Racionalisme de Descartes: El Mètode i la Recerca de la Veritat

El Racionalisme: Descartes

Descartes i les Bases de la Filosofia Moderna

Descartes formula les bases del racionalisme i de tota la filosofia moderna.

1. Enfront del principi d'autoritat de l'escolàstica, Descartes reivindica la primacia i autonomia de la raó: és veritat allò que a la consciència li apareix com evident. Qüestiona el realisme ingenu que, sense més, identifica pensament i realitat, i obre les portes a l'idealisme, és a dir, a la reducció de la realitat al món del pensament.
2. Inaugura la modernitat filosòfica: el gir subjectivista. És el propi pensament el que determina si allò que es presenta a la consciència és real o no ho és (subjecte). El punt de partida de tot coneixement és la consciència, i la raó és l'eina per decidir quines de les representacions que l'ocupen mereixen ser cregudes.

El Mètode (camí per arribar al coneixement)

Per mètode, Descartes entén el conjunt de regles certes i fàcils que fan impossible prendre allò fals per verdader, i condueixen al coneixement.

1. La Unitat del Mètode

Per a Descartes, la raó és una i és la mateixa per a tots els éssers humans, només pot haver-hi un mètode comú per a tots els àmbits del saber, que eviti els errors de la filosofia anterior.

1. Descartes: si tots els humans utilitzessin el mateix mètode, arribarien a les mateixes deduccions (necessitat d'un mètode). La veritat és certesa, impossibilitat de dubtar, i es troba en les matemàtiques.
2. Compara la saviesa amb un arbre: la metafísica són les arrels (aquí estan les matemàtiques), el tronc és la física, i les branques són la mecànica, la medicina i la moral.

Les veritats són construïdes per la raó (no per l'experiència - Hume). La raó fa dues operacions:

1. Intuïció: la raó crea els elements simples del coneixement.
2. Deducció: crea els coneixements complexos, passant d'un enunciat a un altre, és a dir, una cadena d'intuïcions.

Els coneixements que la ment crea són: clars, perquè manifesten plenament el que són; i distints perquè estan perfectament separats dels altres coneixements. Un coneixement pot ser clar (ex. dolor) sense ser distint (no el podem distingir d'altres sensacions que l'acompanyen), però no al contrari.

2. Les Quatre Regles (Discurs del mètode)

Inspirant-se en l'únic mètode de coneixement que considerava rigorós (matemàtiques), descriu les quatre regles del Mètode Cartesià:

1. L'evidència dels primers principis. Cal evitar la precipitació i els prejudicis. Les idees sotmeses a estudi han de ser clares i distintes, és a dir, sense confusió ni barreja amb cap altra idea. La ment arriba a aquests coneixements mitjançant la intuïció.
2. L'anàlisi: dels problemes complexos en les seves parts més simples, que siguin independents unes de les altres.
3. Síntesi deductiva: deduir conseqüències ordenadament, anant del més simple al més complex. Proporciona coneixements absolutament certs, sense dubte.
4. Revisions minucioses, tantes com calgui, per garantir la validesa del procés.

Regla de l'enumeració: per evitar els errors, l'enumeració comprova l'anàlisi, i la revisió, que controla la síntesi, permeten veure tota la cadena de deduccions.

On està allò que és real? El món és pura aparença interpretada per les ciències físico-matemàtiques i l'ésser humà, entès com a raó, passa a ser el centre del coneixement.

Del Dubte a la Certesa

Com a ésser pensant, pensa idees que són inqüestionables, però la relació del contingut d'aquestes idees amb el món físic li produeix un dubte que ha de provar.

1. El Camí del Dubte

Descartes dubta de manera metòdica:

• No podem partir dels sentits perquè de vegades ens enganyen.
• Tampoc de l'experiència del propi cos, ja que podria ser un somni.
• Fins i tot les veritats matemàtiques, que semblen evidents.

Hipòtesi del geni maligne: en comptes d'un Déu totpoderós i bondadós, hi ha un geni maligne que es complau a fer-nos errar inclús en els càlculs més senzills.

El dubte cartesià és metòdic i no escèptic, és a dir, dubta de la realitat només com a mètode, amb el convenciment que servint-nos del dubte podem arribar a la veritat. Escèptics: no podem arribar a conèixer la veritat.

2. La Primera Certesa: el Subjecte

Si puc estar enganyat en tot allò que penso, què em queda? Que penso, i si penso, sóc. Cogito ergo sum. Aquesta és la primera certesa a què arriba Descartes: el subjecte és una substància pensant.

El criteri de certesa: aquesta primera evidència (cogito ergo sum), es converteix en el model de tota veritat. El criteri de certesa és la claredat i la distinció.

• Poden existir les coses que percebo o penso, però és impossible que no existeixi jo que les percebo i penso. Només té certesa sobre una cosa, la seva existència com a ésser pensant.
• Errors: del fet que el cogito existeixi, no es dedueix que allò que penso també existeixi, perquè pot ser un somni.
• En l'anàlisi del cogito, es troba la clau per recuperar la certesa del món exterior.

L'ésser humà: els únics que tenim ànima són els humans, ja que són els únics que tenen raó. L'ànima té voluntat i racionalitat, i ha de detenir o acompanyar alguns comportaments del cos.

