El seu territori presenta un relleu molt trencat, amb multitud de serres travessades per valls.
Les planes són menys nombroses i poc extenses.
El relleu es divideix en tres unitats principals: els Pirineus, el Sistema Mediterrani i la Depressió Central.
A més, hi ha unitats menors com la Serralada Transversal i les planes litorals.
Els Pirineus: La Gran Barrera Natural
La meitat oriental dels Pirineus pertany a Catalunya, abastant uns 225 km dels 440 km totals de la cadena.
És una cadena muntanyosa constituïda per serres i massissos, alineats d'oest a est al llarg d'uns 440 km de longitud, entre el Golf de Biscaia i el de Lleó.
Materials predominants: paleozoics i mesozoics.
Format per l'orogènia alpina.
Alineacions principals: Pirineu Axial i Prepirineu.
El Pirineu Axial: Cims Elevats i Foses Tectòniques
Cim més alt: Pica d'Estats (3.143 m), superant els 3.000 m.
Dues àrees planes (la Cerdanya i l'Urgellet) que són fosses tectòniques reblertes de materials miocènics (sorres, conglomerats i lutites).
El Prepirineu: Serralades Exteriors i Depressions
Sector exterior dels Pirineus, un sistema de serralades de menor alçada (per exemple, la Serra del Cadí, 2.400 m).
Serres d'interior amb major alçada (per exemple, el Pedraforca, 2.497 m).
Depressió interna més important: la Conca de Tremp, al sector oriental, on predominen els materials argilosos.
Serres exteriors (més allunyades del Pirineu Axial), que marquen el límit septentrional de la Depressió Central (per exemple, la Serra del Montsec, 1.600 m).
La Depressió Central: Planes i Altiplans Interiors
És l'apèndix nord-oriental de la Depressió de l'Ebre.
Sector occidental: format per les planes de l'Urgell i de Lleida, amb materials al·luvials de sedimentació recent.
Sector oriental: successió de conques d'erosió i altiplans. Les conques estan formades pels rius en aquells llocs on han trobat materials tous com argiles i margues. Són exemples la Plana de Vic, el Pla de Bages, la Conca d'Òdena i la Conca de Barberà. S'hi intercalen alguns altiplans com el Moianès, el Lluçanès o la Segarra.
El Sistema Mediterrani: Barrera Litoral Catalana
Alineació muntanyosa d'uns 270 km de longitud.
Direcció: nord-est - sud-oest, paral·lela a la costa mediterrània catalana.
Forma una barrera natural per als vents de procedència marítima.
Relleus: A l'est del riu Llobregat, trobem materials paleozoics fracturats per l'orogènia alpina. A l'oest del riu Llobregat, hi ha sediments calcaris mesozoics plegats per la mateixa orogènia.
La Serralada Prelitoral: Grans Altituds i Cubetes
En contacte amb la Depressió Central, s'hi troben les majors altituds del conjunt (per exemple, els Ports de Beseit i les serres del Cardó, Pàndols, Fatarella, Montsant...).
A la zona de l'Ebre, s'hi localitza la cubeta de Móra, una fossa tectònica enfonsada a finals del Terciari i reblerta d'argiles i margues.
La Serralada Litoral: Serres Costaneres
S'estén del Garraf fins a l'Empordà, formada per serres de menys alçada.
El punt més alt és el Turó Gros (773 m) al Montnegre.
La Depressió Prelitoral: Corredor de Comunicacions
És una successió de planes i el principal corredor de comunicacions de Catalunya.
La Serralada Transversal: Volcans i Altiplans
Situació: nord-est de Catalunya.
Cim més elevat: Puigsacalm (1.515 m).
Sectors, separats per línies de falla: l'Altiplà del Cabrerès, la Cubeta d'Olot, i les Serres del Corb, Finestres i Rocacorba.
Característica destacada: presència de l'única àrea volcànica de Catalunya, l'Àrea Volcànica de la Garrotxa.
Les Planes Litorals: De l'Empordà als Deltes
Plana de l'Empordà: costa baixa i sorrenca on s'hi formen aiguamolls.
Situada entre el Cap de Creus, les Gavarres i el Golf de Roses, amb la resta dividida en dues parts pel Massís del Montgrí.
Planes deltaiques:
Delta de l'Ebre: una plana de 320 km² que penetra al mar entre el Golf de Sant Jordi i el Port dels Alfacs.
Altres planes deltaiques: les formen els rius Tordera, Besòs, Llobregat i Francolí.
El Clima de Catalunya: Factors i Diversitat
Situada a l'extrem nord-oriental de la península Ibèrica, hi dominen els trets característics del domini climàtic mediterrani, excepte a la Val d'Aran, que es troba en el domini oceànic.
A l'àrea pirinenca, l'altitud determina un clima de muntanya d'influència oceànica.
Catalunya presenta una gran diversitat climàtica, determinada per diversos factors. Aquests poden ser:
Astronòmics: com la latitud, que influeix en àrees concretes.
Termodinàmics: lligats a la circulació general atmosfèrica, que provoquen les variacions climàtiques i les estacions de l'any.
Geogràfics: com el relleu i la continentalitat.
Factors que Determinen el Clima Català
La latitud: provoca la trobada de masses d'aire fredes del nord amb masses càlides del sud.
La situació geogràfica: l'elevat relleu peninsular impedeix l'arribada de les depressions de l'oceà Atlàntic i frena la possibilitat de precipitacions. A la costa, hi predomina la influència de la Mediterrània, i l'estació més plujosa és la tardor.
El relleu: el territori, tot i tenir una extensió reduïda, presenta una gran diversitat orogràfica.
La continentalitat: provocada pel Sistema Mediterrani a les terres de l'interior. Aquestes, en no rebre la influència termoreguladora de la Mediterrània, presenten contrastos tèrmics molt acusats, tant al llarg del dia com de l'any. L'àrea costanera, en canvi, es caracteritza per tenir un clima més suau, on les glaçades són escasses.
Les precipitacions: es caracteritzen per la seva irregularitat, tant en la distribució al llarg de l'any com en la seva intensitat.
L'altitud i la distància a la costa: a mesura que s'avança cap a l'interior, augmenta l'oscil·lació tèrmica (canvi de temperatura entre el dia i la nit) i disminueix la pluviositat. Amb l'altitud, generalment augmenten la precipitació i la presència de boires, i disminueix la temperatura.
