Quim Monzó: trajectòria i temes centrals de la seva narrativa
Quim Monzó: trajectòria i temes centrals
Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i els recursos estilístics de la seva època. Va néixer a Barcelona el 1952. Ha exercit, entre altres coses, de dissenyador gràfic, dibuixant de còmics, traductor i, sobretot, escriptor.
Tant la seva primera novel·la L'udol del grisó al caire de les clavegueres (1976), com Self-Service (1977), situen aquests texts al marge de la producció posterior de l'autor i ens remeten a les coordenades estètiques d'alguns autors de la generació dels setanta, marcada per un textualisme.
Monzó va abandonar aviat els plantejaments experimentalistes d'aquestes primeres obres i va apostar per una narrativa més directa i propera al lector. Després del primer recull de contes es fa perceptible una evolució cap a la màxima elisió d'elements superflus, tant pel que fa a la ficció com pel que fa al model de llengua literària.
Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l'escriptura. En canvi, en L'illa de Maians (1985) preval la reflexió sobre el llenguatge i l'acte d'escriure.
A partir del primer recull de la dècada següent, El perquè de tot plegat (1993), els seus contes tendeixen a agrupar-se al voltant de dos grans pols temàtics. D'una banda, l'alienació de la vida en parella: una bona part dels relats de Quim Monzó estan dedicats a tipificar tota mena d'actituds i discursos sobre les relacions amoroses a la nostra època. Els seus personatges tenen una relació molt directa amb els estils de vida urbana dels darrers anys dels setanta i el començament dels vuitanta.
L'altre pol temàtic que domina la seva narrativa és la reescriptura en clau irònica o la deformació d'episodis literaris ben coneguts.
L'últim llibre de contes publicat, Mil cretins (2007), constitueix una reflexió amarga sobre la vellesa, la decadència física i el pas del temps. L'escriptor no es limita a narrar unes històries, sinó que, alhora, les interroga i les analitza. En alguns casos també utilitza com a matèria primera dels seus relats ficcions prèvies i àmpliament conegudes pels lectors per tal d'invertir-ne la lògica interna.
La temàtica central de la seva literatura són els tòpics i les mentides que envolten tots els aspectes de la vida quotidiana.