La renovació del teatre català i l'obra de Manuel de Pedrolo
La renovació teatral en la postguerra
El règim franquista va prohibir el teatre en valencià o català. En conseqüència, el gènere es va desconnectar dels corrents innovadors del teatre europeu i nord-americà.
A València, el públic demanava teatre d'evasió i es programaven funcions còmiques que responien al model del sainet. Autors com Faust Hernández Casajuana i Rafael Martí plantegen en la premsa que l'escena valenciana s'òbriga a nous plantejaments escènics i que toque arguments moderns, inspirats en els conflictes reals de la societat.
A Catalunya, es fundà l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, que aconseguí dur endavant uns mètodes de treball rigorosos. El 1960 es fundà l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, oberta als nous corrents teatrals, que fou decisiva en la creació del teatre independent de la dècada següent.
- Joan Oliver va escriure comèdies en què criticava mordaçment la burgesia.
- Joan Brossa fou el millor representant de l'avantguarda.
- Manuel de Pedrolo se centra en el tema de la llibertat.
En l'àmbit valencià, la renovació fou possible quan diversos activistes teatrals trobaren empara en alguns organismes favorables a la posada al dia de l'escena valenciana.
L'obra dramàtica de Manuel de Pedrolo
Podem dividir el teatre de Pedrolo en tres etapes situades en la segona meitat de la dècada dels 50. Planteja una reflexió rigorosa i complexa sobre alguns punts fonamentals de l'existència humana i formula preguntes inquietants i permanents sobre alguns interrogants absurds.
Els personatges habiten en un món tancat; així ens trobem amb personatges empresonats que lluiten per enderrocar els murs de la presó. Escènicament, aquests conflictes suporten unes situacions tancades, angoixants i claustrofòbiques, en què els personatges es troben sotmesos a accions rutinàries i inútils.
El seu teatre és pessimista perquè pren en consideració els problemes col·lectius i planteja una rigorosa transposició de la realitat feta per mitjà d'uns trets representatius que la sintetitzen i la defineixen. Els personatges viuen abocats cap al seu món interior, que tracten d'explicar-lo sense que això signifique que no tenen interès pel món dels altres. Molt sovint els personatges viuen presoners del present, intentant aclarir el seu origen, ja que tan sols tenen un record del passat, que els confon.