Prohibició de l'Ús de la Força i Solució Pacífica de Controvèrsies

La Prohibició de l'Ús de la Força

Paral·lelisme Històric

• Perfeccionament gradual dels mecanismes de solució pacífica de controvèrsies i de la prohibició de l'ús de la força.
• Limitació de l'ús de la força per defensar els interessos nacionals fins a arribar a la seva prohibició al segle XX.

Dimensions del Principi de Prohibició

• Condicions per a l'exercici de la força: ius ad bellum.
• Reducció dels instruments bèl·lics: control d'armament.
• Límits de la violència bèl·lica: ius in bello.

Antecedents en la Restricció de l'Ús de la Força

1. Tomàs d'Aquino (1224-1274): Doctrina del bellum iustum.
2. Escola de Salamanca (S. XVI-XVII): Francisco de Vitoria, Luis de Molina, Francisco Suárez i el concepte de ius ad bellum (teòlegs-juristes).
3. Hugo Groci (1583-1645): Obra De iure belli ac pacis.
4. Conferències de Pau de la Haia (1899 i 1907): Sobre l'arranjament pacífic de controvèrsies i la prohibició de l'ús de la força per al cobrament de deutes contractuals.
5. Tractats Bryan (1913-14): 27 acords bilaterals dels EUA.
6. Societat de Nacions (1919): Moratòria de tres mesos després de sentència judicial, arbitratge o decisió del Consell. L'article 15 deixava obert el recurs a la guerra si no hi havia decisions.
7. Protocol de Ginebra (1924): Considerava l'agressió com un crim internacional (no va entrar en vigor).
8. Pacte Briand-Kellogg (1928): Tractat general de renúncia a la guerra. Els signataris renunciaven a la guerra com a instrument de política nacional, però sense mecanismes per garantir-ne el compliment.

Consagració de la Prohibició de l'Ús de la Força

• Carta de les Nacions Unides: Prohibició de l'ús de la força (art. 2.4) dins del marc d'un sistema de Seguretat Col·lectiva governat pel Consell de Seguretat. (No només la guerra).
• Resolució 2625 (1970): Extensió de la prohibició a tots els Estats (membres o no) i introducció del principi de no-ingerència.
• Resolució 3314 (1974): Definició de l'agressió com a crim internacional.

Definició d'Agressió (Resolució 3314)

Es considera un acte d'agressió:

1. La invasió o atac per forces armades del territori d'un altre Estat, l'ocupació temporal o l'annexió de part del territori d'un altre Estat.
2. El bombardeig del territori d'un altre Estat o l'ús de qualsevol altra arma.
3. El bloqueig de ports o costes.
4. L'atac contra forces terrestres, navals o aèries.
5. La utilització de forces armades dins del territori d'un altre Estat en violació de les condicions establertes en l'acord.
6. L'Estat que permet que forces d'un altre Estat al seu territori perpetrin un acte d'agressió.
7. L'enviament per un Estat, o en nom seu, de bandes armades, grups irregulars o mercenaris que duguin a terme actes de força armada contra un altre Estat de tal gravetat que siguin equiparables als actes anteriors (inclou l'agressió indirecta, recollida pel TIJ en el cas de les Activitats militars i paramilitars a Nicaragua).

Determinació de l'Existència d'una Agressió

"El primer ús de la força armada per un Estat en contravenció de la Carta constituirà prima facie un acte d'agressió, tot i que el Consell de Seguretat pot concloure, de conformitat amb la Carta, que la determinació que s'ha comès un acte d'agressió no estaria justificada a la llum d'altres circumstàncies pertinents."

Nota: Alguns autors entenen que admet la legítima defensa anticipada davant un atac imminent, però no la legítima defensa preventiva.

Reconeixement com a Dret Consuetudinari

Aquest principi ha estat reconegut en sentències del Tribunal Internacional de Justícia (TIJ):

• Afer de l'Estret de Corfú (1949).
• Sentència sobre les activitats militars i paramilitars dels EUA a Nicaragua (1986).

