René Descartes: Mètode Cartesià i Meditacions Metafísiques

René Descartes: El Pare de la Filosofia Moderna

Descartes és considerat el primer filòsof modern per la seva importància centrada en el subjecte de coneixement (el Jo).

Influenciat per l'escolàstica, la seva motivació era establir una filosofia com a saber universal. La pràctica mostrava una infinitat de teories que conduïen a l'escepticisme a causa de la manca d'un mètode de coneixement fiable.

Les Meditacions Metafísiques i el Mètode Cartesià

A les seves Meditacions Metafísiques, Descartes elabora un mètode racional guiat per quatre regles fonamentals (el mètode cartesià):

• Regla de l'evidència: No acceptar com a veritable cap cosa si no se'ns presenta de manera clara i distinta a la ment.
• Regla de l'anàlisi: Dividir els problemes complexos en tantes parts com sigui possible per poder-los solucionar.
• Regla de la síntesi: Ordenar els propis pensaments, passant de les qüestions més simples i fàcils de conèixer a les més complexes.
• Regla de la numeració: Realitzar tantes enumeracions completes i revisions generals com calgui per evitar l'error.

Les Dues Parts del Mètode

Part Negativa: El Dubte

La Primera Meditació estableix l'escepticisme i posa tot en dubte. Les raons per dubtar són:

• Errors dels sentits: Els sentits ens enganyen ocasionalment. Encara que sigui improbable que ens enganyin sempre, no tenim un criteri per distingir-ho, per la qual cosa no podem fiar-nos dels sentits com a eina de coneixement.
• Existència del món extern: No tenim un criteri absolutament evident per distingir l'estat de vigília de l'estat de somni.
• Veritats independents de l'experiència (Matemàtiques): S'imagina l'existència d'un geni maligne o un Déu enganyador. Potser el convenciment que 2+2=4 és només fruit d'un engany.

Això condueix al dubte hiperbòlic: tot s'ha de negar. Una veritat que resisteixi aquest dubte serà irrefutable i permetrà superar l'escepticisme.

Part Positiva: La Troballa de la Primera Veritat

La Segona Meditació porta al descobriment de la primera veritat (el Jo). Si estic dubtant, hi ha alguna cosa que dubta o pensa: “Cogito ergo sum” (Penso, per tant, existeixo). No deduïm pels sentits, sinó mitjançant la raó (intel·lecte). El Jo que pensa és anomenat “Res Cogitans” (substància pensant). El Jo existeix i es caracteritza pel pensament.

El Criteri d'Evidència

A la Tercera Meditació, l'existència del Jo és una intuïció, una veritat indubtable que se'ns presenta de forma clara i distinta. Aquesta és la primera veritat i estableix el criteri d'evidència: seran veritables totes les coses que concebem de forma clara i distinta.

Investigació de les Idees i el Solipsisme

Inicialment, es podria caure en el solipsisme (només puc afirmar la meva existència). Per continuar investigant, Descartes analitza les idees, que classifica en tres tipus:

• Adventícies: Sembla que provenen de l'experiència externa (ex: cavall).
• Factícies: Les construïm combinant idees (ex: unicorn).
• Innates: S'imposen necessàriament sense provenir de l'exterior ni ser construïdes per nosaltres (ex: la idea d'infinit).

Per trobar més veritats, cal basar-se en les idees innates, ja que de les altres dues es pot dubtar. Mitjançant aquestes, troba la segona veritat: l'existència de Déu, que és innata a la nostra ment. Presenta dos arguments:

• Argument de la infinitud: La idea d'infinit necessita una causa adequada. Nosaltres som finits; només una substància infinita, Déu, la pot haver causat.
• Argument de la causalitat aplicada al Jo: No ens hem pogut crear a nosaltres mateixos, ja que ens hauríem creat com les idees innates: infinits i perfectes. Hem d'haver estat creats per aquell ésser que posseeix les perfeccions que coneixem de manera innata: Déu.

Quarta Meditació: La Naturalesa de Déu i l'Origen de l'Error

Amb l'existència de Déu demostrada, s'inicia la Quarta Meditació, dedicada a estudiar la seva naturalesa. Déu és perfecte i veraç; per tant, no ens enganya quan fem ús de la raó. Això anul·la la hipòtesi del geni maligne o Déu enganyador. Déu esdevé el criteri d'evidència/veritat.

Cal determinar d'on prové l'error, ja que no sempre distingim allò vertader d'allò fals. L'error no prové de l'enteniment (que és limitat), sinó de la voluntat (que és infinita). L'error sorgeix quan la voluntat jutja allò que l'enteniment no coneix de manera clara i distinta.

Cinquena Meditació: L'Argument Ontològic

A la Cinquena Meditació, Descartes presenta un altre argument per demostrar l'existència de Déu: l'argument ontològic. Déu, com a ésser perfecte, ha d'existir necessàriament, ja que és més perfecte existir que no existir.

Sisena Meditació: L'Existència del Món Material

La Tercera veritat és l'existència del món i de les coses materials. A la Sisena Meditació, Descartes argumenta que Déu és perfectament capaç de crear dues substàncies diferents. El món, que inclou el nostre cos, és una substància caracteritzada per l'extensió: la res extensa.

Així, Jo (res cogitans), Déu i el Món (res extensa) són substàncies, definides com a realitats que no necessiten cap altra per existir. Amb la demostració de la res extensa, el dubte es redueix al mínim: l'enteniment percep de forma clara i distinta totes les qualitats del món extens que es poden descriure amb lleis físiques i mecàniques.

Les qualitats sensibles (colors, olor, etc.) poden induir a l'error, ja que són obscures i confuses.