic respecte a la línia de costa. L'escombrada (swash) puja per la platja seguint la direcció de l'onada, mentre que la ressaca (backwash) baixa perpendicularment al pendent de la platja per efecte de la gravetat. Aquest moviment en ziga-zaga de les partícules de sorra resulta en un transport net paral·lel a la costa, en la direcció predominant de les onades obliqües.