Aquestes sentències reconeixen la prohibició de la guerra com un principi estructural del Dret Internacional Públic (DIP).

Naturalesa de Ius Cogens

La Comissió de Dret Internacional (CDI) de les Nacions Unides ha assenyalat la prohibició de l'ús de la força com un exemple patent de norma de ius cogens. Es tracta, doncs, d'obligacions internacionals que, donada la seva importància per a la comunitat internacional en el seu conjunt, no poden deixar de complir-se, ja que són normes de dret internacional general de caràcter imperatiu.

L'Ús de la Força en el Dret Internacional Contemporani

L'ús de la força només és lícit en tres supòsits:

1. Com a resposta a un crim internacional.
2. En exercici del dret de legítima defensa.
3. Com a resposta institucionalitzada per part del Consell de Seguretat de l'ONU (Cap. VII-VIII).

La Legítima Defensa (Art. 51 Carta de l'ONU)

Requisits per al seu exercici:

1. Resposta a un atac armat: No és admissible com a prevenció davant una amenaça.
2. Principi de proporcionalitat: L'objectiu és repel·lir un atac, no castigar.
3. Resposta immediata: No pot ser una represàlia diferida.
4. Caràcter provisional: Fins que el Consell de Seguretat estableixi les mesures que estimi convenients.
5. Deure d'informar: S'ha d'informar el Consell de Seguretat de les mesures aplicades.

La legítima defensa pot ser individual o col·lectiva. La col·lectiva ha de ser a petició de l'Estat agredit, ja sigui per sol·licitud ad hoc o per acords previs de defensa col·lectiva (OTAN, OEA, etc.).

La Solució Pacífica de Controvèrsies

Concepte de Controvèrsia

Segons el Tribunal Permanent de Justícia Internacional (TPJI) en l'afer de les Concessions Mavrommatis a Palestina, una controvèrsia és "un desacord sobre un punt de dret o de fet, una oposició de tesis jurídiques o d'interessos entre dues persones".

Per diferenciar una controvèrsia jurídica d'un conflicte o una situació de tensió, s'han de donar altres requisits:

• Delimitació de l'abast de la controvèrsia, que ha de ser objectivament identificable.
• Clarificació de les pretensions de les parts en la controvèrsia.

Definició: És un desacord sobre un punt de dret o de fet entre dos o més subjectes del dret internacional, l'objecte del qual ha estat delimitat per les parts de manera suficient perquè sigui identificable.

Els subjectes són Estats i Organitzacions Internacionals, però no particulars (la doctrina considera les reclamacions de particulars a Estats com a controvèrsies transnacionals).

Regulació de la Solució Pacífica de Controvèrsies

1. Conferències de Pau de la Haia (1899 i 1907): Sobre l'arranjament pacífic de controvèrsies.
2. Societat de Nacions (1919): Arbitratge i TPJI (amb una moratòria de 3 mesos abans de recórrer a la força, art. 12).
3. Carta de les Nacions Unides: Principi de solució pacífica de controvèrsies (art. 2.3).
4. Resolució 2625 (1970).
5. Resolució 37/10 (1982): Declaració de Manila.

Principi de Llibertat d'Elecció de Mitjans

Aquest principi és una conseqüència del principi d'igualtat sobirana. Els únics límits són:

• Capítol VI de la Carta de les Nacions Unides (art. 33.1): Per a controvèrsies susceptibles de posar en perill el manteniment de la pau i la seguretat. El Consell pot formular recomanacions, però respecta el dret de lliure elecció.
• Instruments d'abast global, regional o específics recollits en tractats internacionals (TIJ, OSCE, Consell d'Europa, OEA).

Classes de Mitjans de Solució

• Mitjans diplomàtics: La solució es basa en l'acord de les parts (negociacions, consultes, bons oficis, mediació, investigació, conciliació).
• Mitjans jurisdiccionals: La solució la dicta un tercer i és obligatòria (arbitratge internacional i solució judicial).

