Renaixença i normativització del valencià: història i institucions

Renaixença i context

Renaixença. Moviment inspirat pel romanticisme; recuperació cultural (segles XIX), restauració dels Jocs Florals (1859). La normativització de la llengua no tenia un model estàndard: convivien una llengua arcaïtzant i culta amb la llengua popular. Nom atribuït en alguns cercles: lemosí.

Normativització i modernisme

Normativització: Final del segle XIX i principis del XX: un nou moviment de modernització, renovació i normativització. El modernisme representà un intent seriós de fixar un model estàndard (no tingué èxit fins a l'arribada del noucentisme).

Treballs i objectius que volien dur a terme:

• Diccionari normatiu.
• Unificació de posicions lingüístiques.
• Depuració gramatical i lèxica.

Com que no comptaren amb el suport d'institucions polítiques, no aconseguiren els objectius fins a l'arribada dels noucentistes.

Congrés i institucions inicials

Congrés internacional de la llengua: 1906. Objectiu: fixar normes de l'idioma. Creació de l'Institut d'Estudis Catalans (1907) i constitució de la Secció Filològica de l'Institut (1910).

Pompeu Fabra i el diccionari

Pompeu Fabra va presentar diverses tesis i propostes normatives que foren aprovades el 1913 per l'IEC. El 1932 s'aprovà el Diccionari General de la Llengua Catalana, una fita important en la normalització.

Les Normes de Castelló

Les Normes de Castelló: Foren subscrites el 1932; es relacionen amb la línia normativa establerta per Fabra i suposaren un pas rellevant per a l'unitat normativa entre les diferents variants de la llengua.

Taula de les lletres valencianes

Taula de les lletres valencianes: Primer intent d'unificar criteris lingüístics a finals dels anys vint; es plantejà una taula de lletres valencianes adreçada als escriptors per facilitar la unificació ortogràfica i normativa.

Entrebancs històrics

Entrebancs: Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), Guerra Civil (1936-1939) i posteriors 40 anys de dictadura franquista, que dificultaren la normalització i difusió de la llengua.

Legislació i reconeixement oficial

Legislació del valencià: La Constitució espanyola de 1978 reconeix la pluralitat lingüística de l'Estat i permet la cooficialitat de les llengües pròpies. A la Comunitat Valenciana s'aprovà l'Estatut d'Autonomia el 1982 i fou reformat el 2006. També destaca la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (1983).

Ensenyament

Programes educatius: S'han desenvolupat diversos programes per a la incorporació del valencià a l'ensenyament. A continuació es recullen les modalitats que s'han aplicat:

• Programa d'ensenyament en valencià: Destinat a valencianoparlants; el valencià és llengua vehicular en diverses matèries. El castellà s'utilitza amb finalitats comunicatives.
• Programa d'immersió lingüística: Per a castellanoparlants; el valencià és llengua vehicular i el castellà s'introdueix 1 o 2 hores a primària segons el programa.
• Programa d'incorporació progressiva: Per a castellanoparlants; el castellà és llengua vehicular inicialment, amb introducció progressiva del valencià (per exemple a l'àrea de Coneixement del Medi).
• Programa d'educació bilingüe enriquida: Modalitat que afegeix l'ús de llengües estrangeres amb objectius d'ensenyament bilingüe.

Institucions

Principals institucions implicades:

• Acadèmia Valenciana de la Llengua: creada per fixar la normativa del valencià (1998).
• Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià: Proves de coneixements per nivells des de 1985; nivells generals (oral, elemental, mig, superior) i tècnics (per exemple, filologia).
• Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (fundat el 1978): dedicat a l'estudi i recerca en filologia valenciana.

Observació: Aquest resum recull les etapes principals de la Renaixença, els intents de normativització i les institucions i programes que han marcat la situació del valencià al llarg del temps.