Propietats i Tipus de Text: Guia Completa per a l'Anàlisi Textual

Interacció entre Discurs i Text

El text està íntimament relacionat amb la situació comunicativa en què es produeix. Les característiques d’un text estan determinades pels procediments que ha usat l’emissor en la producció i també per les estratègies que haurà de fer servir el receptor per interpretar-lo. En un text podem observar rastres o pistes que l’emissor deixa en relació amb la finalitat que pretenia aconseguir.

Podem organitzar aquestes pistes en tres grans blocs:

• El joc de sentits d’un text.
• L’estructura multidimensional del text.
• Els elements lingüístics del text que fan referència al context.

El Sentit d'un Text

El sentit d’un text es construeix a partir del missatge literal que transmet, la intenció de l’emissor, la interpretació del receptor i els implícits que comparteixen o no l’emissor i el receptor. Els significats de les oracions es van encadenant, però el sentit global del text no és només resultat d’això, sinó que també hi intervenen elements propis del context o de la situació comunicativa.

Estructura Multidimensional del Text

En la construcció del sentit d’un text i en la interacció amb la situació discursiva, hi intervé també l’estructura del text. L’estructura textual és multidimensional. D’acord amb això, parlem de macroestructura o microestructura d’un text.

• La macroestructura, o estructura general del text, és el conjunt de característiques que fan que el text sigui adequat a la funció comunicativa que persegueix: el gènere discursiu utilitzat, el paper de l’emissor en relació al text, etc.
• La microestructura del text o estructura interna és el conjunt d’elements gramaticals i lèxics que garanteixen que el text estigui ben construït segons la gramàtica de la llengua, l’adequació del lèxic, la presència de marques discursives, etc.

Les Propietats del Text

Quan construïm un text, sigui oral o escrit, ens plantegem quina serà la manera més adequada per vehicular un determinat contingut. Per això, hi ha tres principis fonamentals:

• El text ha de ser adequat a la funció comunicativa que persegueix i a la situació comunicativa en què es produeix.
• El text ha de presentar el contingut de manera coherent, pel que fa a la congruència de la informació i a l’ordenació de les idees.
• El text ha de mostrar-se cohesionat en els lligams entre oracions o entre fragments del text per assegurar-ne la progressió temàtica i correcta interpretació.

L'Adequació Textual

L’adequació o coherència externa és la propietat que regula l’adaptació del text a la situació comunicativa. Es considera la propietat més pragmàtica, ja que assegura els lligams entre text i context i també la més sociolingüística, perquè atorga al text una funció social.

Un text adequat respon a les necessitats comunicatives de l’emissor i a les estratègies d’interpretació del receptor.

El principi d’adequació està íntimament relacionat amb tots els elements comunicatius que regulen els registres lingüístics o varietats funcionals. Per veure si un text és adequat en tots els seus aspectes, haurem d’observar si s’adapta al tema de què vol parlar, al canal per on circula, a la relació entre els interlocutors i al propòsit que vol aconseguir.

La Coherència Textual

El text és un instrument complex i estructurat i la propietat de la coherència regula que el text sigui construït de manera que s’asseguri la transmissió del sentit. Un text coherent ha de reunir dues condicions:

• Els continguts del text s’articulen a partir de l’estructura interna. De vegades aquesta estructura es pot identificar fàcilment, gràcies a elements gràfics com la distribució en apartats o capítols, etc., però en altres situacions l’organització de la informació no és tan evident.
• El text ha de ser coherent informativament.

La Cohesió Textual

La propietat de la cohesió es correspon amb la idea que un text ha d’estar format per oracions ben formades i ben relacionades. La cohesió es refereix a la microestructura del text i als lligams o connectors que posen en relació sintagmes, oracions o paràgrafs per assegurar el desenvolupament informatiu.

Connectors i Marques del Discurs

Els connectors són unitats lingüístiques que organitzen de manera seqüencial les parts de l’oració o les parts del text que aporten significat de relació. Poden ser organitzadors oracionals o organitzadors textuals.

D’altra banda, en el text també podem trobar pistes que ens descriguin parcialment el context que l’ha fet possible. Són les anomenades marques discursives o enunciatives, que ens aporten informació sobre alguns dels elements de l’entorn comunicatiu. Aquestes marques es troben en adverbis, pronoms o determinants, etc. Inclouen fenòmens com la dixi o la presència de l’emissor en el text.