Característiques dels Mitjans Diplomàtics

1. Les parts mantenen el control del procediment en tot moment.
2. La solució no ha d'estar necessàriament basada en el dret vigent.
3. L'objectiu és trobar una solució que doni satisfacció a les parts.
4. Són els més utilitzats i acostumen a ser previs als jurisdiccionals.

Negociacions i Consultes

Les negociacions són converses directes entre els representants de les parts per trobar una solució. Són el mitjà més antic i utilitzat, i de vegades són obligatòries abans de recórrer a un altre mitjà.

Les consultes són contactes directes per prevenir i solucionar controvèrsies, conciliant interessos diversos i evitant accions unilaterals.

Bons Oficis i Mediació

Impliquen la presència d'un tercer (un altre Estat, una OI, una personalitat rellevant). La seva participació no és obligatòria i es pot cancel·lar en qualsevol moment.

• En els bons oficis, el tercer es limita a facilitar la comunicació entre les parts sense proposar solucions.
• En la mediació, el tercer pot presentar propostes pròpies, interpretar o matisar les de les parts.

És freqüent passar d'un a l'altre. L'important és mantenir la confiança de les parts. La iniciativa pot ser de les parts o per oferiment del tercer, i mai no pot ser considerada un acte poc amistós (art. 3 del Conveni de la Haia de 1907).

La Investigació Internacional

Creada a la I Conferència de la Haia de 1899, consisteix en comissions d'investigació per a "diferències sobre els punts de fet", amb l'objectiu d'aclarir les qüestions de fet mitjançant un examen imparcial i conscienciós. La II Conferència de la Haia de 1907 va ampliar la seva regulació, establint un procediment contradictori, deliberacions secretes i un informe final no vinculant.

La Conciliació Internacional

És la intervenció d'un òrgan de confiança de les parts encarregat d'examinar tots els elements del litigi i proposar una solució no obligatòria. La comissió de conciliació determina els fets, examina el dret aplicable i proposa una solució equitativa i acceptable per a les parts.

Característiques dels Mitjans Jurisdiccionals

• La solució es basa en un tercer imparcial.
• El procediment es basa en els principis de rogació, contradicció i igualtat d'armes.
• La solució (sentència o laude) és obligatòria per a les parts i té efectes de cosa jutjada.

Arbitratge Internacional

Té com a objecte l'arranjament de litigis entre Estats mitjançant jutges elegits per les parts i sobre la base del respecte al dret. Implica l'obligació de sotmetre's de bona fe a la decisió arbitral. La submissió es basa en la voluntat de les parts, a través d'un acord general, una clàusula compromissòria o un compromís arbitral ad hoc.

La Solució Judicial

Es caracteritza per la permanència de l'òrgan, la predeterminació dels magistrats, la seva independència, l'aplicació del DIP, la igualtat de les parts, un procediment preestablert i una decisió obligatòria.

El Tribunal Internacional de Justícia (TIJ)

És un òrgan principal de l'ONU, regulat al Capítol XIV de la Carta i al seu Estatut. Té competència contenciosa i consultiva.

• Competència contenciosa: És universal (tots els membres de l'ONU, només Estats) i general (qualsevol controvèrsia). Requereix el consentiment de les parts.
• Competència consultiva: Només per a l'AGNU, el Consell de Seguretat i altres òrgans de l'ONU autoritzats. Tracta qualsevol qüestió jurídica internacional.

Composició i Funcionament del TIJ

Està format per 15 magistrats que representen els principals sistemes jurídics del món. Són escollits per l'AGNU i el Consell de Seguretat. El Tribunal funciona en ple o en sales especials. El procediment inclou una fase escrita i una oral, i la sentència és vinculant i té força de cosa jutjada, amb possibilitat de recursos d'interpretació i revisió.

Solució de Controvèrsies en Organitzacions Internacionals

Les OI adapten els mitjans tradicionals (negociació, mediació, etc.) o estableixen solucions institucionals amb òrgans jurisdiccionals o quasijurisdiccionals propis.