El Renaixement: Història, Etapes i el Quattrocento
El Renaixement: Context Històric i Etapes
El Renaixement (segles XV-XVI) es divideix en tres etapes principals: el Quattrocento, el Cinquecento i el Manierisme. Aquest moviment va sorgir a Florència i es va acabar escampant per tota Europa. A principis del segle XVII, hi va haver una sèrie de guerres entre Francesc I i Carles V pel control dels Estats Italians. La burgesia va liderar un creixement en la majoria de ciutats que consistia a augmentar la seva economia a partir del comerç, les finances i l'artesania. Aquest creixement va posar les bases del capitalisme.
Durant aquesta època es va descobrir Amèrica. L'aristocràcia es va convertir en cortesana i complaent cap a les monarquies nacionals. La noblesa italiana es va sentir atreta per la burgesia, ja que aquesta va crear una nova mentalitat: l'humanisme. Es va rebre influència bizantina en la cultura i es van produir diversos avenços tècnics i científics, com la millora de la navegació i la cartografia. Les universitats i la impremta van contribuir al desenvolupament cultural i a la difusió del coneixement.
La visió tradicional considerava el Renaixement, sobretot, com una tornada a l'aspecte clàssic. L'Església va ser un dels mecenes dels artistes renaixentistes i va acceptar amb molta facilitat l'humanisme. La Reforma Protestant va sorgir com a resposta davant els abusos del papat i la seva intervenció en el pla polític.
El Quattrocento: L'Origen a Florència
El moviment del Renaixement va néixer a Itàlia, concretament a Florència, en els primers decennis del segle XV. Florència, sota el domini dels Mèdici (els grans mecenes), va ser el centre artístic d'Itàlia i Europa. Hi havia tot un conjunt de grans obres iniciades al gòtic per acabar, en la realització de les quals es consagrarien artistes excepcionals presidits per l'esperit classicista.
A la primera meitat del segle següent, mentre Roma substituïa Florència, es van aconseguir resultats més clàssics. Les formes més típiques del Renaixement deriven de dues bases principals:
- La reutilització de l'art clàssic, grec i romà.
- L'aplicació de la perspectiva: una nova tècnica de dibuix, descoberta per Brunelleschi, que permet representar les tres dimensions en un quadre a partir d'unes línies horitzontals.
La primera d'aquestes bases interessava sobretot a l'arquitectura. La segona era només el més aparent de tota una sèrie de descobriments revolucionaris. La perspectiva era un element decisiu per al nou art, perquè permetia dibuixar i mostrar el resultat final de l'obra. Amb això s'havia obert el camí que faria pujar l'artista de la categoria d'artesà a la d'intel·lectual.