La dixi és el procediment discursiu que reflecteix, de manera més directa, la relació entre text i context. Els díctics són unitats lingüístiques que funcionen com indicadors de la presència dels interlocutors, del temps i de l’espai de l’acte comunicatiu.

Quan el subjecte dels enunciats que formen part del text s’expressa mitjançant la primera persona, s’identifica amb l’emissor, cosa que fa entreveure una certa orientació del text cap a la subjectivitat. Al contrari, quan es vol amagar la intervenció de l’emissor en un text i tendir a l’objectivitat, es recorre a l’ús de construccions verbals en tercera persona.

Textos Descriptius: Característiques i Gèneres

La descripció és el tipus textual usat per representar les imatges que obtenim del món. Les llengües també es poden descriure. Gèneres discursius descriptius predominants:

• El retrat: descripció d’un personatge real o fictici, tot enumerant atributs físics, qualitats morals... Intenta reflectir la imatge que rebem de la persona, com ho faria el retrat pictòric. L'objectiu del retrat sol ser una presentació o lloança.
• La caricatura: és un retrat exagerat i distorsionat que destaca trets físics i de personalitat més rellevants d’un personatge amb projecció pública per fer-ne una crítica o una sàtira. Està correlacionada amb la caricatura gràfica.
• La descripció científica: forma part de textos expositius o argumentatius, o s’identifica amb informes o articles propis d’àmbits de recerca i acadèmics. Dins d’aquest gènere hi ha la descripció tècnica, que abunda en gèneres professionals.
• Els diccionaris: gènere particular de textos descriptius que presenten les característiques identificatives de les paraules d’una llengua, en relació amb el significat, la gramàtica i l’ús real.

Esquema i Recursos Lingüístics de la Descripció

Podem establir un esquema comú de la descripció. Aquest model es pot sintetitzar en els següents punts:

• Manca de temporalitat: L’ordenació dels enunciats no és rellevant des del punt de vista cronològic. La descripció comporta, a diferència de la narració, l’absència de temporalitat.
• Jerarquia informativa: En la descripció classifiquem els trets de la descripció segons la importància que els donem. L’autor organitza la informació al voltant de nuclis. Segons si l’enunciat és complex o simple, tenim predicats principals i predicats secundaris.
• Enumeració d'atributs: En la majoria de les descripcions es detallen les característiques inherents de l’element o persona que es descriu.
• Comparació: Hi ha textos descriptius que comparen allò descrit amb altres elements semblants, per mostrar les semblances o diferències.

Els recursos lingüístics que abunden en els textos descriptius són els adjectius, els participis, els verbs copulatius i d’estat, les construccions copulatives i els marcadors espacials, per situar els objectes en l’espai.

Els Textos Narratius: Estructura i Tipus

El tipus textual de la narració es caracteritza per la transmissió informativa d’una seqüència temporal d’accions i esdeveniments.

Gèneres narratius:

• La crònica: respecta l’ordre cronològic dels esdeveniments. Les cròniques periodístiques exposen esdeveniments socials, observats pels ulls del periodista. El reportatge equival a una crònica periodística, acompanyada de fotografies o imatges en moviment.
• Les cròniques històriques pretenen fixar certs esdeveniments en la memòria col·lectiva d’una comunitat. Els autors de les cròniques, els cronistes, coneixen de primera mà els esdeveniments perquè els han viscut o perquè tenen fonts orals.
• Una de les característiques principals de la crònica és que s’ha redactat en un temps coetani o pròxim als fets ocorreguts.
• Es podria considerar que les memòries també pertanyen al grup de les cròniques, perquè els fets estan narrats seguint un ordre cronològic. La diferència bàsica és el tractament subjectiu de la informació, perquè en les memòries l’autor és el protagonista principal del relat.
• La narració literària en prosa (novel·la, conte, faula, rondalla, llegenda o mite) presenta certes peculiaritats que la distingeixen d’altres textos narratius. Els personatges i les situacions són creats per la imaginació de l’autor.
• La poesia també pot transmetre narracions. En la literatura medieval excel·lien els poemes èpics i en la literatura popular, formes poètiques de narració com els romanços o les cançons.

Esquema i Recursos Lingüístics de la Narració

Tots els textos narratius segueixen un esquema tripartit en tres fases: plantejament, nus i resolució.