Raó Instrumental vs. Raó Comunicativa: El Paper dels Sentiments en la Conducta Humana

La Raó Instrumental i la Raó Comunicativa

Els éssers humans no busquem el coneixement per si mateix, sinó que aspirem a dominar tècnicament els processos naturals per satisfer les nostres necessitats. El coneixement teòric s'ha convertit en un instrument (racionalitat instrumental) per fabricar artefactes i dominar la naturalesa. Aquesta forma de comportament instrumental s'ha estès també a les relacions socials (racionalitat estratègica), de manera que de vegades utilitzem els altres com a instruments per resoldre conflictes quotidians i aconseguir les nostres aspiracions personals.

Per això, es pot parlar dels humans com a Homo economicus, indicant que les persones actuem intentant treure el màxim rendiment dels mitjans limitats de què disposem. No obstant això, la racionalitat humana també pot posar-se al servei de la cerca d'acords i consens. És el que s'entén com a ús comunicatiu o hermenèutic de la raó. Gràcies a això, els humans podem arribar a acords sobre la veritat i sobre la validesa de les normes que ens afecten a tots.

El Paper dels Sentiments en la Conducta Humana

Molts filòsofs han volgut destacar el paper dels sentiments com a elements constitutius dels humans. Algunes vegades s'han contraposat els sentiments a la raó, i d'altres s'han valorat més per entendre que tenen la capacitat de motivar-nos a actuar.

Perspectives Històriques sobre els Sentiments

• Antiga Grècia: Aristòtil deia que en els humans, la raó ajuda a dirigir i conduir l'elecció entre diversos desitjos, ajudant així a triar el desig recte o l'adequat per a nosaltres. Aquell que pugui triar el desig recte posseeix la virtut de la prudència. L'animal racional d'Aristòtil s'ha d'entendre d'aquesta manera.
• Principis de la Cristiandat: Alguns filòsofs van subratllar la importància dels sentiments amorosos, afirmant que qui trobés l'amor vertader no podria fer res contrari a l'amor.
• Segle XVIII: Van tenir una influència especial els “filòsofs del sentiment moral” com Adam Smith i David Hume.
  • Adam Smith afirmava que els éssers humans experimentem sentiments molt semblants quan ens trobem en situacions similars. Entre els éssers humans hi ha una certa comunitat de sentiments (simpatia) que és la base de les valoracions i judicis morals, ja que ens informa sobre quines accions són realment bones i quines no.
  • David Hume deia que la raó és incapaç de motivar la conducta i que són les passions les que mouen les persones a actuar. Segons Hume, la raó és l'esclava de les passions i ha de servir-les i obeir-les.
• Immanuel Kant: Defensava que la raó és capaç de moure la voluntat d'actuar, però admetia l'existència del respecte com a sentiment moral.
• Segle XX: L'espanyol Xavier Zubiri atribuïa als humans una “intel·ligència sentent”. Sentir i intel·ligir poden estar separats, però en la intel·ligència sentent van junts, perquè la nostra relació amb la realitat no és només intel·lectual, sinó també sentent.