Concepció dualista: som una ment (substància pensant) independent del nostre cos material (substància extensa). Però són tan diferents, que intenta explicar que la glàndula pineal, que es troba a la base del cervell, és el punt de trobada del cos i l'ànima. Però no explica com.

L'Anàlisi de la Consciència

1. Classificació dels Continguts de la Ment

Partint del seu propi pensament, descobreix tres tipus d'idees:

1. Adventícies: rebudes passivament de l'experiència del món exterior.
2. Fàctiques: construïdes a partir de l'experiència (ex. unicorn).
3. Innates: producte exclusiu del mateix funcionament de la raó (conceptes matemàtics).

Les idees adventícies i fàctiques poden aparèixer o no aparèixer en la nostra ment, i sovint es mostren com a errònies. Només les idees innates resulten evidents i poden servir com a punt de partida fiable de la construcció del coneixement.

L'innatisme cartesià no implica l'existència d'idees en el moment del naixement. Les idees innates són produïdes per la ment com a part de la seva activitat, partint de si mateixa i amb independència de qualsevol experiència sensorial (diferència amb Plató).

2. La Idea de Substància

És una idea innata, una realitat permanent i estable que existeix per si mateixa, independent i que fa de suport de les diferents qualitats (colors, olors, sons,...), ja que no podem tenir coneixement experimental de la idea de substància, perquè pertany a la pròpia raó.

Descobreix la idea innata de tres tipus de substància (triple realitat cartesiana):

• Substància pensant: soc pensament i tinc pensaments. No sé si aquests pensaments es corresponen amb alguna cosa de fora de mi mateix (per exemple, el cos).
• Substància extensa: la del cos. Es defineix per l'extensió (la propietat d'ocupar un espai). Però això no demostra que els cossos tinguin una realitat fora de nosaltres.
• Substància infinita: Déu. Aquest és el pont entre el pensament i la realitat material, trencant així la soledat de l'ésser humà. Déu existeix per si mateix, no necessita de cap cosa per existir.

3. Segona Certesa: Déu és l'Ésser Infinit que ha Creat l'Ésser Humà

Tenir la idea de l'absoluta perfecció (substància infinita) no vol dir que existeixi. Descartes es planteja demostrar l'existència de Déu:

• Principi de causalitat aristotèlica-escolàstica. La raó no és perfecta perquè dubta. Només un ésser perfecte pot haver posat en nosaltres la idea de perfecció, doncs existeix la substància infinita (Déu): principi escolàstic segons el qual la causa sempre ha de tenir més realitat que l'efecte (idea de perfecció).
• Argument ontològic (Anselm de Canterbury). Un ésser perfecte inclou necessàriament la seva existència, perquè un Déu inexistent ja no seria perfecte i entraria en contradicció amb la seva pròpia definició.

Un ésser infinit vol dir que no té cap limitació, i el fet de faltar-li l'existència seria una limitació, entrant en contradicció amb la seva pròpia definició.

La demostració de Déu elimina la hipòtesi del geni maligne i esdevé garantia de coneixement. Un Déu perfecte i bondadós no pot fer que ens enganyem en la nostra convicció que existeix el món.

D'on provenen els nostres errors? Quan el subjecte concep idees que no són clares ni distintes.

• Finitut del jo: en mi hi ha la idea de l'ésser infinit; si jo soc finit no puc produir una idea que és infinita i innata, per tant, Déu existeix.

La filosofia de Descartes no està exempta de crítiques:

1. El mètode funciona gràcies a Déu. Però per demostrar que Déu existeix hem fet servir aquest mateix mètode tot pressuposant que és correcte. L'acusació d'argument circular és inevitable.
2. El principi de causalitat no és evident, i Descartes havia dit que només acceptaria allò que és evident.

4. Demostració de l'Existència del Món Extens

L'existència del món: si Déu no pot enganyar a l'home, perquè és infinit i bondadós, llavors les idees adventícies es corresponen a unes realitats materials externes al pensament. De la mateixa manera, existeix un cos material diferent al pensament.

La substància extensa: Descartes redueix els cossos a ordre i mesura. Concep la matèria sense altres qualitats, només queda allò que és mesurable: l'extensió.

El paradigma mecanicista: l'univers és una gran màquina, que es mou amb la perfecció i l'exactitud matemàtica d'una màquina de rellotgeria, també els éssers vius (moviment).

1. Déu crea la matèria amb una quantitat de moviment que conserva constant.

L'Acció

Distingeix entre:

• Accions: decisions i conductes que depenen de la voluntat.
• Passions: sentiments, emocions i percepcions involuntàries.

La raó ha de governar la vida de l'home i dirigir les passions (prudència), només així aconseguirà viure feliç.

La Moral Provisional

El dubte no pot conduir a la inactivitat. Per això, Descartes proposa unes màximes morals, que ens proporcionin unes pautes útils de comportament a la vida.

1. La primera màxima és l'obediència de les lleis i els costums del propi país, i la religió: ajuntant-se a la moderació.
2. La segona és la fermesa en les accions, per tal de no perdre's en un anar i venir sense direcció (constància).
3. La tercera és l'esforç per canviar els propis desigs (autodomini).

Descartes defensa l'intelectualisme moral, és a dir, la subordinació de la voluntat a allò que la raó considera bo. En més d'una ocasió, Descartes va fer independents les certeses morals de les intel·lectuals. Les certeses ètiques són imprescindibles per viure, però mai no podran assolir la garantia de les veritats matemàtiques.